Aquest vespre al Palau de la Música, Òmnium Cultural ha fet lliurament del 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptora mallorquina Antònia Vicens i Picornell. Ha estat un acte que celebrava no només una de les obres deganes de la nostra literatura, sinó una transformació, de la narrativa a la poesia com en una mena de metamorfosi de síntesi. Nascuda a Santanyí el 1941, Antònia Vicens va començar a destacar en el panorama de la narrativa a finals de la dècada dels seixanta quan publica les narracions Banc de fusta, que havia obtingut el premi Vida Nova de Cantonigròs el 1966. Seria poc abans d’una novel·la d’impacte, 39º a l’ombra, obra guardonada amb el premi Sant Jordi l’any 1967. com indica el mateix títol. Era una novel·la contundent, amb el rerefons del turisme que destruiria el litoral mallorquí i dins un àmbit casolà opressiu, d’un fosc neorealisme. Ho va explicar a la perfecció el poeta mallorquí Sebastià Portell en la seva glosa: “Si a les seves primeres obres, com la mateixa 39º a l’ombra i La festa de tots els morts, Vicens ja gosà retratar l’explotació laboral perpetrada pel caciquisme i pel franquisme, a novel·les com La santa i Material de fulletó va denunciar el poder que aquells anys tenia l’Església, i com massa vegades aquest es materialitzava en una cruenta repressió sexual, exercida especialment sobre les dones.”

El renaixement d’Antònia Vicens va arribar a través de la poesia, i fa poc relativament, tres anys després de la mort del seu pare. Des del 2009, els poemaris s’ha anat succeint: Lovely, Sota el paraigua el crit, Fred als ulls, Tots els cavalls, Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre (antologia) i Pare què fem amb la mare morta. No només els ha publicat, sinó que ha obtingut un gran reconeixement i ha connectat amb la nova generació d’autors, omplint un buit amb versos esfereïdors i subvertint els límits normatius del llenguatge com els que inauguren el seu últim llibre, publicat per Labreu, l’editorial de moda en poesia: “Taques d’esperma Noms escrits amb sang / omplen la porta / del lavabo del cementeri El Llanterner / just passant-hi les mans / ha refet / veus / aturades Penes / d’exili:”

Vicens estava pletòrica i despistada, com li passa sovint. Molt emocionada, va agrair-ho: “Un regal meravellós sense que jo hagi fet res a canvi.” En un to més reivindicatiu, però amb la seva veu tènue va continuar: “No oblideu que hi som i que contra la força de les paraules, el poder de la poesia i el saber dels nostres morts, ningú no hi podrà fer res. M’he passat la vida aferrada a les paraules. Tinc una fal·lera que mai em deixa voler deixar de trobar les paraules a les constants humiliacions, a les llengües menystingudes i minoritzades, i a les nacions sense estat i a les guerres que mai acaben.” Malgrat el mar que ens separa, Antònia Vicens va mantenir el seu compromís amb la nostra literatura –va publicar el seu primer llibre abans de la creació del Premi d’Honor fa 54 anys–, amb paraules fermes: “Orgull de ser catalans i universals, no sucumbiu, no us arronseu a amenaces insidioses. Durant les hores baixes, dies grisos, la nit més blanca, no oblideu que hi som i que contra la força de les paraules, el poder de la poesia i el saber dels nostres morts, ningú no hi podrà fer res.” L’acte va acabar amb l’habitual himne Els segadors, amb tot el Palau dret.

ElPuntAvui (14.06.22)