EL QUE SABIA LA MAISIE de Henry James a Política&Prosa (04.04.26)

En la penombra d’un gran teatre
Henry James ens exigeix que siguem tan intel·ligents i savis com ell, cosa que de tant en tant ens exaspera perquè sabem que no és així

Pàgina rere pàgina, mentre anem avançant en El que sabia la Maisie (1897), experimentem unes impressions que no sabem fixar i descriure amb exactitud, com si la manera de fer de Henry James (Nova York, 1843-Londres, 1916) –aquell escrupolós insinuar sense dir, empresonat en una espiral pertorbada de circumloquis, aquella inclinació a discórrer entre mitges tintes i amb uns matisos tan tènues que sovint ens fan pensar que són tan sols el fruit de la nostra imaginació, aquest novel·lar que sembla esmunyir-se amb massa delicadesa sobre alguna cosa que per alguna raó no pot ser gaire explícita–, ens inculqués la convicció que no som prou competents per desentrellar el fons de l’assumpte que es va desplegant parsimoniosament davant nostre, com si no fóssim prou sagaços per entendre un argument tirant a trivial i més aviat tragicòmic que, en un principi, no brindaria cap mena de complexitat insalvable.

Un matrimoni londinenc, que des del primer instant havia convertit la seva vida de casats en «una oportunitat continuada per a la brega», es divorcia ple de rancors mutus, i el resultat més crucial del litigi, a causa d’unes envitricollades qüestions econòmiques, és que la Maisie, la seva filla de sis anys, en passarà mig amb cada progenitor. De seguida ens assabentem dels rumors, i els seus ecos, que ocasionen en les amistats del pare i en les amistats de la mare les noves circumstàncies de la parella, com si es contemplessin uns imponderables socials inèdits i abundants de sucoses xafarderies, ja que la custòdia de la nena els serveix per acarnissar-se entre si amb un ímpetu despietat.

Però Henry James no seria qui és, el novel·lista excepcional que no tem mai endinsar-se en l’inexplicable, si no cedís a la temptació i no busqués realitzar un altre pas de rosca argumental per dotar El que sabia la Maisie d’una tensió no sempre fàcil d’elucidar. Fins ara tenim un pare i una mare que si volen la nena “no era pel bé que li podien fer, sinó pel mal que, amb la seva ajuda involuntària, podien fer-se l’un a l’altra”; fins ara ens hem limitat a intuir el que deuen fer els pares i a seguir el que veu i no veu la Maisie, el que no comprèn i el que comprèn a la seva manera en els rerefons laberíntics dels anhels i les passions dels altres, la seva “por tímida de no poder-se creure del tot el que li deien”, però no triguem gaire a sorprendre’ns en adonar-nos amb quina traça el triangle inicial canvia de forma geomètrica i es transforma en un hexàgon: s’hi incorporen dues institutrius, una de bellíssima, la senyoreta Overmore, que acabarà sent la seva madrastra, i una altra de viuda i de mitjans escassos, poc cultivada i d’una rígida bondat, la senyora Wix, que s’estarà protegint la Maisie de ben a la vora al llarg de la novel·la, una manera potser de rescabalar-se de la creu que porta a sobre en haver-se-li mort una filla petita, tot i que Henry James suggereix que tal vegada es tracta tan sols d’una fantasia sentimental per presentar-se com algú tristament interessant; i hi apareix, sobretot, l’home ric i pròsper que esdevindrà el padrastre de la Maisie, Sir Claude, i tan prolíficament seductor que es convertirà a curt termini en l’amant de la madrastra i, si penséssim amb malícia, en la seva actitud per atreure’s la simpatia de la Maisie quan arriba a frec de l’adolescència potser hi percebríem un interès similar al de Humbert Humbert cap a la Lolita de Nabokov; mentrestant, els pares biològics de la nena se’n van desentenent i la van oblidant a mesura que cadascú ha de centrar-se en l’elaboració d’argúcies solvents per trobar solucions que els salvin dels excessos i els errors financers comesos fins aleshores, una adinerada dona mulata en el cas del pare, i un militar, un lord i un aventurer en el de la mare.

