la presentació de Jordi Vintró a “Voluntàries” de Sebastià Bonet

a continuació trobareu el text de presentació de Jordi Vintro al poemari “Voluntàries” de Sebastià Bonet que es va llegir el 17 d’abril a l’Horiginal en ocasió de la presentació del llibre.

Sebastià Bonet: Voluntàries (17-4-2013)

La manera que va trobar Georges Perec, que no s’hi posava per poc, per llançar-se a fer poesia va ser de les més originals, com calia esperar. Partia d’un heterograma (un seguit de lletres diferents), i després escrivia una sèrie d’anagrames d’aquest. El resultat havia de tenir un sentit. Va partir d’un heterograma d’onze lletres perquè és impossible trobar mots més llargs (en francès, però tampoc en català) que tinguin totes les lletres diferents. I va proposar seqüències de, precisament, onze anagrames seguits, per simetria. Havia nascut una composició poètica, com el sonet: l’onzena. I ara només es tractava de fer onzenes. Poemes matricials, segons alguns comentaristes.

La constricció és de tipus fort, molt més que el sonet, posem per cas. A primer cop d’ull sembla ben impossible de realitzar. Però Perec va publicar el 1976 Alphabets, un recull de 176 onzenes, degudament transcrites en llenguatge “llegible”. I a més, abans, el 1974 en concret, ja havia publicat Ulcérations , un títol heterogramàtic seguit de 399 anagrames d’ell mateix, igualment transcrits. La transcripció ocupa 8 pàgines. El gènere proposat no era, doncs, impossible.

Un dia, en plena excitació, Sebastià Bonet em va plantejar la possibilitat de posar-nos a escriure onzenes com bojos. Això devia ser cap al 1980 i escaig. Li semblava que era una forma que esqueia a “la fi de la Història”, un tema del qual es parlava bastant en aquell moment. Després la Història ha continuat tan campant. Recordo que ell va estar un estiu ben enderiat escrivint onzenes. Jo vaig escriure, que recordi, a part d’algunes provatures destinades a la paperera, una rèplica d’un diàleg que consistia en una onzena transcrita en prosa, en un conte que formava part del llibre Eugeni i altres (l’interlocutor del conte no advertia que es tractés d’una onzena, ni tampoc cap dels lectors, pel que he pogut saber), i tres onzenes encadenades transcrites en una mena de sonet sense rima dins del llibre Ludwig (només detectades, em sembla, per en Sebastià).

El cas és que les seves onzenes, ampliades, retallades, reescrites, passades pel sedàs, per la planxa, pel ribot i per totes les eines pertinents, són les que avui han pres cos en aquest llibre, Voluntàries. El títol és un heterograma d’onze lletres, amb tota probabilitat l’únic que existeix en català (i germà, en això d’aquell Ulcérations de Perec). Però, pel que fa al títol català, tenim l’atzar a favor (com diuen, le hasard fait bien les choses), perquè qualsevol que hagi escrit mitja dotzena d’onzenes sap que la voluntat, és a dir l’esforç, és un element essencial de la tasca.

La presentació és diferent de la del recull Alphabets, de Perec. Perec incloïa a cada pàgina el poema transcrit, tal com s’ha de llegir, i la matriu generadora. Bonet ha optat per mostrar només el poema, que és on hi ha el suc de la cosa, i enviar les matrius al que ell en diu l’“índex en format quadràtic”, a la fi del volum. Em sembla una decisió encertada. El format quadràtic no s’oculta, i es manté a l’abast de les ments exhaustives i analítiques, però situat en la posició subordinada que li pertoca.

La feina de compondre amb una trava d’aquest calibre és d’una tal volada, que es traspua, de manera natural, en el resultat. Les onzenes parlen de tot, i de la seva fabricació (com la filosofia, que parla de tot, i d’ella mateixa). Però no parlen només de la seva fabricació.

S’ha de dir que, al primer cop d’ull, els poemes no s’entenen. És a dir, no s’entenen ni més ni menys que molta de la poesia que es fa avui dia. Però prenguem, a l’atzar, un poema del llibre. El primer:

Nebulosa tristor en blau,

inerta, us oblitera.

Insoluble: sabor intuït?

Àlbers nous

roben altius l’aire bo.

Un tribut sol enarta

el binuós noli saberut.

L’anàlisi que en faig és meva, i pot no coincidir amb el pensament de l’autor. Però, no passa així amb tota la poesia? També sé que és inútil, perquè, en puritat, l’única anàlisi vàlida d’un poema és la repetició del poema mateix, i que si volem aprofundir-la només podem repetir un altre cop el poema, etc. Però en aquest cas m’ha semblat convenient fer-la, perquè si no hi ha el perill d’enviar tot això als inferns del “textualisme”.

La “nebulosa tristor en blau” ens situa en el món del blues. La forma “us” és la manera que té l’autor de fer-nos participar en el que li passa a ell. “Us oblitera” = “us esborra” = “m’esborra”. “Insoluble: sabor intuït?” Això pot voler dir que el blues és insoluble (incomprensible), o que la tristor de l’oient (o de l’escrivent) és insoluble (indissoluble). O que el poema és insoluble, i el seu sabor només pot ser intuït.

“Àlbers nous | roben altius l’aire bo” pot voler dir que el nostre aire està viciat, cosa que ens podria enfonsar encara en la tristor. Però també pot ser un elogi a una nova manera de fer poesia. O un elogi a les noves fornades de poetes (o de cantants de blues, o de…).

No puc estar-me de considerar que el noli que surt al final, tenint en compte que aquest és el primer poema del recull, és la singladura, el camí que s’enceta aquí (tot i que el terme noli s’aplica pròpiament al preu que se’n paga). Aquest noli és de debò binuós (l’onzenista es veu sempre lluitant entre l’Escil·la de cenyir-se a la trava  i el Caribdis de la necessitat de proveir els poemes de sentit) i saberut (evidentment). Doncs bé, el que enarta (encisa) aquest noli és “un tribut sol”. Trobem doncs aquí dos termes “econòmics” (tribut, noli) amb dos adjectius oposats (sol, binuós, és a dir doble, amb doble nus). Podem fer càbales sobre quin és aquest tribut. Podria ser la mateixa tristor generadora del poema (o potser el buit de l’abisme del noli). L’autor paga un tribut, que, tanmateix, encisa, a la tristor per poder noliejar el llibre.

Continuant per aquest camí, podem veure que els poemes parlen de tot el que parlen tots els poemes: de Déu, de la filosofia (“fa tuf, no ser”, diu), de la mort, dels amors impossibles, de l’enyorament (és notable el poema en Y on el mot enyor surt 9 vegades!), de la nàusea, de la follia, de la literatura, de la música, de la lingüística, de tot. I dins dels versos, sovint curts, com és normal, també s’hi detecten arranjaments formals: hi ha poemes amb tots els versos aguts, n’hi ha que els tenen tots plans, n’hi ha en perfectes tetrasíl·labs, en pentasíl·labs, amb rimes… La trava ho admet tot. I, encara, hi ha un poema en italià (com l’amanida al mig del dinar).

He de dir que aquest Tià que apareix a vegades (“Ronques, Tià?”, diu en una ocasió) és, naturalment, en Sebastià. I que la S que apareix a la fi d’alguns poemes és la seva signatura habitual. Prenguem-nos aquests poemes com cartes que ens envia (o que envia a algú).

Pel que fa als dos darrers poemes (en K i en W, terres rares del català), crec que s’han de considerar divertimenti. No tot han de ser doctes tractats!

Jordi Vintró (17.04.13)