“A butxacades” de Joan Todó, ressenya d’Anna Carreras al Time Out 25.05.11
Vaig conèixer en Joan Todó (la Sénia, 1977) a la universitat. Mentre fèiem junts la sòrdida carrera de Filologia Catalana, en Joan va saltar intel·ligentment cap a Teoria de la Literatura. Parlava un dialecte fastuós, amb cadència i gust d’arròs. I jo quasi no l’entenia: xerrava molt de pressa… Ara ha fet un segon bot: de la poesia a la narrativa. A butxacades és un recull de dotze narracions, la majoria publicades a la revista digital Paper de vidre –només una a la revista Enderrock. Cada text és una unitat independent: en la suma radica la veu, l’estil i l’univers ric de Joan Todó. Riquesa temàtica (la curiositat real pel seu poble) i riquesa lingüística (els trets dialectals dels personatges) en una balança d’equilibri precís. Todó no només fa un tribut a la seva terra natal, no només es revolta contra la desaparició del món rural tristament devastat; ni fa apologia de la seva infància, ni té només un record dels anys de jovenesa llunàtica, ni dels quadres que pintava, ni de l’escola o la fàbrica: ell fa llibres ben fets. L’escriptor no es fa: l’escriptor neix; i aquest A butxacades ho deixa clar: Todó sap d’art i de música, de llibres i de vida. Els costums càlids de la Sénia –la recerca de fòssils a la muntanya, la feina de repartir cartes– xoquen contra els murs llunyans de la ciutat i els seus habitants estaquirots. Sense etiquetes de gènere ni encasellaments natals, Todó construeix amb èxit un mosaic de recreacions, transformacions, palimpsestos i relectures. Quan un escriptor transcendeix l’anècdota ultralocal i la converteix en categoria universal es torna automàticament un avantguardista de primera línia.
Anna Carreras
