Conversa amb Arnau Pons sobre LA ROSA DE NINGÚ al Diari de Balears (10.10.25)

ARNAU PONS.— Hi ha diversos factors que hi intervenen. No hi ha dubte que Celan i també aquest llibre, amb el seu gruix de comentaris que poden sorprendre i el caràcter enigmàtic dels poemes, poden infondre respecte en els lectors i els crítics que en valoren l’obra, i això pot explicar el silenci d’un primer moment. Hem de tenir en compte, a més, que el projecte de Celan en català està en mans d’una petita editorial independent, amb tot el que això representa, tant pel que fa a l’atenció que hi dediquen els mitjans, que solen rebre diners i pressions dels grans grups, com pel que fa a la distribució dels llibres, que sol ser més lenta i entrebancada. De fet, la distribució de llibres en català és un problema enquistat que molts editors pateixen, fins i tot els grans. Per això, per respondre a certs comentaris que em fan, el que jo sempre dic és el següent: vols un Celan com el de Trotta, atapeït en un sol volum que es va reeditant sense ni tan sols esmenar-hi les errades més evidents, o vols un Celan com el de LaBreu, que va sortint llibre rere llibre, espaiadament, amb comentaris per a cada poema i amb actualitzacions i revisions després d’unes quantes reimpressions? Per a un projecte d’aquestes característiques cal un editor especial.

ENRIC SEGUR.— Justament per això, crec que hauria de tenir un altre tipus de recepció, per l’exclusivitat que representa, i més quan hi ha tantes queixes i planys en els cercles acadèmics i literaris davant la pèrdua de representativitat del català i, sobretot, davant del seu empobriment. No fa gaire vas publicar un llarg text en francès, en un altre volum bilingüe d’homenatge a Bollack, Lire Bollack / Bollack lesen (Schwabe Verlag, 2023), on esmenes la plana a una lectura del mateix Bollack, en la qual ja vas ficar cullerada quan vas traduir i editar Poesía contra poesía (Trotta, 2005), un llibre de referència. És com si la teva feina s’anés fent sense gaire seguiment des d’aquí.

ARNAU PONS.— Per molt que la meva labor poètica amb Celan pugui distingir-se del que se n’ha fet en altres llengües i tingui un lloc en l’àmbit internacional, hi ha alguns mitjans i plataformes culturals d’aquí que no en parlaran mai, i em sembla evident per què: els caic massa tort i faran tot quant puguin perquè se’m vegi com una cosa marginal, complicada, negativa. Però tens raó: la premsa i la ràdio haurien de mirar d’informar amb molta més neutralitat, a fi de donar visibilitat a tothom, sense entrar en preferències ni fòbies. Tanmateix alguns prenen partit i segueixen el dictat de l’establishment, volen estar-hi bé, volen complaure’l, s’estimen més tenir-lo a favor, encara que això impliqui perdre independència o camp de visió. En parlo en un text recent que fa d’encapçalament al darrer àlbum de Versàlia dedicat al duet Por i Poder, que ha estat un projecte marginat i mal atès, justament perquè és independent i fet per uns poetes gens glamurosos, des de sota, als antípodes de l’establishment. Per afegitó, hi ha mitjans que no porten bé el fet que els qüestioni i aleshores fan com si no existís. Però no me’n puc estar quan crec que una crítica és necessària, sobretot si ningú no la planteja. Intento tocar aquells temes sobre els quals se sol fer un silenci generalitzat i que em semblen indubtables i urgents. No té gaire sentit insistir en el que tothom ja insisteix repetidament, com en un ritual. Per la seva banda, aquests mitjans haurien de saber entomar les crítiques, si el joc que representa que juguen fos un joc més valent i més net. L’article que vaig escriure a Quaderns, la revista de traducció de la UAB, sobre la recepció de Walter Benjamin a Catalunya, no me’l perdonaran mai. I abans d’aquest text, ja n’hi hagut d’altres, d’igualment crítics i d’igualment insuportables. Les Obres completes de Celan en català no en són una excepció: amb els seus comentaris tan poc habituals susciten un qüestionament que va més enllà de la mera traducció. A cada llibre, m’esforço per traduir el moviment agressiu, positivament agressiu, que aquest poeta escampa amb la seva obra. Per això, els silencis i les evitacions que es poden percebre ça i lla sobre el que faig tenen una lectura clara. «En aquesta època de relativisme punitiu no ens hauria de sorprendre qui és tolerat, agombolat, consentit i validat, i qui no», etziba David Rieff a Desire and Fate (2024). Per la meva banda, solc malfiar-me dels enfants terribles que tenen claca; una bona part d’ells està molt ben casada amb el poder. Però encara he d’afegir una altra consideració: sovint noto el nerviosisme quan un poema és llegit en favor de l’autor i, al cap i a la fi, en favor de la seva poesia. És una cosa que ja li manifestaven a Jean Bollack, aquest pànic de veure compromesa o qüestionada una llibertat, la de divagar, d’agafar un material poètic per fer-li dir qualsevol cosa, quan, en realitat, aquests lectors sempre han estat i seran majoria, perquè és més fàcil llegir sense neguitejar-se pel desxiframent. La diagnosi que David Rieff fa del moment actual hi apunta de ple.

ENRIC SEGUR.— Rieff parla també d’una mercantilització de la dissidència…

ARNAU PONS.— Si la mercantilitzes, la domines; és així. I tots aquells que no ens deixem dominar, som exclosos de certs espais de difusió i de debat; per això tenim molta més dificultat a l’hora d’expressar-nos i de mostrar els llibres que escrivim i traduïm. David Rieff mostra perfectament que el capitalisme no hi pateix gens, amb les actuals dissidències culturals, ja que és el mateix capitalisme qui les vehicula, les controla i les conforta; fins i tot hi guanya.

ENRIC SEGUR.— Rieff també distingeix entre rellevància i excel·lència.

