ELEUSIS de Míriam Cano a Sonograma (31.10.26)
La paraula «eleusis» és una metàfora de camí, la qual defineix Míriam Cano com «un brunzit de veus», cap al misteri i cap al desig de sentir experiències que ens apropen a la divinitat. El concepte està arrelat a la mitologia grega i, en concret, als «misteris» que se celebraven prop d’Atenes dirigits a la tríada composta per Demèter, la filla Persèfone (que, com la magrana, navega pel subsol de tot el poemari) i el fill Iacus. Els diversos tipus i parts dels «Mites d’Eleusis» consistien a elevar l’ésser humà per damunt de l’esfera mortal i a caminar cap al món diví transmutant-lo en déu i assegurar així la immortalitat.
Míriam Cano construeix sobre aquest fons enigmàtic un llibre que flueix com un camí amb estacions d’inefabilitat com els místics: «el que ara no sap fer-se veu»). I aquesta impossibilitat que emmanilla el llenguatge fa necessari l’ús d’una simbologia suggestiva que faci veure allò que no es pot expressar només amb paraules neutres o didàctiques. És per això que aquesta indagació en el recorregut experimental de la poeta es recolza sobre les claus mitològiques que hem assenyalat i també fisiològiques o sentimentals, que li serveixen per a meditar sobre el dolor de la pèrdua: «hi ha mots que només serveixen si sagnen». Al mateix temps, pondera la capacitat humana de regeneració, de tirar endavant i de digerir el dol com una etapa salvable, afirmant que «perdre pot ser tornar a veure-hi». Es tracta de fer un pas des de la llibertat, «sense el permís de cap déu», celebrant «el pa, el sexe i la ràbia», allò que per a la poeta constitueix la bellesa més pura.
La poeta, que ja havia publicat els llibres de poemes Buntsandstein (2013), Ancoratge (2016) i Vermell de Rússia (2020), ens apropa a una esfera en què el dubte («dos camins», «dues veus dins del cos») se sotmet a contínues «baixades» al submon (Persèfone) i per això l’espai apareix tallat, amb escletxes que ragen l’espera per tal d’abandonar el «guaret» tot seguint passos d’iniciació («entro a l’aigua») per començar la marxa («romeria») per deixar-se portar, ja que no pot «fer cap altra cosa que caminar» amb la seguretat que en regressar tot tindrà una altra llum. Míriam Cano sotmet el discurs a la senzillesa, representada per «l’espiga de blat» com un símbol de puresa i de llum que s’acara a la fosca i a la mort per treure a la superfície (Persèfone una vegada més) el «jo ferit de la frase» que, finalment, acaba amb un «Credo» que constitueix la poètica de l’autora.
Pasqual Mas i Usó, Sonograma (28.10.26)
https://sonograma.org/quadern-de-llibres/eleusis-miriam-cano/
