“Els irredempts”, de Cristina Garcia Molina. Ressenya.
Cristina Garcia Molina. “Els irredempts”. Labreu, 2022
Quedem a una plaça amb nom de poeta.
L’espero al bar de vidre, la veig creuar el semàfor amb aire d’escriptora maleïda carregada de paciència i de dimonis interiors. D’un cistell enorme en treu un llibre menut i me’l dona de pressa, com una mare que abandona el seu nadó. Sembla tendre, preciós, indefens, però em temo que l’apariència enganya i trepitjaré un camp de mines. Fingeixo indiferència i li agraeixo poc, una reacció típicament gironina.
Xerrem de tot durant una hora, per dissimular el nerviosisme i les ganes de tenir a les mans “Els irredempts” i les ulleres de prop. Set anys llarguíssims esperant aquest moment, des que vaig descobrir l’autora amb el seu “Silenci a taula”. Primer error: comparar les criatures. No tenen res a veure, nosaltres ja no som les mateixes.
La seva prosa s’ha depurat, depurat, depurat: pell i os, mestratge absolut i mala bava, punta d’un iceberg inabastable ple de referències culturals i d’experiències personals i col·lectives. Paraules tallades meticulosament fins a la perfecció, diamants d’una joia mai vista que no aconsegueixo definir. És prosa? És teatre? Es poesia? És realitat o ficció? Segon error: classificar-lo. En aquest cas, no es permeten etiquetes. És Cristina Garcia Molina en tot el seu esplendor. L’única certesa és que és refotudament bo.
Té poques pàgines, però el cos em demana lentitud. Li dedico tres dies intensius. Tres relats, tres obres mestres, tres cops de puny calculats.
Llegeixo ben concentrada, asseguda, amb els cinc sentits. No és un text de platja ni de llit. Malgrat la meva postura, quan acabo he estat fent puènting: confio la meva vida a una corda i un baudrier, salto al buit, reboto, xisclo i quan torno a tocar el terra soc conscient que tenim gent prodigiosa que ens sacseja i ens transforma (simplement?) amb un teclat.
El llibre surt avui. Sempre he estimat el setembre.
Escrits així fan possible que els lectors no ens conformem amb merdeta facilona, que ens atrevim a volar i apostem per literatura de qualitat com un bé de consum massiu. Nosaltres tenim l’última paraula i ella encara no.