ARNAU PONS.— No poso en dubte que avui hi ha una gran excel·lència en la producció literària en català i que a més és ben visible. Però no és el mateix escriure agombolat per l’establishment —sabent que el llibre que es publicarà estarà pertot, repetidament— que escriure amb una hostilitat o una indiferència manifestes, si és que el llibre que es té entre mans arriba a publicar-se mai. En el meu cas, ningú no em facilita el camí. Poques vegades algú s’expressa en públic a favor meu, com ho van fer de seguida David Cuscó i Sam Abrams i després Xavier Antich a X (abans Twitter). L’any 2020, en què es va celebrar el centenari de Celan —durant el qual van sortir articles als suplements i revistes d’arreu del món i es van organitzar debats i exposicions una mica pertot—, ningú no va reivindicar aquí el projecte de les seves Obres completes en català. Tot i això, des de París em van demanar de participar al monogràfic que li van dedicar els Cahiers de l’Herne i també vaig intervenir en el col·loqui internacional de Mèxic a la Iberoamericana, que finalment ha publicat les nostres intervencions: Paul Celan. La escolta de polvo (2024); després, encara vaig participar a les trobades successives de Villa Vigoni, a Itàlia. Una de les intervencions que vaig fer-hi —amb una descoberta molt curiosa sobre l’origen del poema «Camins dins el furgall d’ombres», de Cristall d’alè— ha estat publicada no fa gaire per De Gruyter en un volum col·lectiu en homenatge a André Laks: Voices and Echoes of Early Greek Philosophy (2025). L’altra intervenció, sobre Nelly Sachs i Celan —que ja he abordat en els comentaris de La Rosa de Ningú—, s’espera que surti l’any que ve en un nou volum miscel·lani. Aquí, però, avanço lent, com puc, amb bastons a les rodes sempre que provo de publicar coses meves, o amb silencis eterns i pauses d’anys, si és que no soc objecte d’obsessions personals molt malaltisses…

I sí, com bé dius, la rellevància pot arribar a desplaçar l’excel·lència, però no es pot perdre mai de vista que aquesta rellevància és considerada una rellevància perquè satisfà una determinada agenda política, que, com remarca David Rieff, mai no arriba a desbancar res, i això és el que la fa més ridícula des del punt de vista polític que pretén legitimar-la. ¿Fins a quin punt la rellevància que passa per davant de l’excel·lència arriba a tenir uns efectes mesurables i concrets, tal com s’espera? ¿O tot allò no són sinó focs d’encenalls que fan que ens distraiem i per tant no puguem observar bé altres problemes igualment urgents, als quals pot apuntar per ventura l’excel·lència?

ENRIC SEGUR.— Sembla que la rellevància hagi de ser més política i l’excel·lència més elitista, i per tant més conservadora, però.

ARNAU PONS.— Hannah Arendt, en el seu llibret Walter Benjamin que Flâneur va publicar l’any passat, recull el judici de Hofmannsthal després de llegir l’assaig de Benjamin sobre Goethe: «senzillament incomparable». I tanmateix, la de Benjamin és una obra que, en vida seva, no va encaixar amb l’ordre establert, tothom li feia la punyeta, també els amics, a la seva manera, i això el feia caure sovint en depressions. Avui ningú no en negarà l’excel·lència i tampoc la rellevància política, i fins i tot ecològica, com remarca Michael Löwy. És d’una excel·lència rellevant.

També Celan ens fa abandonar aquesta disjuntiva quan el llegim. El canvi revolucionari o radical que s’espera que es produeixi mitjançant l’actual literatura polititzada, en el seu cas s’ha produït en virtut de la seva separació total amb la cultura i la poesia del seu temps, ja que són aquestes les que, en part, modelen les mentalitats segons les ambicions i les obsessions del moment, i és així que ell ens porta a tot un altre lloc, que és el de pensar el naixement d’una poesia crítica, sense concessions, des de dins, una vegada s’hi ha anul·lat la sublimitat, una poesia que neix, reformulada, també des d’un malgrat-tot, portada fins a les últimes conseqüències. Això ens du inevitablement a haver de pensar la política, sense perdre mai de vista els revolts de la història, cosa que a Celan el va dur a qüestionar, inevitablement, l’esquerra del seu temps, com ja va fer Benjamin.

ENRIC SEGUR.— Sí, són dos autors molt polítics, d’una esquerra que defuig les etiquetes i les capelles.

ARNAU PONS.— La seva judeïtat els situava per força en els marges. L’obra de Celan sempre va defugir el pamfletisme fàcil i les declaracions grandiloqüents. Si avui em sembla rellevant, és justament per això: perquè des del dialogisme que la funda esdevé fonamentalment política, sense la necessitat de cridar-ho als quatre vents ni de vantar-se’n. No cerca alliçonar ningú, i no és tampoc un antídot contra els mals futurs —com s’espera que hauria de ser la literatura que ve dels genocidis—, sinó que és simplement una visió penetrant, una punció en un problema, una constatació d’uns fets interpretables perquè primer de tot són inacceptables, un atac a la poesia submisa, ja sia a la religió o a una ideologia qualsevol, també una experiència de la decepció profunda de l’amistat i de la solidaritat, també de l’amor, i tot això, en el si d’un ambient literari hostil, doble, mesquí, com poques vegades s’ha sabut destapar i denunciar.

ENRIC SEGUR.— Amb l’extermini com a rerefons…

ARNAU PONS.— No n’hi ha prou amb el fet d’assenyalar els crims que s’han comès si alhora no es tenen en compte i s’analitzen bé totes les condicions ideològiques i culturals en què aquests crims s’han produït i per què s’han produït, però sobretot per què s’han callat, i per què, fins i tot, s’han pogut desvirtuar quan se’n parlava. Celan representa, a parer meu, la primera gran crítica al teatre de l’‘Holocaust’ —aquest mot tan groller, tan desafortunat—, així com de la seva ocultació, que pot tenir lloc per una ideologia política, però també teològica, mitjançant la manipulació o la desfiguració dels fets, com podem veure a «Benedicta» o a «Químia», dos poemes de La Rosa de Ningú. Per tant, això és aplicable avui, no només a l’horror omnipresent i insuportable de Gaza, que no hi ha manera d’aturar, o a Ucraïna, que són al centre dels debats, sinó també a Síria, a Etiòpia, al Sudan, al Iemen, al Congo, ja que els crims continuen amb més o menys sordina… És així que Celan, com també Mandelstam o Tsvetàieva, s’escapen, pel seu posicionament distant i singular, de les anàlisis previsibles, i és d’aquesta manera que ells poden mostrar com el feixisme pot niar en l’antifeixisme, de la mateixa manera que els enemics de la poesia, com en deia Celan, són els primers a l’hora d’escriure poemes i de publicar-los.

ENRIC SEGUR.— Són ells els qui tenien la raó, doncs? Què és el que fa que el seu judici valgui més que el d’un altre?

