-El poemari cal llegir-lo com una mena de llarg procés que no sé si correspon al període de composició, dos estius i tres hiverns entre 2016 i 2019. Però el llibre no és massa extens. Hi ha molta tria de poemes escrits?
-Aquells que he posat en el llibre són els que jo necessitava per explicar aquest procés de recomposició, no em calien més. De vegades tenim la tendència, tant en les novel·les com en els poemaris, a marcar uns estàndards: cinquanta poemes, dues-centes pàgines… I jo penso que els llibres han de tenir les pàgines que tu necessitis per explicar allò que vols sense que hi sobri ni falti res. Però el procés d’escriptura és llarg. El tipus de poesia que jo faig, que no és una poesia en què hi predomini la forma, sinó més aviat experiencial, necessita que passin coses. I processar-les. I això vol temps. No tinc cap pressa, per mi és molt més important fer el procés de manera conscient.
-Llavors, hi ha una ordenació cronològica o ha anat encaixant les peces? Perquè és evident que hi ha un relat.
-No estan endreçats de manera cronològica, sinó pel to que em donava la història, que és una cosa que en acabant sempre faig.
– El llibre s’enceta amb “Offret”, el títol original de la pel·lícula Sacrifici, d’Andrei Tarkovski, i continua precisament amb el poema “Sacrifici”, que per a mi explicita la matèria del procés: “Brandaves punyal / i una pena esbudellada amb ofici, / un dol com de carn de bèstia”.
-“Offret” sí que va ser un dels primers que vaig escriure, si no el primer, perquè hi havia aquesta cosa d’inici de ritual. De fet, Sacrifici s’acaba amb aquell plànol seqüència de la casa en flames i el nen mut, que no ha dit res en tota la pel·lícula, dient: “I al principi fou el verb”. Exemplifica el canvi de paradigma amb la parla, el fet de prendre la veu. Llavors, aquests dos poemes emmirallats, més que mostrar un sacrifici mostren un ritual d’encesa, d’iniciació: ara comença tot i el que segueixi serà el meu procés.
-Crec que no és deliberat, però aquests dos poemes fan enganxar-se els lectors al relat, voler llegir més. No és com aquells poemaris que es poden llegir a estones, de manera aïllada.
-La meva intenció és aquesta, a mi m’agrada molt la narrativa, l’hi dono molta importància. Açò ho penso jo, no dic que hagi de ser així, però un poemari no és un recull de pomes i prou. El lector ha de sortir amb la sensació que ha sortit d’algun lloc, d’un univers. I que tancat l’últim poema, en surt. Allò que deia la Virginia Woolf i que a mi m’agrada molt que una novel·la és entrar en una habitació, estar-se una estona i després sortir. Per a mi un poemari ha de ser el mateix. Hi ha altres maneres de fer poesia, però jo necessito fer-la així, perquè tingui aquest sentit. Altres poetes opten per la unitat més aviat temàtica, però jo necessito la història.
-Després de “Molly Bloom”, que és com una acta de rendició, hi ha el poema potser més significatiu, “Vermell de Rússia”, que escenifica el viatge als inferns del gulag, amb un joc d’equivalències sorprenent, i una tornada empoderada: “He tornat de Sibèria amb el puny alçat / i als llavis, vermell de Rússia”.
-El vermell de Rússia és en realitat un color de pintallavis, el russian red. Jo no m’havia pintat mai els llavis, fins fa relativament poc. Quan jo era petita, pintar-se els llavis era una cosa com de ser cursi, no? I llavors, pintar-se els llavis de vermell pujat va ser per mi un gest d’empoderament i una marca d’identitat, com de pintura de guerra, després d’una experiència dolorosa que és la que explico en Vermell de Rússia. Aquesta idea de sortir del gulag i travessar l’estepa, una cosa que costi molt. Qualsevol procés de recuperació és dur i has de travessar la tundra amb matxet i la neu caient. I arriba un dia que ho has travessat, s’acaba l’hivern i torno de la Sibèria.
– Sí, però és curiós, perquè semblava el típic poema de tancar, però està ubicat als inicis del llibre.
-Sí, perquè si una cosa he après amb els anys és que, quan et penses que una cosa s’acaba, tot torna a començar en una altra dimensió. Quan vaig escriure Buntsandstein [publicat per Viena el 2013] acabava amb un poema conclusiu i després em va passar una cosa que em va fer veure que el cicle tornava a començar. Ancoratge [Terrícola, 2016] sí que té tres parts més diferenciades i l’última és molt conclusiva. Però en aquest cas, la marca de la Míriam que pensa diferent ja hi és als poemes posteriors a “Vermell de Rússia”, són dues veus diferents. I per això he volgut posar “Vermell de Rússia” en el moment que, per mi, comença el canvi de veu.
-En “Rocs i vidres”, un dels poemes més narratius, hi ha aquesta frase: “La por dura el que dura l’instant en què mires el buit amb els peus ben falcats a terra”. Per a mi és el moment abissal, o abismal, del llibre. El del vertigen.
-Sí. Aquest poema el pensava des del joc del suïcida que és a punt de tirar-se d’un edifici o d’on sigui. Però jo no em tiraria mai d’enlloc, no tindria el valor. Perquè un colp que et llances, no hi ha marxa enrere, per tant la por dura mentre tens els peus falcats a terra i mires al buit. Un cop t’hi llences, la por es converteix en una altra cosa, no sé exactament en què. La por és el dubte: Ho faré?