Henry James transforma la Maisie en l’eix de la novel·la, fent que l’elenc de comparses giravoltin a l’entorn seu com si cavalquessin en un carrusel d’una embranzida i un moviment incessants –com si tothom la mirés per sobre però ningú fos capaç de reparar-hi i conèixer-la amb profunditat-, i ja des del primer capítol se’ns interpel·la sobre com ens caldrà contemplar la conducta instintiva de la protagonista central per mantenir-se indemne i sobreviure als tràngols engolidors, les fissures impures i el desordre moral del món dels adults que l’acaparen: “El destí d’aquella nena pacient havia de ser veure molt més del que en un primer moment era capaç d’entendre, però també, ja de bon principi, entendre molt més del que cap altra nena, per pacient que fos, segurament havia entès mai. Només el timbaler d’un conte o d’una balada podria haver estat tan plenament immers en la batalla. Presenciava passions que ella observava amb els mateixos ulls fits amb què s’hauria mirat les imatges que una llanterna màgica feia rebotar a la paret de l’altra banda de la cambra. El seu era un petit món fantasmagòric fet d’ombres estranyes que ballaven en un llençol. Era com si tot l’espectacle es dugués a terme per a ella, un esquitx de nena mig espantada en la penombra d’un gran teatre. La vida, ras i curt, se li presentava amb una liberalitat que era producte de l’egoisme dels altres, i l’únic que podia evitar el sacrifici era el pudor de la seva joventut”. Com la Maisie, que observa, escolta, pregunta, especula i fins i tot en alguna ocasió gosa opinar, nosaltres també adoptem una actitud similar mentre ens submergim indefensos en el desfici vertiginós i espectral que comporta llegir El que sabia la Maisie, com si Henry James ens hagués desproveït de la nostra ànima i tan sols poguéssim estar-nos passejant amunt i avall de la de la protagonista, participar en els desgavells de les seves superfícies internes, en les incerteses dels seus sentiments i en les forces de les seves sensacions. Immersos en la novel·la, on els personatges no són el que fan o el que diuen, sinó el que pensen i el que volen dir darrere el que parlen, ens trobem tan desemparats com ella, i, com ella, podem inclinar-nos a creure també que tot plegat ens produeix “l’estranya sensació de presenciar la història de la seva vida com si fos una cosa tan separada d’ella que només podia experimentar-la aixafant el nas contra el vidre”.
¿Què deu ser el que ens desconcerta amb tanta fascinació en El que sabia la Maisie? Doncs segurament l’estil espasmòdic d’Henry James –la indecisió fragilíssima i subtil de la seva prosa- per exercitar l’atenció, talment com si clavés la seva mirada aguda, pertinaç i enamorada sobre el món i s’anés omplint, semblant a un encanteri, d’impressions, sensacions i vibracions i en cada una d’elles hi localitzés una revelació i una veritat molt fonda, encara que estigui construïda amb enganys, mentides, dubtes i recels, i que generosament comparteix amb nosaltres, però a la seva manera, és a dir, de forma púdica i sense grandiloqüències explicatives i mai absolutes, con si elevés murs protectors, creés cortines de fum i l’acció avancés al ralentí traçant innumerables cercles concèntrics sobre uns personatges que defensen la seva intimitat a base d’unes fèrries i refinades fórmules de cortesia. Henry James ens exigeix que siguem tan intel·ligents i savis com ell, cosa que de tant en tant ens exaspera i entristeix perquè sabem que no és així, ens obliga a reflexionar per què ens sentim tan fabulosament i desesperadament extraviats mentre novel·la l’educació vital de la Maisie, i ens incita a esbrinar què s’amaga rere aquell narrar obstinat en extrem a mantenir-se indirecte, obliquo i prolix. El que sabia la Maisie ens demana especialitzar-nos en l’estètica del sobreentès: l’essencial, la ingènua fantasia de persistir fidel a la infància, no està a la vista, sinó ocult pels personatges i ocult fins i tot per a ells mateixos, a pesar que la novel·la sencera n’estigui impregnada de dalt a baix.