Antònia, agafa la teva creu
Després d’una vida consagrada a l’escriptura de portentoses obres narratives, en el període final de la seva existència els poemes varen convertir-se –i només els ulls més àvids ho haurien pogut preveure, ja que en les proses ja hi havia pinyols poètics– en el seu fonament creatiu, i d’aquesta manera va acabar segellant una trajectòria diferent i implacable, celebrada amb els màxims honors, ben merescuts. Això podria ser un retrat de Thomas Hardy, però també ho és de la immensa Antònia Vicens, que torna amb el seu llibre més radical, més sincer i més perfecte: Agafa la teva creu a LaBreu Edicions, devota editorial que ha tret a la llum els darrers i suprems volums poemàtics de l’autora, dotada amb el do d’assolir la màxima expressivitat a través de la mínima expressió.
No han estat poques les persones que han comparat l’estil immisericorde d’Antònia Vicens amb els de la Víctor Català més cruenta, la Mercè Rodoreda més despietada o el Quentin Tarantino més sagnant, tot i que hi ha un miler de directors de cine que deixen el responsable de Reservoir Dogs en ridícul en el tractament de la violència, des de Dario Argento fins a Sam Peckinpah passant per Jess Franco o Lloyd Kaufman. Tots aquests cineastes anticonvencionals podrien haver signat una adaptació fidel a l’esperit d’Agafa la teva creu, el llibre més salvatge d’una autora que no va de verbes. Provocació? Més aviat una reflexió atentíssima sobre el nostre món d’ara, en què els conflictes bèl·lics es retransmeten en directe i en qualitat d’imatge 4K. Ara mateix a la franja de Gaza Binyamín Netanyahu lidera un infame genocidi, i Ucraïna continua lluitant contra aquest tirà rus dit Vladímir Putin, per esmentar les atrocitats més conegudes ara mateix en dansa. El planeta pateix, i Antònia Vicens, que com William Blake és capaç de discernir les veus del cosmos, radiografia aquesta realitat atroç i el resultat és la seva proposta més apocalíptica.
Agafa la teva creu és una obra acarnissada en què nens vaguen bojos per una ciutat plena de botxins que van bastint files de cadàvers mentre els rapinyaires fan la seva feina i es duen a terme regateigs d’òrgans sota un cel amarat de drons kamikaze. Com Mircea Eliade, Vicens sap que la creu de Jesús al Gòlgota es troba just damunt d’on està enterrada la calavera d’Adam, i l’ésser humà, en l’absurd i inquietant desordre còsmic, ensopega sempre amb la mateixa pedra, la que va fer servir Caín per matar Abel. Estam davant d’un llibre savi i inclement que és tota una lliçó d’escriptura, però també un acte de valentia humana, perquè descriure l’horror imperant és, potser, una de les poques dignitats que ens queden en aquest univers indigne. I Antònia Vicens es responsabilitza de la seva missió: agafar la seva creu, escriure, fer-nos estremir.