-Al llibre hi ha alguns díptics. “Heura” i “Desnaixença” són el moment Maria Mercè Marçal que en el poemari impliquen reconstrucció o alguna cosa així.
Més que reconstrucció són moments d’acceptació. Igual que en els altres dos llibres hi havia les ganes de fer alguna cosa diferent o més forta, més alta. En aquest hi ha una certa acceptació, jo soc així i volia ser un arbre, però no ho soc. I “Desnaixença” parla de la idea d’estar amb algú amb qui voldries esborrar-te del món, extingir-nos tots sols. Em semblava una idea bonica.
-No m’agradaria deixar la sensació de poemari estrictament narratiu, perquè és molt important la construcció d’imatges, com en el mateix “Desnaixença”: “Jeu vora meu, sobre el foc / llepem-nos els melics / fins que s’esborrin: / extingint-nos”. O en “París 2012”: “Nostra Senyora és cendra / i jo cremo per dins / Immòbil, gàrgola”.
-Tot just vaig anar a París l’any 2012 per acabar d’escriure Ancoratge. Mai havia passat tant de temps sola a París i vaig aprofitar per fer totes aquelles coses que no pots fer quan hi vas acompanyada. Aquesta vegada vaig pujar a Notre Dame, a dalt del tot. I de cop i volta, allà tota sola, vaig sentir que es tancava alguna cosa. Llavors, quan vaig veure l’incendi a la televisió, vaig sentir com si aquella afirmació meva també es cremés. Com si el record es cremés. Em va impactar molt. És un poema que no és dels millors del llibre però el volia posar perquè és important per a la narració.
MÍRIAM CANO
La Breu Edicions, Barcelona, 2020
Poesia, 42 pàgines
– La vostra generació poètica és donada a incloure referents molt diversos, però m’ha sorprès el joc que li extrau a l’anomenada equació de Dirac.
Escrivint Ancoratge, no sé per què, em va donar per buscar metàfores basades en la física quàntica. I em van semblar molt interessants els procediments, la manera d’explicar-ho. Els físics que vaig llegir en el seu moment em van semblar persones molt humanes. Dirac fins i tot escrivia poemes. I l’equació de Dirac diuen que és la més bonica de la física quàntica. D’una banda, pels signes i els símbols amb què es formula. I d’una altra perquè explica que dos sistemes que han estat junts durant molt de temps, quan es separen continuen actuant com si encara estiguessin junts. Clar, quan passes molt de temps amb una persona, quan et separes els gestos continuen sent els mateixos, fins i tot per sempre. Julian Barnes deia que quan algú mor es mor també un llenguatge en comú amb una altra persona. Són coses que miro d’explicar amb aquest poema.
-Podríem continuar esbudellant poemes, però en aquest punt voldria plantejar que el llibre té una gran varietat formal, de poemes que són quasi relats i uns altres molt curts, alguns molt musicals, com a lletres de cançó, aptes per a recitar. Un tret que també és una constant diria que generacional.
-El primer llibre que vaig escriure no el vaig fer per ser recitat. Però com bé saps a mi m’agrada molt la música i això s’escola, és inevitable que tinguen aquesta cosa musical. També és cert que venia d’un temps de recitar molt. Ho aprecio molt, perquè no estava molt atenta a qüestions de ritme o de mètrica i això em va fer parar més atenció, com havia de ser el ritme intern d’un poema. Quan vas escrivint suposo que vas aprenent i parant atenció.
– Un element simbòlic molt important del llibre són les lluernes, present en la coberta i en el poema final.
-Quan estava escrivint vaig veure a l’Empordà una lluerna. Feia molt de temps que no en veia cap. Això em va remetre a Pasolini, a l’article famós sobre la desaparició de les lluernes, un article molt pessimista sobre la situació política d’Itàlia que va escriure després de l’assassinat d’Aldo Moro i poc abans que l’assessinessin a ell. Hi ha un llibre preciós de Georges Didi-Huberman, La supervivència de les lluernes, que d’alguna manera contesta l’article de Pasolini dient que hem de fer una comunitat de lluernes, que malgrat tot, aquest món de merda, compartim desigs, compartim danses, compartim experiències. No hem d’esperar el retorn de les lluernes, hem de construir nosaltres aquesta comunitat de lluernes, que no és una altra cosa que aquesta llum que fan els pensaments compartits, les experiències… I és un esperit que sobrevola tot el llibre, una esperança que no és una esperança buida, sinó una esperança concebuda des del treball personal. No esperar la casualitat o l’atzar, no esperar la lluerna sinó construir la teva manera de viure.
– Per acabar: com ha viscut el procés el parèntesi de traure un llibre en estat d’emergència i haver d’esperar mesos per donar-li vida i donar-lo a conèixer?
-Tothom m’ho preguntava: ostres, el llibre… I a mi la veritat m’importava molt poc, el que estàvem vivint era tan gros que el llibre no tenia cap mena d’importància. I el llibre existia. Una altra cosa és que de cop i volta tancaren totes les impremtes del món, però el llibre es va quedar tancat al magatzem, confinat com nosaltres. Però per Sant Jordi va passar una cosa molt curiosa, més o menys el dia del meu aniversari em va arribar un paquet amb els meus exemplars. Va ser com un regal. Clar, és el teu llibre, hi ha molt de tu en això, però tampoc no som tam importants. El que estava passant era prou gros. Pensava que ja trobaria el seu moment, l’espai on existir i celebrar-se. Però a nivell personal, t’ho dic amb el cor a la mà, no em va fer res.
