«Què seria de l’home sense les bèsties?». La pregunta que Blai Bonet deixava escrita a Al Brown ressona en Dietari del puma, l’últim llibre de Susanna Rafart (LaBreu Edicions). Bonet hi imaginava la desaparició de totes les bèsties i advertia que «l’home cauria en una gran depressió». Rafart parteix d’una intuïció semblant però, en lloc de preguntar-se què perdríem nosaltres si desapareguessin els animals, prova de desplaçar-se fins al lloc de l’altre. Què passaria si, per un moment, deixéssim de mirar les bèsties des de fora? Què passaria si intentéssim mirar des d’elles? Què passaria si fóssim nosaltres les bèsties?
Dietari del puma neix d’una peça presentada al Teatre Romea el 19 de maig de 2025, dins del cicle L’animal i les seves circumstàncies, que convidava artistes de diverses disciplines a posar-se en la pell d’un animal. Ferran Sáez va triar el toro, Emma Riverola el camaleó i Susanna Rafart, el puma. Però el que havia començat com una peça escènica ha acabat convertint-se en una obra difícil de classificar: un llibre que incorpora poesia, prosa, dietari, reflexió, viatge, música i altres veus, i que fa de la seva pròpia forma híbrida una manera de pensar. A la presentació a la llibreria Laie, Rafart insistia que, tot i que probablement el llibre acabarà als prestatges de poesia, no és un llibre de poesia. La precisió importa: Dietari del puma no vol instal·lar-se còmodament en cap gènere perquè el que proposa és, precisament, un desplaçament.
Rafart anomena aquesta operació «transposició». No és només una metamorfosi, explica al començament del llibre, sinó una alteració de l’ordre de les coses, un procés pel qual un cos pot passar a un altre, fins i tot un ésser humà a un animal. La paraula li permet anar una mica més enllà de la imatge, perquè el puma no és aquí una metàfora que l’escriptora observa i després aplica a la condició humana. El que intenta és més arriscat: desplaçar la subjectivitat. «I vostès diran, són iguals una puma i una dona?», escriu. La pregunta és deliberadament absurda i, alhora, és el motor del llibre. No es tracta de dir que una dona i un puma siguin iguals, sinó de preguntar-se què pot passar quan la literatura posa en crisi aquesta frontera.
«Mai no hauria pensat de fer-me puma». El primer vers de la Sextina del Puma funciona com una clau de lectura. La frase té una senzillesa gairebé domèstica, però darrere seu hi ha una operació literària considerable: convertir una impossibilitat en una hipòtesi. Fer-se puma és sortir, encara que sigui provisionalment, de la centralitat humana. No per convertir-se en una bèstia idealitzada ni per trobar en la natura un refugi incontaminat, sinó per posar en qüestió la frontera des de la qual els humans hem ordenat el món.
Però a Dietari del puma Rafart no es limita a explicar aquesta idea: intenta donar-li una forma. Per això el llibre és híbrid també en la seva escriptura. En els fragments de la Sextina, la narració d’una escena —un falcó, una trampa, la jungla, la presa— pot desembocar en una reflexió sobre la prosa mateixa. «Però seré lleial a aquesta prosa», escriu. El poema es mira mentre es construeix, i l’animal, la veu que l’observa i la llengua que intenta atrapar-lo comencen a confondre’s. La trampa ja no és només la del caçador: també ho és la de la literatura quan intenta retenir allò que, per naturalesa, és fugisser.
Aquesta tensió entre retenir i deixar escapar recorre tot el llibre. La natura és, diu Rafart, l’autèntica artista. I l’escriptura sembla assumir aquí una paradoxa: com fer perdurable allò que està destinat a desaparèixer sense convertir-ho en una peça de museu? Com donar paraules a una fauna que potser demà ja no hi serà? En aquest sentit, la literatura no apareix com una salvació, però sí com una forma de memòria. Fer-les paraules és intentar que les coses no desapareguin sense deixar rastre.
El puma és especialment adequat per a aquesta operació perquè és un animal que carrega una història d’absències. Robert Sala, paleontòleg i un dels participants de la presentació, recordava que el puma és una espècie extraordinàriament adaptable, capaç d’habitar ecosistemes molt diferents al continent americà, però que a Europa va ser extirpada pels humans. Les restes que en queden —com les del jaciment de Vallparadís— són el testimoni material d’una presència que ja no hi és. Rafart converteix aquesta absència en matèria literària. El puma és animal present i fòssil, criatura viva i rastre, futur i passat.
I aquí el llibre evita, en bona part, una temptació fàcil: convertir-se en un al·legat ecologista sobre la necessitat de salvar els animals. La qüestió és més incòmoda. Si els humans hem expulsat determinades espècies del nostre entorn, també hem anat reduint l’espai mental que concedim a allò que no som nosaltres. La desaparició de la fauna és, així, una conseqüència material d’una determinada manera de mirar el món: convertir-lo en territori disponible, classificar-lo, explotar-lo, dominar-lo. Defensar les bèsties és també, com apuntava el cicle del Romea, defensar la integritat d’allò humà. Però Rafart va una mica més lluny: ens obliga a preguntar-nos què queda d’allò humà quan ja no som capaços de reconèixer la nostra dependència de les altres formes de vida.
