“M’atreveixo / a molestar l’univers?” Jordi Nopca pensa el «Prufrock» d’Eliot [Blog Proa espais]
La poesia de T.S. Eliot (St. Louis, 1888–Londres, 1965) carrega, entre altres lloses, la de l’obscuritat. Ho van dir alguns dels seus contemporanis, i així ho han fet saber generacions posteriors de lectors fins arribar a l’actualitat, un any 2011 en què es valora, per sobre de tot, l’excel·lència esportiva, la innovació informàtica i la mal·leabilitat d’un bon relacions públiques. A simple vista, i tenint en compte els grans trets del panorama actual, les foscúries, boirines i elitismes d’Eliot –eliotismes– hi pinten ben poc. De què serveix, la poesia, quan el Barça ho guanya tot? Quin sentit té sumar versos, quan es pot abocar la més mínima intuïció per Twitter i rebre respostes més ràpides i més útils, sobretot de cara a alimentar l’ego?
Eliot va començar a escriure The Love Song of J. Alfred Prufrock l’any 1910. El poemari –Prufrock and other observations– va aparèixer l’any 1917: afegia onze poemes més al text inicial, encapçalat per dos tercets de la Divina Comèdia.
Els tres primers versos, que els seus detractors trobaran d’un eliotisme esparverant, són:
Let us go then, you and I,
When the evening is spread out against the sky
Like a patient etherised upon a table
Anem llavors, tu i jo,
quan el vespre s’estén contra el cel
com un pacient anestesiat sobre la taula
(Traducció de Marc Masdeu [Prufock i altres observacions, ed. LaBreu])
Una mica més endavant, la veu lírica del poema apel·la a “nits inquietes en hotels barats d’una nit” i a “carrers que segueixen com una discussió tediosa / amb intenció insidiosa”, imatges no gaire allunyades de les experiències que poden derivar de l’assistència a un festival de música, amb drogues i flirteig afortunat. D’acord: una mica més endavant Eliot escriu “a l’habitació les dones van i vénen / parlant de Miquel Àngel”, i dues estrofes més tard ho repeteix, cosa impensable en una cançó pop o en la locució d’un partit de futbol: allà tot és nou i transparent i a l’abast de tothom. Potser cal atribuir l’eliotada a l’esperit senecte prematur del jove T.S. Eliot escriptor del poema, que encomana –de manera inexorable, temible– al protagonista, J. Alfred Prufrock. Ens és descrit “amb un clar de calvície enmig dels cabells” i “jaqué, el coll dur pujant ferm fins a la barbeta”. That sounds scary.
“És perfum d’un vestit / el que em fa divagar així?”, es pregunta més endavant, quan la veu lírica ja ha fet explícita que La cançó d’amor de J. Alfred Prufrock és un poema sobre la impossibilitat no només d’aconseguir ser estimat sinó de mantenir la flama viva. Un cop confessat lacai i havent passat de puntetes per “les postes de sol i els jardinets davant de la casa i / els carrers regats”, J. Alfred Prufrock envelleix i es fa petit, cosa que l’obliga a cargolar-se “el baix dels pantalons”, fer-se “la clenxa del cabell per darrere” i dubtar si és convenient menjar-se un préssec. Sent les sirenes però no creu cantin per a ell. S’adona que tota la vida les ha observat –ha estat espectador de l’amor, en comptes de protagonista–, i després d’esgotar el seu temps és despertat per veus humanes i s’ofega.
Eliot parla d’assumptes que no tenen res a veure amb ningú, oi?
Gol de Messi.
