Lectures místiques (I): Agafa la teva creu
Em delia pel llibret sobre les Místiques mallorquines (Lleonard Muntaner, Ed.), d’ençà que l’escriptora i investigadora Rosa Planas m’havia explicat que hi treballava. No esperava pas de trobar-hi les ídoles d’una nova fe: més aviat volia confirmar la presumpció que la vida conventual havia sigut, durant molts anys, no solament un cruel càstig de part de progenitors, marits, et al., contra dones no normatives respecte d’institucions diverses, sinó també una elecció, una opció diguem-ne pràctica per a les que aspiraven a dedicar-se exclusivament a quelcom menys dual i més universal, menys antropocentrat i més màgic; a una alternativa —la vida per a l’Art.
La recerca de Planas és exhaustiva i il·luminadora: la majoria de les grans dones “religioses” de Mallorca es dedicaren a la música, a la poesia i al pensament. Gràcies al seu llibre, afegeixo unes predecessores ocultades a la meva llista de referents mallorquines vivents, on ja hi ha la poeta i narradora Antònia Vicens —que acaba de publicar Agafa la teva creu (Labreu Edicions) —. De joveneta, Vicens s’admirava de les proeses de les místiques famoses, i dels seus textos. Ella que escriu de cap, cultiva la terra del seu corral i conviu de costat amb els animals no humans, ha assolit (amb devoció i esforç) la capacitat d’interconnexió, d’unitat amb tota criatura viva. I és que, si la mística és l’experiència (veritable o imaginada) d’unió directa amb la divinitat, l’absolut o l’existència, té sentit que els creadors la conreem. El d’artista és un ofici sagrat, per la implicació total que suposa: la creença absoluta en el valor d’una idea, tot i el misteri —en el cas de Vicens, el poder de les paraules—. Malgrat que sigui una feina solitària i personal (fins i tot quan es tracta d’art col·lectiu), només preval si aconsegueix d’invocar (o evocar) quelcom que convoqui (i commogui) un altre. Sobretot, passa per reconèixer una intuïció que sovint ens mena a estats alterats de la consciència, il·luminacions, i tal vegada visionarisme —passa per escoltar, mirar, sentir i dir atentament.
Margarida Amengual Campaner, nascuda vora el 1888, fou coneguda com “la vident de Costitx”. Els testimonis comenten que, quan profetitzava la gent desorientada o desesperada que la visitava, «no coordinava el llenguatge sintàcticament»; que utilitzava expressions inventades; i que resava en vers. Semblantment, Vicens ha anat destil·lant la llengua fins a tal extrem que no sembla cap disbarat de comparar el seu exercici artístic amb el “procés d’angelització” que s’atribuí a la mística (i poeta) costitxera. Més que experiències visionàries, però, Vicens ens revela ara les seves “oïcions”: sent el propi nom «com la reverberació/ de la llum/ del foc/ sobre una multitud de nens/ que vaguen/ bojos/ per la ciutat/ desfeta»; conversa amb els ancestres «enmig del murmuri dels arbres»; para l’orella a la bonior ambient, i hi desxifra la remor «d’algú que resa I no el vent esfullant roses»; percep els «ecos/ d’una batalla cruenta». Mentre la poeta ens demana que no escoltem «els xiscles dels que vessen la seva sang per amor», la veu poètica exigeix a la mà intèrpret, sibil·la, que assumeixi el seu destí.
Filla d’una família treballadora que no pogué aportar dot al convent on l’ingressaren, Caterina Maura Pou (1664-1735) estava fatídicament condemnada a l’analfabetisme. Però, aferrant-se a una energia misteriosa, aprengué de llegir, i de seguida compongué cobles i escrigué estrofes amb les ànimes del purgatori. Els palmesans l’estimaren, admiraren i veneraren. La seva ventura remet a ‘La llibreria’ de Vicens: el santuari privat, íntimament desitjat i aconseguit amb sacrificis, esdevindria la capelleta familiar davant la qual també els seus pares mostraven respecte (i nosaltres ens extasiem). La clarividència en relació amb el propi futur i la contribució de cadascú a la realitat col·lectiva; la determinació a respondre les preguntes de Patti Smith: «com em modelaré l’ànima?», «què escriure i a què em comprometré?»; relliguen el fet místic amb l’artístic, a través de la recerca del coneixement sense utilitarismes ni finalitats ocultes.
«Només era una casa petita i insignificant amb un jardí desmanegat, però per a mi era un lloc místic, argentat, sagrat», diu na Patti; «la meva habitació eren quatre parets fosques i jo podia dibuixar un jardí amb les paraules», n’Antònia respon. Pels corrents invisibles de l’Art, havent trescat «a mercè dels Eclipsis», l’escriptora santanyinera i l’artista de Chicago, Patti Smith, es troben amb els respectius darrers llibres en una plaça telepàtica; i una fascinant capacitat d’auto-conclusió les propulsa envers un viatge nou, un altre llenguatge, una etapa desconeguda. (Continuarà…)
Laia Malo, Ara Balears