ARNAU PONS.— Et basta veure com van viure i quina relació van tenir amb l’oficialitat poètica del seu temps, tot i que Tsvetàieva viu molt més en la passió i en una mena de veneració majúscula de l’amistat, que l’extravia cap a una altura vertiginosa i folla. Ara bé, les seves vicissituds més adverses eren degudes, en tots dos casos, a una actitud crítica i exigent que anava més enllà d’allò escrit, i que sorgia d’allò escrit. No és que tinguessin més raó que un altre, és que amb aquesta actitud posaven al descobert les ambivalències de la poesia. És en aquests plecs i replecs que tan poques vegades es destapen —a fi que se’ls pugui observar i llegir—, que s’hi ajoquen còmodament la majoria dels poetes. Per això Tsvetàieva deia que «no és contemporani aquell que crida més, sinó de vegades fins i tot aquell que calla més», i és evident que no es referia amb això al fet de deixar d’escriure, sinó a escriure sense la cridòria que exigeix un afany de visibilitat, sense els focus esperats, sense haver d’autoafirmar-se cada dos per tres, entre l’striptease emocional i l’agitprop polític, com passa avui amb aquells que estan més atrapats en la fascinació de si mateixos que no pas en una veritable emancipació, si em permets de reprendre les paraules de David Rieff. En Celan, el mutisme, el fet de callar, és ben bé això: fugir del pamflet reductor, dir l’insuportable amb la força obscura d’allò que el poder o la ideologia forçarien a callar en qualsevol situació. Hi ha fets que apareixen amb tota la seva cruesa si se’ls aborda o assenyala sense el crit que s’espera. Podem arribar a anestesiar la consciència social a còpia de crits, d’hipèrboles sensitives i de tumefaccions emotives.

ENRIC SEGUR.— Els teus comentaris a La Rosa de Ningú fan aparèixer un Celan bel·licós i intransigent. Hi percebo una afinitat molt gran.

ARNAU PONS.— Pots traduir Celan, Tsvetàieva, Mandelstam, Duras, Artaud o Pasolini, i que la cosa es quedi allà, darrere del vidre d’aquell aparador que la cultura sap compondre i agençar tan bé sota els seus llums, com si fos una cosa per mirar i després sospirar o esglaiar-se’n, a fi de carregar-nos de bones intencions —sobretot si són polítiques—, o per impressionar la societat. Per això hi ha lectors que només poden llegir Celan si els és presentat com un místic abissal i negatiu del segle XX, o com un poeta suïcida que poua en els arquetips de Jung, o com un jueu esquinçat que es debat amb la grandesa de Heidegger, però no saben què fer amb el Celan contestatari que els presento, perquè els supera i els porta al terreny d’una confrontació incòmoda, que els qüestiona per la seva manera de llegir, o també per les seves fascinacions i defenses abrandades. Prefereixen aquelles altres altures amb aquelles boires, i amb tota aquella transcendència que fa fremir, i sempre amb la teologia, la filosofia o l’esoterisme com a puntals que sostenen aquella poesia inintel·ligible, i que és fascinant perquè no s’entén, com els misteris quan esdevenen un lloc de peregrinació.

ENRIC SEGUR.— És que tu aportes una visió de Celan molt diferent de la que trobem en altres llocs. La teva manera de llegir la literatura sol ser bastant singular a Catalunya; un altre exemple és l’epíleg que vas escriure per a La mort i la primavera, la novel·la inacabada de Mercè Rodoreda.

ARNAU PONS.— És important tenir en compte la historització radical que determina algunes de les grans obres del segle XX, encara que, com Kafka i Beckett, puguin semblar absurdes. Si el meu Celan obre una dimensió iconoclasta que pot desconcertar o aclaparar, és perquè aposto d’entrada pel sentit dels seus poemes, i això m’obliga a desxifrar-los.

ENRIC SEGUR.— Com?

ARNAU PONS.— Mitjançant una lectura atenta i insistent, de llarga durada, almenys pel que fa a la relació mantinguda amb l’obra, i això demana per tant una constància, una freqüentació sostinguda, també l’ajut de lectures compartides al voltant dels poemes més difícils, però no només cal tenir en compte els poemes; en el cas de Celan, és obvi que també són necessaris els seus textos poetològics com El meridià, el Discurs de Bremen i les altres proses, fins i tot les cartes i els esbossos dels poemes. A part d’això que és essencial, convé llegir les interpretacions dels poemes que s’han anat publicant i mirar d’entendre per què diuen el que diuen. Tot això et du a aprendre l’idioma que el poeta és capaç de crear amb l’ús constant d’uns mots clau que ell resemantitza; són els ‘trops’ de què parla en El meridià. Hi ha tanmateix una altra cosa que és difícil d’explicar, però que és determinant: cal tenir una sensibilitat i una predisposició per a la lectura de la poesia, una actitud que no arrossegui el llast estèril de l’academicisme ni les seves formulacions típiques, amb les seves graelles preparades, les seves inèrcies o les seves manies. Bollack sempre em deia que jo tenia una llibertat envejable pel fet de no haver passat per una facultat de lletres. També elogiava la meva capacitat de saber entrar ràpidament en el que Celan escrivia, i això, repeteixo, té a veure amb la sensibilitat que un mateix desenvolupa a còpia de llegir i d’experimentar, una vegada i una altra, la violència de la cultura, amb les seves formes de negació. Les sessions de lectura compartida que fèiem al seu pis de París, o també al vell casal de la Dordonya, i fins i tot en els hotels en què ens hostatjàvem quan anàvem a un col·loqui d’Alemanya o d’Argentina, i que ens portaven a parlar de tot allò que els poemes convocaven, podien assemblar-se a unes discussions talmúdiques, o als diàlegs que tenien lloc a la Grècia clàssica. Bollack representava una Grècia jueva, i, en bona part, aquesta va ser la meva escola, que ja se situava, fins i tot abans de conèixer-lo, en la tradició franco-alemanya.

ENRIC SEGUR.— Què més en pots dir, del desxiframent pròpiament dit? És un tema que sol provocar molta resistència…

ARNAU PONS.— Hi ha una diferència molt gran entre el desxiframent —que, com van entendre Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, representa l’envit de la poesia— i el fet de voler moure’s tota l’estona en l’àmbit de la significació, que suposa parlar d’allò que el poema provoca o suscita, de manera més o menys immediata, en la pròpia subjectivitat garladora —per fer servir, una vegada més, un mot expressiu de Víctor Català—, que és el que passa, per exemple, quan els filòsofs utilitzen els textos dels poetes per eixamplar la seva bastida filosòfica. Això no vol dir —alerta— que alguns filòsofs no puguin plantejar qüestions importants inspirats en un poema de Celan, però no hem de confondre mai les intencions i la lluita personal de Celan amb el que un filòsof n’extreu per a la seva pròpia filosofia. De vegades podem anar a raure a posicions molt allunyades, fins i tot inconciliables.

