Trobar la veu
DIA MUNDIAL DE LA POESIA
Tres poetes parlen de com han creat els seus últims llibres
De la foscor alguns en diuen misteri i decideixen entrar-hi per trobar els replecs de l’ànima. D’altres l’observen per contrastar-la amb la llum, trobar la guia i no estimbar-se o encara celebrar la vida. O per arraulir-se arran de la frontera i desdibuixar-la, descobrir que no n’hi ha. Indagar el misteri és, també, trobar la veu. Amb motiu del dia mundial de la Poesia quedem amb quatre poetes a la llibreria Calders de Barcelona per parlar dels seus últims llibres, però són tres perquè una grip ha deixat Ivette Nadal (Granollers, 1988) amb febre i poca veu. El seu últim llibre, Camí del text (Edicions Poncianes), passa d’una poesia més lírica a una més conceptual que beu molt de la filosofia a través de la concreció de la mínima expressió.
Els últims llibres de Chantal Poch (Cremaven, LaBreu), Esteve Plantada (Rastre quimera, Llibres del Segle) i Andreu Gomila (Joia, Cafè Central/Eumo) no tenen gaire a veure entre ells, i precisament per això mateix són representatius d’un moment sense grans tendències predominants. Però són, també, obres suposen un canvi en la seva trajectòria.
En el cas de Poch (Mataró, 1993), això és més evident perquè és només el segon, i aquests 150 poemes de només dos versos cadascun la porten a destil·lar la profunditat al voltant “del llenguatge i la seva impotència”, un repte que es va construir directament amb voluntat de llibre unitari. I va sentir-se prou lliure per fer el que volgués: “Tothom em deia que escrivia breu: doncs ara més”, diu. “Aquest llibre és el desig i el llenguatge. Al final interessar-se pel llenguatge és interessar-se per l’amor, perquè el llenguatge existeix per relacionar-se amb l’altre, i si t’interesses pel llenguatge és que t’interesses per l’amor i a l’inrevés”, rebla.
Plantada (Granollers, 1979) també construeix els llibres, i en aquest darrer hi va buscar la fragmentació i diversitat d’estils “des del versicle fins al sonet, poemes més llargs, o en prosa”, però treballat “com a obra en ella mateixa, amb un principi i un final, amb elements discursius”, explica. Quasi com si hi hagués narració: “Miro molt què va primer, quins clímax o quins punts d’inflexió hi ha. El jo poètic camina gairebé tota l’estona, fa un trànsit d’un inici en la realitat devastada que tenim, decrèpita, perquè anem a la destrucció, cap a un final amb una esperança, absolutament optimista”. Per Plantada, el llibre “tanca una manera de fer que comença el 2014, una manera d’aproximar-me al fet poètic i a com et relaciones amb el teu propi discurs”.
Per Gomila (Palma, 1977), el seu llibre es podria inscriure en el tríptic que forma amb els dos anteriors –de fet, està escrit entremig–, però “és un llibre molt diferent, perquè els poetes sempre ens rabegem en la misèria i aquí és el contrari, i això que m’agrada llegir poemes més aviat tristos i nostàlgics”. Joia, com diu el títol, és una obra lluminosa, escrita en positiu en un esclat: “Quasi tot és vers lliure, però el meu cervell es va anar encaminant cap al vers blanc”.
Per tots tres, el fenomen dels recitals de poesia que es va popularitzar a finals dels anys noranta ha tingut una certa importància. Fins i tot per a Poch, per a qui “són un tràngol, jo idealment estaria feliç escrivint i escric per ser llegida a casa. Però des que hi participo noto que intento jugar més amb la musicalitat, he intentat que m’influeixi positivament, i gaudeixo molt escoltant Maria Sevilla o en Guim Valls, però no és el tipus de poesia que faig”, diu. Gomila, que dirigeix el festival Alcools, Poesia en Escena a la sala Beckett, reconeix que ell n’ha hagut d’aprendre, perquè “avui dia si no recites estàs fora”. Plantada hi està d’acord a mitges, i cita Carles Dachs, que no s’hi prodiga. Ara bé, “tot són registres”: “A mi m’han influït molt, especialment pel que fa a la musicalitat, que és fonamental”. “Imprescindible”, hi insisteix Gomila.
Tot i que troben que avui no hi ha cap estètica ni grup predominant, sí reconeixen influències extenses i algunes de compartides, com ara la d’Enric Casasses –“ens ha ensenyat a tots a jugar i a no prendre’ns tan seriosament”, diu Gomila–, i van citant Dolors Miquel, Antònia Vicens, Maria Callís, Perejaume, Carles Camps, Jaume Pont, Teresa Pascual o Marta Pessarrodona. Gomila reconeix que “s’assemblen com un ou a una castanya, però al final d’uns agafes unes coses i d’altres unes altres”.
Ara bé, també beuen més enllà de la poesia: “Vivim envoltats d’estímuls, i potser m’ha influït més el cinema –diu Poch, doctora en Comunicació amb una tesi sobre cinema–, o la música i l’art”. Per Plantada, també “les contaminacions d’altres arts són constants, i de vegades més intenses que els poetes”. Poch recorda que per al cineasta Werner Herzog “la psicologia ha estat com la inquisició del segle XXI perquè ha il·luminat tots els racons de la ment, i quan una casa la il·lumines del tot ja no és acollidora. Penso en la foscor com el misteri, la llum de la racionalitat contra la foscor de l’emoció, del que no acabem de comprendre, i la gràcia de la poesia és que es mou entre els dos extrems d’aquest binomi tan marcat”. Entre la llum i la foscor.
Potser la celebració del dia mundial de la Poesia no il·luminarà el món, però si més no a Catalunya celebrarà el 400è aniversari de la mort de Francesc Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona. En l’acte central, que la Institució de les Lletres Catalanes celebra avui al CCCB –a les 18.30 h, amb reserva prèvia–, es recitarà en diverses llengües un dels poemes d’aquest autor cabdal del barroc català, en un espectacle amb la participació interdisciplinar de Flor Aliberti, Núria Florensa, Marc Torrent, Marc Rosich, Oriol Genís, Berta Giraut, Raül Garrigasait, Maria Garganté i P.A.W.N. Gang, a més de la Fundació Catalana Síndrome de Down i amb alumnes de la XarxaLlull.
A tot Catalunya s’han programat més de 250 actes, alguns dels quals també s’afegeixen a altres celebracions, com el centenari de Josep Vallverdú a Lleida, el 20è aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol a Vic i Manresa o, a Tortosa, un homenatge a Zoraida Burgos, que acaba de fer 90 anys.
Francesc Bombí, La Vanguardia (21.02.23)