La literatura li permet fer aquest desplaçament sense convertir-lo en una tesi. La seva escriptura avança per associacions. Una estació de ferrocarril pot portar a un palau; una ciutat, a una selva; un animal, a una obra d’art. Els paisatges no són mai només paisatges, perquè la mirada de Rafart hi projecta memòria, història, literatura i pintura. Aquesta és una de les característiques més visibles de la seva prosa: una certa voluptuositat de la percepció, una voluntat d’acollir el món abans que aquest es torni explicable. La informació científica i la referència cultural no apareixen com a ornaments erudits, sinó com a formes diferents d’aproximar-se a una mateixa realitat.
És aquí on la conversa amb Robert Sala resulta especialment pertinent. El paleontòleg evocava els grecs antics, capaços —segons explicava— de fer conviure els primers intents de comprensió racional de la natura amb un món simbòlic en què humans, animals i déus encara formaven part d’un mateix continu. Dietari del puma sembla buscar precisament aquesta continuïtat perduda. No perquè vulgui tornar a una mena d’edat d’or en què natura i cultura encara no s’haguessin separat, sinó perquè sospita que la separació absoluta entre les dues coses ens ha empobrit.
Aquesta voluntat explica també algunes de les llibertats formals del llibre. Rafart no vol que el lector avanci per un únic camí. Hi ha poemes seus i d’altres autors, cançons i peces musicals, fragments reflexius i escenes de viatge. La primera part conserva l’origen escènic de l’obra, mentre que Pantanal, la segona, actua com un mirall i un desplaçament. Rafart havia imaginat que, si el puma era una primera forma de transformació, el llibre necessitava un altre espai que li fes de contrapunt. Aquest espai és el pantanal brasiler.
I Pantanal canvia també la naturalesa de la mirada. Si a la primera part el puma és buscat a través de la imaginació, la literatura, la ciència i les restes d’una fauna desapareguda, al Brasil Rafart va a buscar les bèsties en la seva realitat. Els caimans, les iguanes, els aiguamolls i la vegetació apareixen al costat de les ciutats i les obres d’art. En un dels fragments, les aigües del Pantanal donen pas al Museu d’Art de São Paulo, obra de Lina Bo Bardi, i a les referències a Cezanne, Di Cavalcanti o Tarsila do Amaral. La selva no és un món apartat de la cultura: la mirada que la contempla també està feta de cultura. El viatge exterior és, inevitablement, un viatge a través de tot allò que ja portem a dins.
Aquesta segona part introdueix, a més, una paradoxa especialment poderosa: la bellesa d’un lloc que està desapareixent. Rafart explicava a Laie que havia anat a buscar les bèsties «a la selva real» i que volia confrontar-se amb la bellesa d’una selva que cada dia perd quilòmetres. El llibre no pot aturar aquesta pèrdua. Pot mirar-la, donar-li forma, conservar-ne una experiència. Però també pot fer una cosa més difícil: recordar-nos que no som espectadors innocents de la desaparició.
Per això resulta encertada la imatge del «pantanal existencial» que Fèlix Riera proposava durant la presentació. No hi ha, d’una banda, una natura pura i, de l’altra, un humà que la contempla i lamenta que estigui en perill. Nosaltres també som dins del fang. També formem part del problema que intentem descriure. I potser és aquesta consciència la que impedeix que Dietari del puma es converteixi en un simple cant a la natura. El puma no ve a salvar-nos. Som nosaltres els qui hem d’acceptar que no podem continuar pensant-nos al marge d’allò que destruïm.
Hi ha moments, certament, en què aquesta acumulació de paisatges, referències, veus i materials pot resultar excessiva. Rafart no sempre renuncia a la temptació de deixar que la bellesa d’una imatge ocupi tot l’espai, i l’obra demana un lector disposat a acceptar salts i associacions que no sempre busquen una resolució. Però aquesta mateixa exuberància és part de l’aposta. Dietari del puma no vol demostrar una idea; vol provar una forma de percepció. El llibre pensa mentre mira, i mira perquè necessita pensar d’una altra manera.
A la presentació, Rafart explicava que la idea inicial havia estat escriure una carta que interpel·lés els lectors i els posés davant d’un judici. El resultat és més interessant que qualsevol judici explícit. A la Sextina del Puma deixa anar aquell «Mai no hauria pensat de fer-me puma». No és tant una conclusió com una obertura. El llibre no ens diu que puguem convertir-nos literalment en un animal, sinó que ens convida a imaginar què passaria si la nostra identitat deixés de ser una frontera impermeable.
Potser fer-se puma és això: acceptar que hi ha una part de nosaltres que no és només humana. Reconèixer que la nostra vida depèn d’una comunitat molt més extensa que la dels nostres iguals. I entendre, finalment, que quan desapareix una bèstia no només desapareix una bèstia. Desapareix també una possibilitat de mirar el món i, amb ella, una possibilitat de mirar-nos a nosaltres mateixos. Dietari del puma escriu des d’aquest lloc fràgil, entre la desaparició i la imaginació, i ens proposa una pregunta que potser és menys còmoda que la de Bonet: què hauríem de ser capaços de deixar de ser per poder continuar sent humans?
Carmen Pérez a Núvol (09.10.26)