La lectura pot ser un bon exercici de separació i de destriament, de respecte per la paraula de l’altre —no debades Celan cita Malebranche en El meridià quan diu que «l’atenció és la pregària natural de l’ànima»—, però la lectura també pot ser una pràctica que funciona per lliure associació, per un deixar-se endur més o menys controlat, de vegades amb l’entrellaçament de conceptes sensibles o atractius, com el cor, el món, l’experiència, l’ésser. Hi ha un ‘savoir faire’ també en aquest àmbit que és oposat al del desxiframent. Es tracta sobretot de saber convocar una certa emotivitat.

Si t’animes a llegir el best-seller de Nazareth Castellanos, El pont on habiten les papallones. Biosofia de la respiració (2025), que es presenta com un llibre de divulgació de neurociència, però que és sobretot de teràpia per la via de la respiració i l’ontologia, escrit amb un to molt personal i intimista, i amb una evident i dosificada poeticitat, et pots trobar de sobte amb un Celan que serveix per mantenir aquest culte inamovible i intocable a la filosofia de Heidegger, el gran pensador dels boscos de la Selva Negra, «un home de pau» segons l’autora, a pesar de tot el que n’han desvelat fa uns anys els Quaderns negres. Com és de suposar, les citacions del filòsof apareixen entre cometes i sense dir mai d’on surten exactament, ni deixar-les en alemany entre parèntesis, per si algú les vol cercar en el seu context. És un Celan molt còmode, com una salsa necessària, i alguns extractes d’aquest llibre de neurociència apareixen ça i lla, com per exemple en alguns comptes de professionals de la cura del cos que fan estiraments, respiracions i meditacions.

Ara bé, en els versos de Celan que Castellanos cita, extrets del cicle «Contrallum» de Cascall i memòria, i que diuen: «Qui de nit s’arrenca el cor del pit i el tira amunt, / aquest no erra el blanc»—, en realitat hi ha una descripció de les etapes i dels assoliments pels quals ha de passar el poeta que ell vol ser, i per això l’anomena «qui», o «aquell que», gairebé com el «cell» d’Ausiàs March. Es tracta d’un «qui» que actua de referència prèvia per a un «jo» amb plena consciència del seu art, abans de posar-se a fer cap malabarisme. És necessari que el «tu», al qual el «jo» s’adreça al final d’aquest poema, sigui conscient d’aquesta predeterminació, primer històrica (a la primera estrofa) i llavors artística (a la segona). Així, la rosa aconseguida amb la mà, amb els seus elements i estris d’escriptura que són la fulla i l’espina —una espina que és alhora la del camp que va encerclar i condemnar els seus—, defineix d’entrada un espai domèstic i familiar, el de la llengua de la mare tocada per l’esdeveniment; després, ja a la segona estrofa, se succeeixen totes les proeses, tots els adínaton, els «encara més difícil» d’una poesia excepcional que només podrà jugar amb les boles o les pilotes més belles una vegada hagi acomplert els seus objectius. És un giravolt reflexiu que demana una presa de distància, justament per poder ser fidel al compromís de la poesia que ell mateix s’ha marcat. Com si la relació amb l’alteritat depengués, per tant, d’uns exercicis previs, amb una memòria prèvia i unes ombres prèvies. Si aquest cor arrencat del pit té alguna cosa a veure amb «el cor de Heidegger», és que el destitueix per sempre com a òrgan disfuncional en l’àmbit de la memòria i de la commemoració. Convé saber que, en realitat —com va saber trobar el meu amic Clément Fradin—, Celan reprèn aquí, a la seva manera, unes paraules de L’home sense qualitats de Musil. A més, aquest poema forma part del lligall que Celan va enviar a Bachmann, la qual compartia amb Musil el lloc de naixement, Klagenfurt, de manera que l’escena dels dos germans Ullrich i Agathe, en aquest passatge al·ludit de la novel·la de Musil, agafa sens dubte una significació punyent per als dos poetes, ja que afecta de ple la concepció respectiva de la poesia. No es tracta d’una «sincronització dels cors» com diu Castellanos —fascinada, tal com confessa ella mateixa, pel pensament de Heidegger—, sinó d’un cor que és arrencat del seu lloc d’amor perquè no pot sincronitzar amb res que no sigui amb la pròpia hora i la pròpia sang, i és només llavors que pot «xerrar de tu i de mi».

Aquesta mena de lectures aparentment erudites i amables tenen la seva explicació: Castellanos ha fet una estada universitària a Friburg, que és el temple del filòsof on el seu llegat hi és defensat religiosament, sempre que impliqui la dissolució dels subjectes en una mena de comunió terapèutica col·lectiva, amb una sincronització dels cors. Ara bé, el que caldria preguntar és per què aquesta tan preuada sincronització s’ha de fer aquí contra el batec singular d’una poesia que mai no podrà acordar-se amb el pensament de Heidegger. D’entrada, el desxiframent aspira a evitar aquesta mena de violències gratuïtes i interessades.

ENRIC SEGUR.— Tot això, doncs, té uns efectes molt clars en la manera com s’ensenya a llegir a les universitats, crec jo. En la seva ressenya «La Rosa de Ningú, de Paul Celan: l’art i la veritat» (El País, 22 de juliol), Lucas Capellas afirma sobre el teu llibre que «no hi ha, pel que fa a l’obra de Celan, un projecte de traducció i interpretació que pugui comparar-s’hi», mentre que en un altre article, La rosa de ningú: fractura i resistència (Lletres Bàrbares, 28 de juliol), Àngel Carbonell opina que «aquesta aposta per la dificultat i el rigor literari ha estat ben acollida per la crítica, que destaca la capacitat de l’editorial i del traductor per fer accessible una veu que, per la seva essència, fuig de tota facilitat». En què creus que es diferencia la teva manera de llegir la literatura? Com penses que la rep el món acadèmic català?

