Dürrenmatt, Friedrich

Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, 1921-Neuchâtel, 1990). Novel·lista i dramaturg suís d’expressió alemanya, fill d’un pastor protestant, va estudiar pintura i literatura a Berna i Zurich i es va iniciar en la literatura durant els anys quaranta amb un conjunt de relats kafkians que el van acabar convertint en un mestre de la paràbola grotesca, sorgida de l’expressionisme i centrada en el desengany posterior al fracàs i en la necessitat, que en deriva, de revisar els principis i paràmetres amb què la modernitat configura la seva realitat social. Conceptes fonamentals com l’anagnòrisi a la manera de la tragèdia clàssica o la recurrència del laberint com a metàfora directriu, travessen i defineixen la seva extensa obra, que consta de novel·les (La ciutat, El jutge botxí, La sospita, La promesa…), dramatúrgies (Ròmul el Gran, La visita de la vella dama, Els físics, Play Strindberg…), peces radiofòniques, guions de cine i altres proses que configuren els trenta volums de la seva Obra completa.

Tal com explica Ramon Espelt en l’epíleg que clou la nostra edició de Minotaure (Alabatre 21, LaBreu 2010), en aquesta bellíssima prosa poètica ens trobem davant del conflicte d’aquell que es troba privat de l’experiència de l’alteritat, el mite del Laberint des del punt de vista d’un ésser que es desconeix a si mateix, i que, sense saber-se culpable, com el Joseph K d’El procés, acaba dominat pels instints que li són propis i acarat a una condemna que la seva naturalesa no pot comprendre. Perquè per a Dürrenmatt «el món al qual sóc lliurat el represento com un Laberint, i provo, en el mateix moviment, de recular i dominar-lo amb la meva mirada, com fa el domador amb la bèstia salvatge. El món tal qual el visc, el confronto amb un contra-món, tal com el penso».