Albert Forns ha publicat ‘Ultracolors’ Foto: Gemma Ruiz
L’esclat d’Albert Forns ha estat fulgurant aquest 2013. De cop, i gairebé a l’uníson, l’escriptor granollerí ha presentat dues novetats editorials a tenir molt en compte. La primera ha esdevingut un dels grans èxits de la temporada literària, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), novel·la guanyadora del darrer Premi Documenta i publicada a Empúries. El llibre ofereix una divertida lectura que barreja documentació, erudició, assaig, bon gust, cinisme, rialla, ironia d’alt nivell i molt de suc en una vigorosa narració que provoca les ganes de seguir devorant-ne les pàgines. L’allau de bones crítiques i reconeixements, però, ha fet que la segona novetat editorial de Forns, Ultracolors, hagi quedat a mercè de l’èxit i la projecció d’Albert Serra. Però el poemari, el segon recull que publica, esdevé el contrapunt perfecte de l’experiència lectora de la novel·la.
L’exercici de llegir els dos llibres de manera consecutiva —o simultània— ofereix al lector un munt d’interconnexions d’allò més interessants, una visió totalment completa de l’univers Forns i una interessantíssima gamma de tonalitats i claus referencials. Ultracolors, publicat a LaBreu Edicions, és un concís dietari vital en forma d’anotacions d’art. És, també, una reflexió a partir d’obres i de signatures, i l’oportunitat d’explorar el revers de la seva primera i aclamada novel·la. Allà, l’autor posa el focus en una figura, la del reconegut cineasta Albert Serra, que fa de pal de paller de tota la narració. Al poemari, però, la visió es diversifica en petits fragments on sempre hi ha alguna extracció que il·lumina.
La paleta dels colors de l’art
Ultracolors mostra un Albert Forns més contingut i introspectiu. El recull és una paleta dels colors de l’art contemporani (“Bulevards i avingudes, / platges dures, / matins catàlegs de pintura.”), però que reitera especialment l’ímpetu del vermell (“vermell més que la sang”) i el silenci del blanc (“Del poema, / els espais en blanc”). Un silenci que s’apropia del ritme i de la construcció de cada vers. El resultat en són unes píndoles sintètiques que traspassen l’obra o l’autor al qual es referencien i, també, una immersió del jo poètic dins l’art, l’acció artística i la vida mateixa (“Sopranos, piscines, / i el públic, que ens aplaudia.”). Com diu Sofia Coppola, tots els poemes no deixen de ser “grans aventures”: “De tant en tant / petards fora de camp / i potser alguna sirena, / Nova York de pobre. / Panoràmiques artificialment emotives / o un pla fix tediós / que enfoca gent que parla i no sentim”.
Albert Forns, en esclat i en estat de gràcia, amb una doble novetat editorial que mostra la totalitat —i la riquesa— de la seva concepció de l’art. Forns, més acolorit que mai, més escriptor que mai, de llibreta en llibreta, d’estació a estació. Com unes anotacions al marge, com un traç que subratlla el marc, el retrat ara és en vers (“Trec la càmera i et retrato / mentre et vesteixes. / Floreix un petó lomogràfic, / l’escena respira, ningú diu ‘talleu’.”). Si Albert Serra us ha agradat, no dubteu a llegirUltracolors. No hi ha dubte que la paleta de Forns us tornarà a captivar.