ARNAU PONS.— Primer vull precisar que comparteixo el neguit de Joan Ferraté quan se les va tenir, en dos moments diferents de la seva vida, amb la traducció de The Waste Land, de T. S. Eliot. No només Jean Bollack, Erich Donald Hirsch, Antoine Compagnon o jo mateix ens referim a la idea de sentit —tan desaprovada i tan escandalosa, per les seqüeles que han deixat els heideggerians, o la postmodernitat i la desconstrucció—; també Joan Ferraté apunta aquí al «sentit presumpte de cada part», o a «l’edifici de sentit del poema», encara que el mètode que li ha servit per entendre l’obra podria haver-li servit també —segons diu ell— «per demostrar-ne la falta de solidesa», perquè allò sobre què recolza aquest mètode seu és, al cap i a la fi, l’art de llegir, que sempre és crític, com en Bollack, per bé que hi hagi grans diferències entre tots dos. El que Ferraté vol dir amb això —i ho explica a la introducció de la seva traducció i més extensament a «La imperfección de The waste land»— és que Eliot no tan sols va ser imprecís o incoherent en la distinció dels personatges, i descurat en la puntuació d’alguns passatges, sinó que tenia poca fe en la publicació del que havia escrit, i que, només després, va afegir-hi les notes a petició de l’editor per tal d’engruixar el llibre, i finalment va voler donar una volada a tot plegat amb l’al·lusió a l’obra de Frazer. Però bé: en el cas de Blai Bonet també et topes amb passatges problemàtics, pel que fa a la solidesa i a la intel·ligència del text, com he mostrat amb la lectura d’«Illa de San Michele», la qual cosa no treu que no pugui haver-hi un sentit i una intencionalitat, com és la de fer passadors els estirabots feixistes de Pound i de defensar la «follia» del poeta que ell va ser, pel simple fet de ser poeta, és a dir, un ésser tocat per les altures i també necessàriament per les baixeses, que li vindrien a ser com una altura més, potser més elevada i tot.

Amb la seva traducció comentada, Joan Ferraté demostra que poden passar anys i anys de lectures que tanmateix no llegeixen, perquè en tenen prou de girar al voltant de Frazer pensant que així troben una veritat pregona, però amb això passen per alt les incongruències del text. I amb Blai Bonet s’esdevé el mateix: els editors i curadors de l’obra poden ser doctes, però no han arribat a aterrar del tot damunt la lletra del text; si haguessin fet un esforç per entendre’l, haurien ensopegat amb les badades que m’han fet ensopegar a mi i que s’han mantingut talment a cada nova edició.

A La Rosa de Ningú, hi ha poemes que demanen igualment una gran concentració, per com han estat composts. Amb «Benedicta», per exemple, m’hi he hagut d’escarrassar de valent, fins a arribar a copsar-lo bé, ja que presenta dos «tu» diferents, que es veuen forçats a cohabitar en el mateix poema.

Una vegada el sentit proposat és coherent i s’aguanta, només es pot esbucar si algú demostra que allò és errat i que el sentit és tot un altre.

ENRIC SEGUR.— D’entrada no hauria pensat a relacionar-te amb Joan Ferraté…

ARNAU PONS.— Va ser gràcies a aquest treball seu sobre Eliot que vaig poder desenvolupar el meu comentari sobre «Matière de Bretagne», de Reixes de llengua, publicat el 2010 en el volum La philologie au présent dedicat a Bollack (disponible en línia), on parlo de com Celan replica al sentit i a la construcció de The waste land, així com de tot allò que els separa, que no és només d’ordre poètic, sinó fonamentalment polític. Si, després d’això que t’acabo d’explicar, em preguntessis per la meva relació amb els qui custodien l’obra crítica de Joan Ferraté, només et podria dir que ignoren ben a posta tot el que faig.

ENRIC SEGUR.— No mantens cap vincle amb els acadèmics d’aquí?

ARNAU PONS.— Pel que fa al món acadèmic de Mallorca, només he tingut un contacte breu amb Damià Pons, arran del meu epíleg a l’edició de Núria Folch de La mort i la primavera. A part d’aquest fet puntual, un debat al voltant de l’hermenèutica crítica no hi ha interessat mai, a Mallorca. S’ha de dir que el projecte de les Obres completes de Celan hi és seguit per un cercle molt reduït. De fet, tot això és el resultat d’una militància mantinguda amb devoció durant anys per un grapat de poetes que són els qui controlen les activitats culturals, així com les subvencions i els ajuts polítics —governi qui governi—, i als quals el poema «Huhediblu» de Celan els escau la mar de bé. Fins i tot podríem tornar a treure les reflexions que aporta David Rieff en el seu darrer llibre per donar una dimensió més actual al que t’estic dient. De totes maneres, ja vaig dir una vegada que el bandejament té, malgrat tot, les seves coses bones. Et llegeixen molt menys, ets molt menys visible, topes amb traves i menyspreus, et fan el buit, fan córrer rumors, però tot això, que és certament injust, i que posa en evidència una cultura que sempre evita d’entrar en els debats d’idees, et força a viure en un estat de resistència i de replegament que et manté a distància de les llorigades «amb ulls-de-nit-carnavalesca», com en diu Celan en el poema «La síl·laba dol». És així que la sensibilitat crítica no s’adorm… Cap claredat no dorm, diu el títol d’un recull de poemes de Feliu Formosa, manllevat a Celan… De fet cada vegada sento més afinitat per Lefeu, el personatge d’Améry.

ENRIC SEGUR.— I amb el món acadèmic de Catalunya?

ARNAU PONS.— A Catalunya també puc passar més o menys per les mateixes experiències amb relació a determinats escriptors i editors, però potser amb una mica més d’elegància i indiferència. Et confesso que sovint sento que també hi intervé «l’element de la mala sort», que és un fenomen que Benjamin coneixia bé i que ell identificava amb el personatge del «geperudet». Que consti, però, que l’animadversió entre escriptors, i també entre editors, és un fet molt propi de la nostra cultura. Si de vegades m’he topat amb alguns poetes mediàtics, que estan pertot, així que ens hem posat a xerrar, de seguida se m’han queixat que els tenien vetats en tal festival o en tal llibreria. Ells sempre ho voldran tot: la glòria i l’exclusió. Segurament són conscients, en el fons, que tenen un peu posat en fals. Si no, em costa d’entendre.

Ara bé, he de dir que en l’àmbit acadèmic del Principat hi he trobat un interès, una receptivitat. Puc mirar de fer-te’n una recapitulació, que no serà exhaustiva, però que em servirà per fer memòria.

