LA COLUMNA de Serguei Dovlàtov a AraLlegim (24.10.26)
Serguei Dovlàtov, l’escriptor que més bé va saber llegir la seva època (i la nostra)
LaBreu Edicions publica, amb traducció de Miquel Cabal Guarro, ‘La columna’, que aplega 94 columnes d’opinió de l’autor rus
Serguei Dovlàtov, a Nova York, a la dècada dels anys vuitanta. Wikimedia Commons
BarcelonaSerguei Dovlàtov (Ufà, 1941—Nova York, 1990) és «l’escriptor que més bé va saber llegir la seva època», va dir Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura 2015. Potser la van convèncer reflexions com les que ell escampava en les 94 columnes que va escriure per al setmanari El Nou Americà entre el 1980 i el 1982 i que ara aplega LaBreu Edicions sota el títol de La columna, amb traducció del rus al català de Miquel Cabal Guarro. Aleksiévitx l’hi va explicar a Cabal, que hi està totalment d’acord. Al cap i a la fi, ha traduït una desena de llibres de Dovlàtov per a LaBreu i coneix profundament el llegat de l’autor rus. Per cert, tant el traductor com l’editorial mereixen els més grans reconeixements per una feina constant que ens permet llegir en la nostra llengua un dels grans escriptors de la segona meitat del segle XX, un humanista en el sentit més prosaic: preocupat pel benestar social, crític amb el totalitarisme i decebut amb els brindis al sol i amb els emprenyats incapaços de fer propostes constructives. «No considerem que l’alternativa a l’amor sigui l’hostilitat. Ni tan sols la indiferència. Sinó la mentida. En conseqüència, l’alternativa a l’odi és la veritat», deia ras i curt aquest activista d’un «humanisme espontani».
«El món el salvaran el coratge, la bondat i la noblesa», va escriure el 5 de juny del 1980 en la columna que descrivia el lector d’El Nou Americà com «algú normal, senzill i complex, trist i alegre, reflexiu i despreocupat…». Si fa no fa com ell mateix, tot i que no tothom tenia el talent narratiu i la perspicàcia de l’autor de La maleta. Irònic amb causa, Dovlàtov va aconseguir sortir de la Unió Soviètica el 1979. Va ser acollit en l’heterogènia comunitat russa de Nova York i, mentre bregava per viure com a escriptor, va participar en la fundació d’El Nou Americà, una publicació en rus. «Volíem vèncer la inèrcia que portàvem del pensament totalitari. Posar fi a la manca congènita de responsabilitat. Eliminar dins nostre el nihilisme, la descreença i el menyspreu descarat cap als ideals», va recordar el 21 de setembre del 1980.
Un món al caire de la catàstrofe
Les columnes de Dovlàtov són les d’un rus que es mira Rússia des de Nova York, i també les d’un rus que es mira els Estats Units des de «la pàtria espiritual: la tan turmentada cultura russa»; al cap i a la fi, ningú recorda «el nom d’aquell home del Comitè Regional» i, «en canvi, el nom de Mandelstam viurà mentre visqui la llengua russa!». La perspectiva comparada el du a aforismes demolidors. «Als Estats Units tot va d’una altra manera. Aquí el concepte de businessman i el d’estafador no coincideixen. Parlant clar, aquí cal treballar», constatava. «La propaganda soviètica té una característica fantàstica. Tenaç, sorollosa, omnipresent i incessant, la propaganda soviètica suscita una reacció inversa […] Quan ataquen algú individualment, vol dir que és una persona digna…», va dir fa 46 anys; potser és el llegat inesperat que la democràcia occidental ha rebut del totalitarisme. També compara la condició humana més fonda: a Rússia, quan un home vol divorciar-se, s’emborratxa amb un amic; als Estats Units, abans que res visita l’advocat. Igualment, es recrea en les paradoxes: Egipte, aliat de la Unió Soviètica, no tenia Partit Comunista; i Israel, alineat amb els Estats Units, en tenia dos.
En els dos anys que Dovlàtov va escriure a El Nou Americà, el context internacional funcionava com a premonició de la fi d’una època. La Unió Soviètica envaïa l’Afganistan, la maquinària totalitària començava a «encallar-se», Ronald Reagan guanyava les eleccions presidencials dels Estats Units i el sindicat Solidaritat pertorbava la força del govern polonès. Hi parla, de tot plegat. Preveu la catàstrofe soviètica; pronostica el triomf de Reagan, el celebra i després en lamenta la política, i segueix el que passa a Polònia esperant que Rússia no torni a envair el país. «Sí, el món és al caire de la catàstrofe. I l’hi han portat tot de gent malhumorada», deia un home enamorat de l’humor.
Dovlàtov també escriu columnes que són petits contes, i el lector dovlatià hi reconeixerà metàfores i situacions que van aparèixer en llibres posteriors. Entre aquests minicontes disfressats de columna periodística n’hi ha de desenvolupats des de la perplexitat, com el del serraller que assegura que Einstein i Muhammad Ali són parents seus, i d’altres amb el perfum de la grandíssima literatura russa, com el que planteja el dilema de triar entre un malparit i un idiota, pregant perquè el malparit no sigui també un idiota. Llegida avui, és inevitable pensar en el pitjor escenari: i si Trump, Putin i tota la corrua reaccionària són malparits i idiotes?
En aquest llibre excepcional, a vegades Serguei Dovlàtov insereix diàlegs que, ras i curt, condensen conceptes filosòfics als quals la humanitat ha dedicat tractats inabastables, conceptes filosòfics anorreats per l’experiència totalitària i per la llei capitalista del més fort. Per exemple, al final de la columna del 23 de juny del 1980:
«La llibertat de triar és un bé complicat. Recordo que vaig entrar amb ma mare en una pastisseria de Broadway. Alguna cosa no li va agradar. I va dir:
—Hauríem de demanar el llibre de reclamacions. O trucar a alguna banda…
—O potser –vaig dir– n’hi ha prou si anem a una altra pastisseria?»
‘La columna’, de Serguei Dovlàtov. La Breu Edicions
Xavier Cervantes, Ara Llegim
