Ricard Mirabete, Cultura d’ElPuntAvui (31.01.14)
EL CLÍMAX de Daniel Busquets a ElPuntAVui (31.01.14)
Els espais d’addicció
Transsubstanciació de la pluja, del fang o del detergent, en la ronda nocturna barcelonina. Ciutat de fires i d’esports de vanitat, d’oci nocturn i de negocis atents al vaivé de les drogues amb més predicament. Ja només queden sedants, whisky, “munició de plata i potser punteria”. D’aquesta manera, Daniel Busquets (Barcelona, 1953) ens presenta l’entramat d’El clímax, i alhora construeix un mosaic dels franctiradors urbans. És el segon llibre de poemes que publica i forma un díptic amb La trama perfecta, també a LaBreu. Si bé les relacions amoroses eren els ingredients del primer, a El clímax les motivacions líriques i conceptuals treballen a favor de recrear i reflectir el joc de tensions dramàtiques i sociològiques a l’entorn de les addiccions contemporànies: el consum de drogues, els daltabaixos emocionals pautats amb la prescripció mèdica o lúdica adient, els alcohols com a mostra de (de)creixement individual, el sexe afamat, els macrofestivals que expliciten la incomunicació. Tot ben amanit per una imatgeria poètica brillant, que se cenyeix a uns poemes de versos curts i incisius, que practiquen l’acumulació de sensacions inconnexes i esclaten en un fris complet de la Barcelona dels setanta fins a la d’ara. Això sí, sense vernissos artificials ni impostura biogràfica. Hi ha una atmosfera que reprèn l’imaginari de la psicodèlia i de la cultura beat però amb un tractament curós i analític. Sense caure en deliris ni al·lucinacions que no busquin l’efecte anhelat: l’anticlímax, la sensació de pau interior i d’amnèsia, l’ataràxia, que en deien els premoderns o els grecs. Hi ha versos que relaten el plaer i el dolor de l’èxtasi, com els dos viatges que anul·len el futur: “Queies. Com la xarxa / d’un cel estupefaent / i el futur d’esquenes.”