ENRIC SEGUR.— I tant, i tant.

ARNAU PONS.— Quan feia uns anys que treballava en el grup de recerca de Jean Bollack, Marta Segarra em va convidar al seminari de Derrida a Barcelona, que va sortir en forma de llibre, Lengua por venir (2004), però aleshores Derrida no va voler debatre algunes de les qüestions que li vaig plantejar arran dels seus comentaris sobre Celan a Voiles (1998), l’opuscle que va compartir amb Hélène Cixous. En canvi, Cixous sí que va atendre a París les meves remarques crítiques sobre el seu comentari del poema «À la pointe acérée» de Celan, en el llibre Le tablier de Simon Hantaï (2005), i després Jean Bollack va voler deixar-ne un testimoni datat (el 20 de desembre de 2007) en el seu llibre Au jour le jour (2013). En aquest fet aparentment circumstancial, hi ha la veritable naturalesa del conflicte acadèmic al voltant de la lectura de Celan en particular, i, al capdavall, de qualsevol altre autor, com Eliot i Blai Bonet, per exemple.

També vaig ser convidat al Simposi Ingeborg Bachmann de l’any 2005 que va tenir lloc a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, amb el PEN Català de col·laborador, on vaig poder fer una lectura diferent de l’habitual d’una selecció de poemes d’Ingeborg Bachmann que jo mateix havia traduït i que va provocar un desconcert palpable entre algunes de les persones que també hi estaven convidades. Aprofito aquesta anècdota per explicar que les editores de l’obra de Bachmann, Christine Koschel, que va morir l’any passat, i Inge von Weidenbaum, van reaccionar amb una atenció i una amabilitat exquisides quan, en un col·loqui internacional a Ascoli, Itàlia, en què vam coincidir, vaig presentar el poema «In Mundhöhe» de Sprachgitter (en catala: «A altura de boca», de Reixes de llengua) com un cunilingus crític, amb un rerefons de poesia contra poesia (el meu comentari és disponible en línia), i aleshores ja em van preguntar si jo havia tingut accés a la correspondència entre Bachmann i Celan, inèdita per voluntat de Bachmann, i que romania inaccessible a la majoria dels investigadors, a la qual cosa vaig contestar que no, que aquí em basava tan sols en la lletra com a única via d’accés per a la comprensió del poema.

L’any 2008 vaig participar en els debats que l’Institut Ramon Llull va dur a terme a Berlín, organitzats per Josep Maria Lluró, recollits en el llibre col·lectiu Història, memòria, testimoniatge. Un llegat per a Europa (2011), que hauria d’haver tingut més ressò, a parer meu, i que segurament s’hauria d’haver publicat alhora en castellà, per poder arribar a un públic més ampli.

A més d’això, durant tres cursos seguits, Fina Birulés em va demanar que discutís amb els seus alumnes els meus problemes amb Gadamer i Derrida com a lectors de Celan, però que també els parlés d’aquells poemes de Celan en què podia haver-hi una al·lusió crítica a Heidegger. Es tractava d’unes classes pràctiques que venien a ser com una mena de taller de lectura compartida. També en Pere Comellas m’ha demanat que expliqui d’una manera general el pensament d’Henri Meschonnic als seus alumnes, cosa que he fet durant dos cursos seguits. He impartit cursos sobre Celan a la llibreria La Central en què han assistit professores d’universitat com Laura Llevadot o Virgina Trueba, amb les quals he tingut diàlegs vivíssims, tant al voltant de poemes concrets, com també sobre la relació de Celan amb Bachmann i Adorno. Val a dir que he fet alguns debats amb en Xavier Antich, i de vegades he anat a Girona convidat per Pepa Balsach o Sílvia Planas. No fa gaire, Marina Garcés em va demanar la traducció del poema «A Egipte» que cita en el seu llibre sobre l’amistat. I ja més recentment, després de llegir La Rosa de Ningú, en Daniel Gamper m’ha proposat que imparteixi una lliçó sobre Celan per als seus alumnes aquest octubre. Per tant, diria que hi ha un interès evident pel que faig i sé que compto amb la complicitat d’alguns professors que em segueixen i a qui jo també segueixo, com Joaquim Sala-Sanahuja, Gustau Muñoz, Joana Masó, Felip Martí-Jufresa, Xavier Bassas Vila, Mar Rosàs, Miquel Ripoll, Paula Kuffer, Ricard Ripoll, David Peidro, entre d’altres…

ENRIC SEGUR.— No està malament.

ARNAU PONS.— No, però a la vegada crec que hi ha pocs escriptors en llengua catalana que despertin una animadversió tan gran, i això pesa molt quan trec un nou llibre o faig una activitat. ¿Et creuràs que l’Ara Balears em va eliminar de l’entrevista en què presentàvem, amb Hèctor Parra, l’obra poètica musical de les Constellations, quan, juntament amb Imma Santacreu i Lluïsa Espigolé, en vam estrenar una selecció de peces a la Fundació Miró de Palma —on hi havia exposada la sèrie de Miró sobre la qual vam treballar—, encara que la nostra obra té una doble autoria? És la manera que tenen de dir-me que no em volen. Podria explicar-te’n moltíssimes anècdotes, que toquen fins i tot l’àmbit de la meva vida privada. Perquè aquest voler ficar el nas obsessivament en la meva vida frega de vegades l’assetjament, no tant amb mi, sinó amb les persones que tenen una relació amb mi. Però de la mateixa manera que Celan era molt gelós de la seva vida, i també molt elegant per la discreció amb què parapetava la intimitat dels altres, amb unes relacions clandestines que li feien de recer, jo vull poder preservar també les meves relacions més íntimes de totes aquestes intromissions malsanes. Tot això no passaria amb tanta descaradura si el que escric no incomodés, i si la meva manera de ser, de viure i de pensar no incomodessin també de retop. És obvi que aquestes dues coses van juntes.

