Cap a un més enllà de les paraules
El darrer recull poètic de Víctor Sunyol, ‘Atri’ (LaBreu), explora els límits del llenguatge i el sentit, portant el lector a noves fronteres interpretatives
Que la poesia enfronta el lector a un llenguatge diferent, que li és sovint advers i que li demana una altra mena de lectura, és quelcom a què estem avesats. Atri (LaBreu), la darrera publicació del poeta vigatà Víctor Sunyol, suposa, però, un exercici poètic molt diferent. Així com ja és habitual en la seva obra, els versos d’aquest nou recull configuren una cerca constant d’una poètica que neix de la impossibilitat d’expressar-ho tot. Aquesta expedició cap al no-dir ens acosta, doncs, a un més enllà de la poesia: una literatura que reflexiona sobre si mateixa mentre es crea, tot i que això pugui, en alguns moments, portar a la seva autocancel·lació.
Parlar d’un llibre que juga a impossibilitar la seva lectura, que condueix constantment cap a una experiència més aviat sensorial, no em sembla una tasca fàcil. Des d’aquesta mateixa dificultat, Sunyol vehicula un estudi metalingüístic a través de sis seccions poètiques que, tot i complementar-se, funcionen perfectament de manera autònoma. El poeta convoca Diògenes, el filòsof conegut per l’acumulació de l’excés, en una de les parts més excel·lents de l’obra: un exercici de transmutació del marc mental del filòsof en una poesia sempre canviant, que, en el procés de despullament continu, va “buscant amb els ulls un camí per als mots”.
El “ser com si fos un no-res” de la poesia de Sunyol, idea que beu justament del cínic grec, pren la forma d’uns versos que, tan aviat com se’ns presenten, se’ns desfan a les mans. Aquesta llengua nua de tota sintaxi, de qualsevol estructura que funcioni d’enclaustrament, ens empeny cap a la vida: aixecar la vista de la pàgina i embriagar-nos del que queda fora. L’escriptor manté viva aquesta idea al llarg del recull, que agafa un pes cabdal a ‘«mira»’, una secció que parteix de la paraula viva maragalliana per bastir aquesta exhortació a la vivència.
Sartre afirmà que “l’art existeix únicament mitjançant els altres”. La poesia d’Atri, en línia amb aquesta premissa sartriana, reclama una recomposició per part del lector, una mirada que vagi més enllà del propi significat de les paraules a la recerca dels afectes que el joc lingüístic de Sunyol ens pugui suggerir. Tot i això, l’hermetisme dels versos fa, en certs passatges, la pua a qualsevol interpretació. L’experimentació amb el llenguatge condueix, massa sovint, a un atzucac que posa de manifest les limitacions lingüístiques de l’escriptura, alhora que en pot boicotejar la lectura. És en aquests moments que l’aposta sembla esgotar-se en si mateixa, amb una negació constant del sentit que pot derivar en una sensació d’estancament del poema en el seu propi mecanisme.
La proposta de poètica de Sunyol es desplega, així, de manera integral, portant al lector a l’espai límit entre allò conegut i el que ens estranya: aquest “sempre allí, sempre després, sempre altre”. Al mateix temps, però, aquest caràcter distintiu del recull l’allunya d’una lectura fàcil, en tant que posa en crisi les eines interpretatives habituals i obliga a repensar la relació entre llenguatge i sentit. Atri condueix, així, cap a un territori incòmode i exigent, on la voluntat de pensar els límits de l’escriptura corre el risc de fregar la seva pròpia desaparició.
“Qui ets, doncs?” demana Sunyol enmig de la voràgine d’indeterminacions que recorre el recull. L’obra s’instal·la en aquest gest mínim, en el no acabar de dir que construeix una atmosfera d’intempèrie constant, en què el poema no es presenta mai com a objecte acabat, sinó com a procés reversible i perpetu. Amb tot, el to d’Atri és coherent amb una escriptura que es pensa des del límit, que es manté en suspens sense demanar comprensió plena, i que assumeix, així, el risc de quedar en un estat de provisionalitat radical. “Això i prou”.
Núvol, gener 2026 https://www.nuvol.com/llibres/cap-a-un-mes-enlla-de-les-paraules-466368