Un soliloqui emotiu, com una glopada de paraules, va teixint la teranyina de l’actor que pateix i dubta en solitari, moments abans de fer el seu treball damunt l’escenari: representar el rei Duncan de Macbeth. Endut per la inseguretat, una frase, una idea com una espiral insistent, li trenca per dins el flux del silenci: qui és aquest que sagna?
El seu laberint és un enfilall de dubtes i preguntes que esdevindran sovint malediccions. Ganes de fugir sense entendre per què ni com ha arribat on és, quina és la funció que exerceixen els mots en el llegat literari. Uns mots que adreça al mateix Shakespeare, a qui admira i odia alhora, i a qui acusa de tanta disjuntiva en què instal·la els seus personatges.
Revisió, en forma de monòleg, de gran part de l’obra del dramaturg anglès sota la mateixa tesi delirant, amb necessitat de llum, de tonalitats catàrtiques i curulles d’ira:
En tot cas, la destrucció és el final de debò, l’únic. És més que el final, és l’estat, la situació; és el que hi ha. Aquí estem sense sostre. Sense xarxa. Sense terra.
També Becket, i Melville, i Pessoa, i March, i un llarg seguit d’autors a través del llegat dels quals Sunyol basteix l’edifici del seu text, prosa enduta pel torrent de les idees, riu de signes verbals que aboca el protagonista al buit.
Situat espacialment al bosc de Birnam, la intranquil·la veu descriu una relació de paisatges diversos, escenes i situacions que viuen els personatges shakespearians on s’exemplifica la doble vessant de la paraula: com a finestra i, alhora, com a presó.
Un altre cop: un altre xoc. Topem amb les paraules, la paret de les paraules. Entre nosaltres i el món hi ha aquesta paret, la de les paraules.
Replantegem-nos l’eterna disjuntiva (que no pregunta!) del ser o no ser; donem-li la volta, dubtem-ne, sembla que vol proposar-nos l’autor. Potser així, trobarem la calma, una calma infinita.
«La calma de no ser res».
I de no fer res.
Deixar que passi
«com dir —»
Que passi.
I jo aquí. Ben quiet.
Simplement a punt. Per al no-res.
…La calma de no ser res.
Birnam és un text nítid en la seua fosca angoixa aparent. Resultat de set anys de treball, un torrent de mots que s’esmuny als ulls del lector, va creixent entre els seus dits, pàgina a pàgina.
Víctor Sunyol, autor d’un grapat de llibres de poemes, és professor de llengua, realitza tallers d’escriptura i, al costat d’Antoni Clapés, manega l’edició dels llibres de Cafè Central, Jardins de Samarcanda, des de fa 25 anys.
Mestre de la paraula, descobrim una veu singular que, potser, es pren la literatura massa seriosament.
Finalment, empès per la urgència de Cronos, l’actor ix a escena.
Begonya Mezquita, http://eltrapezi.com/birnam/
desembre 2014