ENRIC SEGUR.— Hi ha molt d’exhibicionisme avui, sense cap mena de dubte. També la moda del furgar en la vida privada de la gent, en mode sincrònic…

ARNAU PONS.— Ni Bachmann ni Celan van haver de recórrer al despullament flamant de les seves emocions per fer un poema punyent ni per seduir l’audiència. La prova és que han hagut de passar quaranta anys perquè es pugui copsar la dimensió amorosa, dialògica i conflictiva dels seus poemes respectius. Fins i tot Duras va fer servir l’enigma magistralment, com Rodoreda. I Kafka no va publicar mai la seva Carta al pare. Tampoc Tsvetàieva no va arribar a publicar les Nits florentines, que són la versió francesa, reelaborada, de les seves cartes a Avraham Vixniak, que estic traduint per a Flâneur. Avui, però, tot és immediat i despullat, sense gaire reflexió sobre les conseqüències que això pugui tenir en terceres persones, ja que tot sembla formar part d’un egotisme que s’expressa a través d’una gran teràpia catàrtica col·lectiva i que recolza sobre confessions compartides, entre la denúncia i l’expiació, com si es fes el joc a la política que mana o que vol manar, amb les seves emocions fortes per tal d’ofuscar el vot i la ment.

Ho podem deixar aquí i tornar a la teva pregunta inicial que té a veure amb l’aprenentatge i també amb la disposició davant dels textos crítics, perquè encara hi ha un altre problema que s’ha de poder encarar, a despit de ser titllat de reaccionari. Ja hi va apuntar Catherine Chalier a Transmettre, de génération en génération (2008), un llibre que ara s’ha traduït al castellà per la seva urgència, i cuito a dir que avui aquest problema s’ha fet encara més gran. La qüestió és la següent: fins a quin punt es podrà continuar llegint i comentant l’obra de Celan en determinats llocs, incloses les escoles, els instituts i les universitats? Dos anys després de publicar De llindar en llindar (2012), un amic poeta, que és també professor d’institut, em va convidar a llegir i comentar poemes d’aquest recull a la seva escola. Quan va arribar el moment en què vaig haver de fer esment del context, és a dir, quan vaig parlar de les deportacions i de la destrucció dels jueus d’Europa, un alumne va alçar la mà ràpidament per discrepar amb mi, dient que tot allò era fals, que havia estat inventat, perquè son pare li havia explicat com els jueus s’havien empescat tot de mentides per fer creure al món aquella història. De seguida es va fer un silenci; tant el meu amic com jo vam quedar parats. L’alumne somreia desafiant i hi havia un grapat d’ulls dins l’aula que brillaven animats i enjogassats. Ja han passat més de 10 anys d’això i el problema, com he dit, s’ha agreujat. Se’n pot culpar el govern israelià per les seves accions brutals i inadmissibles a Gaza; lògicament, és l’argument més repetit i té una bona part de veritat, per això vaig publicar en català La nació i la mort d’Idith Zertal l’any 2006, però en el fons és una qüestió que ha anat traient el nas de tant en tant, molt abans de l’atemptat del 7 d’octubre del 2023 (i cuito a dir que l’opuscle d’Eva Illouz sobre el 8 d’octubre, que s’ha traduït al castellà, ara mateix em sembla molt necessari). El que vull dir és que ja és inevitable topar una vegada i una altra amb aquest fet: ¿podrem continuar llegint i comentant l’obra de Celan fora de cercles molt reduïts, com ja passa a Mallorca?

ENRIC SEGUR.— No ho hauria dit mai, la veritat.

ARNAU PONS.— Celan va haver de bregar tota la vida contra el silenci que es feia sobre la dissort de les víctimes jueves o contra la relativització dels crims i del nombre de morts. Heidegger va assenyalar només els soldats alemanys que havien estat fets presoners en camps soviètics, com a víctimes de la guerra. El documental d’Alain Resnais, Nit i boira (1956), que en certa manera pretenia fer un vincle entre l’horror dels camps nazis i la guerra d’Algèria, ni tan sols esmenta els jueus amb el seu «tractament especial» (Sonderbehandlung). Ja fa un cert temps que som davant d’un altre fenomen, que és el de la relativització o la neutralització d’aquest esdeveniment a Europa i a Amèrica. Es pot discutir el problema de l’obsessió per la memòria, i la seva utilització política, com han fet Idith Zertal —el seu llibre s’ha reeditat fa poc en castellà amb un nou capítol inicial sobre Gaza, que és remarcable— i també Yishai Sarid amb El monstre de la memòria, o fins i tot David Rieff en el seu Elogi de l’oblit, però el que veiem avui és una cancel·lació de l’esdeveniment en si, de la qual també una certa esquerra és responsable, mentre que la dreta només gira obstinada al voltant dels rituals de la religió civil del que anomenen ‘Holocaust’. La poesia de Celan fa esclatar en bocins aquestes dues ofuscacions interessades.

ENRIC SEGUR.— Vivim moments molt foscos i molts ho vivim amb impotència.

ARNAU PONS.— Sí, i no es pot negar que el govern israelià no en sigui totalment responsable, hi insisteixo. Yeshayahu Leibowitz ja va denunciar-ho al seu moment i suara em ve al cap el comentari que va fer sobre la venjança desmesurada de Simeó i Leví, arran de la violació de la seva germana Dina (Gènesi 34). És implacable en aquest sentit. Si d’entrada tot fa pensar que el relat de la Bíblia tanca la boca de Jacob amb la resposta que li fan els seus dos fills Simeó i Leví quan li etziben que havien de reaccionar a l’ultratge (Gènesi 34,31), més endavant, en el moment en què Jacob-Israel ja és al seu llit de mort i aplega els dotze fills per beneir-los (Gènesi 49,5-7) no s’està de maleir separadament Simeó i Leví per l’excés de violència i crueltat en la seva revenja. Es fa difícil no pensar que aquesta maledicció no ressona avui sobre les accions de l’Estat d’Israel, convertit en pària, i també, en certa mesura, sobre els jueus de la diàspora, als quals se’ls demana tothora un posicionament i una condemna. En aquest context terrible són d’agrair les crítiques d’Ahmed Fouad Alkhatib a Hamàs per la seva co-responsabilitat en els esdeveniments del 7-O i fins i tot abans. Alkhatib no és una veu aïllada, però sí una de les que més es fan sentir, tot i que l’esquerra occidental li gira l’esquena en bloc.

ENRIC SEGUR.— Tornem al teu darrer Celan. En un article publicat al digitat Núvol, «La poesia no és de ningú» (10 de juliol), Elsa Compte declara tanmateix que «la poesia de Celan (…) és generalment qualificada d’obscura», i que «tot això fa que molts lectors, fins i tot els més experimentats en la tradició poètica occidental i jueva, se sentin orfes davant dels seus versos, i, per copsar-ne el sentit «original», recorrin als comentaris de text al final del llibre. Jo també peco d’aquesta manera de llegir —però nogensmenys reivindico també una lectura nua, que no busqui traçar tots els solcs de memòria, sinó que es pregunti per què fa aquesta poesia», i, més endavant, sosté que «els comentaris de vegades enganyen, tot perfilant una manera correcta de llegir Celan. No hi ha manera correcta de llegir Celan, més aviat hi ha «maneres correctes» de llegir-lo». Què n’opines?

