Estic segura que moltes lectores de poesia ni tan sols havien sentit parlar d’ella, encara que el 1970 va guanyar el I premi Màrius Torres de poesia, perquè ja sabem que el nostre ecosistema literari és poc porós amb el que succeeix més enllà de la capital. A les Terres de l’Ebre ha estat on Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) ha desemvolupat la seva vida, la seva carrera com a bibliotecària i la seva carrera poètica, tot i que també s’ha de dedicat a la narrativa. Contemporània de poetes com Francesc Garriga o Feliu Formosa, es diria que ha calgut esperar que Montserrat Abelló ja no hi fos perquè s’obrís una escletxa per a ella. Burgos és una poeta culta, viatjada i introspectiva, aferrada al seu territori -“Vora els meandres adormissats del riu/ s’estenia daurada mar, remorosa de silencis”-, autora d’un bellíssim llibre de prosa poètica L’obsessió de les dunes, que s’inclou en aquest volum i on plasma les seves impressions viatgeres per llocs com Venècia, Marràqueix o l’illa de Buda, al delta de l’Ebre. Sobretot poeta de la consciència de ser i del diàleg amb el jo: “El jo que no sóc ja a mi s’adreça/ amb fragmentats bocis del que vaig ser”.
MªÀngels Cabré, Culturas LaVanguardia (abril 2018)