‘Pedralsiana’
En el més que recomanable Els barcelonins, Adrià Pujol, escriptor empordanès arrelat a Barcelona, ubicava l’impagable Josep Pedrals, rapsoda, escriptor i animador cultural, dins de la categoria dels «súper-barcelonins», personatges de la ciutat que responen a uns certs motlles culturals i existencials. Totes les categoritzacions tenen un punt d’artifici, de fer encaixar les rajoles a martellades, però en el context d’un llibre que sondejava amb sornegueria empordanesa i un punt planiana l’essència dels barcelonins, aquell etiquetatge tenia gràcia i sentit: ja no es pot entendre la cultura de la Barcelona del segle XXI sense atendre la figura de Josep Pedrals.
Supose que el premi Ciutat de Barcelona en la categoria de literatura en llengua catalana, fet públic fa uns dies, haurà plagut especialment a aquest barceloní de cap a peus: és el primer reconeixement seriós de la ciutat a un personatge clau, el representant segurament més substancial de tota una generació literària. Un crossover amb una trajectòria que s’esmuny de classificacions i categoritzacions. Un planeta literari a banda, rabiosament propi, construït sobre un domini primmirat de la llengua i un coneixement enciclopèdic de la tradició. Edifici artístic que Pedrals cisella i empolaina com qui reforma un palau senyorial i el deixa llustrós per fora i funcional per dintre, amb els tocs precisos de modernitat. La modificació del llegat, tanmateix, ha produït quelcom nou i brillant.
Quan el vaig conèixer, encara jove, em va semblar un personatge dins i fora d’època, una mena de cavaller noucentista amb esperit transgressor, una barreja -encant personal a banda- terriblement atractiva de poeta i showmanamb un fons d’armari cultural espaterrant. Abans de captar plenament el seu tarannà, fa molts anys, enmig d’una trobada farcida de nous talents poètics, exploradors suposadament de nous llenguatges, em va dir que estava escrivint un llibre amb cinc-cents sonets. Vaig pensar que feia broma, que el rapsoda que ens havia matat a riure amb les seus delirants composicions sobre formatges o dictadors estava cridat a un altre tipus de quefers poètics. Perquè el món de l’oralitat era seu. Amb el temps, les peces troben el seu lloc en el trencaclosques.
Al llarg dels anys, Pedrals s’havia guanyat la nostra admiració per la llavor d’agitació poètica en l’Horiginal, per fer de pont entre generacions poètiques, per les interseccions musicals amb Els nens eutròfics o Guillamino, per la seua tasca de dignificació literària i recerca lingüística en els mitjans de comunicació, per tot el que era capaç de fer amb les paraules, a l’abast únicament d’un superdotat. També havíem valorat una valuosa producció teatral i editorial que, fins ara, tenia El romanço d’Anna Tirant(Labreu Edicions, Premi Lletra d’Or del 2013) com a gran fita provisional.
L’al·lucinant (i al·lucinat) Els límits del Quim Porta (Labreu Edicions, 2018), l’obra premiada amb el Ciutat de Barcelona, rebla tots els claus i culmina molts viatges de l’autor: arrodoneix el seu univers narratiu i auto-referencial, de la mà de l’enigmàtic personatge del títol, expandeix el Pedrals poètic i afegeix, per a desconcert dels lectors, un vessant assagístic sobre la creació, sobre la forja de la identitat personal i cultural. I acompanya tot això d’un fil narratiu que per moments és lleuger, festiu, però que condueix a un tram final aspre, claustrofòbic i, novament, profundament desconcertant.
Sumeu el garbuix de referències filosòfiques i literàries, el diàleg permanent amb la tradició expressat amb claus contemporànies, les invocacions a «l’Ull de la Providència» que som tots nosaltres, els trucs de prestidigitador lingüístic, les desenes de sentències lapidàries, en vers o en prosa, que et fan parar-te a pensar sobre el sentit de tot plegat. «T’has fet dolent expressament / molt a consciència, com per provar / -infant rebec- quin límit hi ha / si fas un crec i el joc es trenca».
Una obra inclassificable, inabastable, una «feinada» (això confessava Pedrals en Twitter després de revisar les notes i materials que li havien servit per bastir el llibre), que malgrat la densitat, aconsegueix ser llegida amb agilitat i avidesa, com li explicava l’autor en aquesta entrevista a Esteve Plantada. Almenys, als lectors amb la curiositat suficient per deixar-se fascinar i sorprendre per la proposta: la multiplicació per molt dels efectes narcotitzants d’El romanço d’Anna Tirant. Una dosi per a elefants.
Una obra d’aquesta envergadura i singularitat, que perdurarà, de la qual quan se’n parlarà i escriurà durant molt de temps, mereixia ser marcada, assenyalada. L’efecte col·lateral és que s’ha començat a reconèixer també la figura que hi ha darrere de l’autor, el que ha fet per fer de la seua ciutat un indret més ric i interessant. Per eixamplar els límits del Quim Porta (beneït siga) i, de retruc, de la cultura en català. Un no parar… Celebrem-ho
Xavier Aliaga, ElTemps (03.02.19)