ARNAU PONS.— Diria que el títol de la ressenya «La poesia no és de ningú» intenta cercar un alliberament i per tant desactivar el Ningú substantivat en el poema «Psalm» de Celan, que és el poeta mateix, amb la seva figura creadora d’ombres, que ell pasta de bell nou en un segon Gènesi que no té res de bíblic, i amb un anonimat reivindicat des d’antic per la seva força negativa (Nie-mand). No podem obviar que aquesta «lectura nua, que no [busca] traçar solcs de memòria», com diu Elsa Compte, és el que s’ha fet majoritàriament en el cas de Celan durant anys i panys. És una mica curiós que encara ara es vulgui reivindicar aquest gest hegemònic i majoritari, sovint inculcat des de les institucions de lectura. Per tant, dir que la poesia no és de ningú representa seguir inevitablement el pensament de Heidegger i també de Gadamer, que troben un lloc de concreció filosòfica en la lectura interessada dels poetes. Per al primer, la poesia és «la llengua que parla» (die Sprache spricht), i poc importa el subjecte que ha escrit el poema: ho diu explícitament quan comenta «Un vespre d’hivern», de Trakl, en un text que ha esdevingut de culte. Per al segon, la lectura de Celan exigeix una indeterminació obligada davant dels pronoms de la seva poesia, ja que, segons Gadamer, el «tu» pot ser Déu, el lector o el mateix poeta, indistintament. Un poc més tard, vindrà Derrida amb la seva indecidibilitat, que agafa el relleu de la indeterminació gadameriana. Al cap i a la fi, el que es vol és que el poema sigui l’experiència del jo totipotent del lector desinhibit. Si no és de ningú, és perquè és la llengua mateixa la que hi brolla, i jo, lector, em deixo anar en aquest raig que em porta. Per tant, ja podem respirar tranquils: no cal fer l’esforç del desxiframent i podem treure’ns aquesta llosa que ens assenyala Arnau Pons quan separa sentit i significació, una distinció ineludible, de fet, i que Elsa Compte deixa de banda en el seu comentari. Tot això li permetrà de dir, per tant, que Celan fins i tot va plagiar Mandelstam, ja que el plagi deixa de tenir sentit en poesia: la poesia no és de ningú, i per tant tothom en pot fer un ús personal i lliure. El plagi no és plagi. Tots els poetes es plagien. Puc reprendre (o plagiar) qualsevol poeta i també llegir-lo (o apropiar-me’l) com em convingui, perquè només així preservo l’essència oberta i fecunda de la poesia. Tot això ve de l’herència de Heidegger. Cada vegada que dic això, d’aquesta manera, sempre hi ha algú que se n’escandalitza, com li va passar a en Joan Burdeus, per a qui si dic que algú és heideggerià sembla que el titlli de nazi. És molt pobre, tot plegat. Jo sempre he dit que el fet que Heidegger fos nazi no té res a veure amb la meva crítica, que apunta a la seva concepció de la llengua i al que fa amb els textos. Per a Elsa Compte, la meva lectura és brillant, però és una més de les possibles que se’n poden fer. És obvi. Ara bé, fins ara només som molt pocs els qui hem volgut fer el camí del desxiframent del sentit —com va ser la intenció de Joan Ferraté amb La terra gastada—, en comptes d’emprendre el de la significació, que és el que fa gairebé tothom. Si de vegades acudeixo a la significació d’un poema, serà sempre havent-ne copsat primer el sentit.

ENRIC SEGUR.— Al text Poesia i veritat amb què acompanyes la traducció de Cristall d’alè, hi apareix una altra versió del poema Amb perdudesa i vi, que comentes profusament a La Rosa de Ningú. Així, el que aquí és «amb perdudesa i vi, amb / tots dos pòsits:» allà era «amb vi i desemparança, amb / les escorrialles de l’un i de l’altra:». Hi deduïm un treball constant per traslladar al català els versos de Celan de la manera més acurada possible. Ens pots comentar com t’enfrontes en aquest repte i quin procés segueixes per fer-lo realitat?

ARNAU PONS.— Les dues versions m’agraden; cadascuna té el seu què; tot i que m’inclino per la darrera, és clar. Hi ha traduccions en què aquesta variació es fa explícita, i per això, en els comentaris, de vegades poso a posta diferents variants, que vull compartir amb els lectors, com passa per exemple amb el poema «El vers d’anar-fins-ben-al-fons» («Das Wort vom Zur-Tiefe-Gehn»), que és el segon de La Rosa de Ningú. Crec que així el lector es pot posar, com jo mateix, davant de l’exercici dels esbossos, una pràctica necessària per a qualsevol art, no només la pintura i el dibuix. En aquest sentit, els meus comentaris formen part d’aquest moviment, el d’una lectura reincident i en moviment, que deixa les seves traces i que no pretén sublimar cap resultat. A més, «Amb perdudesa i vi» és un poema que he estudiat especialment durant anys i per tant les versions que ara remarques arrosseguen aquesta història. És a dir que aquestes Obres completes estan sempre en revisió, en reelaboració, si cal. Hi ha un afany de precisió que no exclou el desplegament de conjectures, d’hipòtesis de sentit, de preguntes que es poden plantejar sense la necessitat de cloure-les definitivament. També el lector que soc es pregunta per la pertinència d’allò que proposa i tradueix. En això, soc com en Joan Ferraté quan torna sobre allò que ha traduït i ho sospesa amb uns ulls diferents al cap d’uns anys.

Si llegeixes el meu assaig Nissaga d’abolits (2010) veuràs que els poemes que hi comento, de Sols de fil (Fadensonnen, 1968), presenten també diverses variants quan són traduïts. És la meva manera de mostrar la complexitat que hi ha darrere de la idea de sentit, que, com dic sempre, és una idea rectora, de direcció. És segurament aquest descuit de l’orientació allò que és més perceptible avui dia en el món de la poesia.

Diari de Balears https://www.dbalears.cat/mitjans-mallorquins/ploma/2025/10/10/411727/xifra-celan.html