Vint-i-tres poesies sense títol, amb versos estroncats que van tacant la pàgina, conformen Agafa la teva creu, un nou recull d’Antònia Vicens editat per LaBreu. Inaugurat i clausurat per fragments del Caín de Byron, el volum ens situa en un món de somni —o de malson— que té una mica de passat mític i una mica de futur apocalíptic. Una veu entre descriptiva i profètica es mira des de fora una realitat que és crua i amarga, plena de mines, tancs, drons i trets, però on encara hi ha lloc per a la bellesa i la metàfora. Hi trobem ocells, insectes, una vegetació aspra i una humanitat sotmesa a una violència que no sabem ben bé qui exerceix. No hi falten, també, els grans conceptes: Déu, la Mort, el Temps, la Memòria, el Destí. Hem parlat amb Vicens sobre aquest llibre concís però durador, que ens ofereix un seguit d’estampes que, enfilades, van creant un gran poema.
Comencem amb el títol del llibre: Agafa la teva creu. Cadascú té la seva?
La creu és la memòria. Tens la teva memòria, la teva herència.
Per què obres i tanques el llibre amb el Caín de Byron?
Quan ja tenia el llibre escrit, cercava algun vers que li fes companyia, i vaig començar a rellegir «La terra sense paradís». Vaig pensar que era brutal i que m’anava molt bé, perquè el que jo intentava escriure era justament aquesta terra sense paradís. A un llibre que és bastant petitó, aquestes paraules de Caín, Adam i Llucifer li fan com de parèntesis.
Creus en la idea que transmet Byron d’un món ple de mal, ple de mort?
Sí. Ple de mal. Això és el que volia. Vaig trobar que li feia bona companyia, i que en Byron em donaria permís per utilitzar-lo, si pogués.
D’on ve, aquesta violència que inunda tot el llibre?
De tot l’ambient que hi ha en el món. Hi ha hagut guerres tota la vida. Ara mateix n’hi ha cinquanta d’actives. En el llibre ho present com un viatge. En el primer poema, hi ha la veu que avança i li surten tot de mans, tot de foc, i es retura. També hi ha un moment que la veu sent el pare, ja mort, i s’atura i agafa la seva herència; la posa a la motxilla i torna a caminar. Hi ha un altre moment que va dins d’un tren de mercaderies i llança la motxilla a les vies. Llança l’herència, vol ser lliure. Però en el darrer poema agafa la seva creu, que és sinònim d’agafar la seva herència una altra vegada. Per tant és un llibre que és un petit viatge, que pot ser per la terra, on hi ha aquest dolor tan gran, però també pot ser interior, amb totes les guerres que tenim a dins, tota la memòria i tota l’herència que anam acumulant al llarg dels anys.
El que tu escrius, llavors, és descripció o és profecia?
És el present. Jo record que quan era nina, molt nina, als anys quaranta del segle passat, anàvem a Consolació, un santuari de Santanyí, i allà al devora hi havia homes que picaven la carretera. Nosaltres no els miràvem. Després vaig sabre que eren presos polítics. Això enllaça amb l’educació judeocristiana: no ens explicaven res de la guerra civil d’aquí, però en canvi sabíem tot el que passava a Judea, tot el que passava a Canà. Jueus i palestins fa més de dos mil anys que es maten. D’esperança no n’hi ha gaire. De vegades surt un il·luminat com Trump, o surt la Flotilla, que pega un crit d’atenció. Possiblement ara hi haurà una treva. Però jo pens que després se seguiran matant una altra vegada, perquè la violència està allà, dins la terra, dins l’aire. I la terra té memòria. Tota aquesta sang vessada, tot aquest dolor… Tot el que se sembra a la terra tornarà a sortir.
És una visió pessimista?
No, és realista. Ara estam centrats en una guerra, després ens centrarem en una altra. Les persones som impotents. No podem arreglar les coses. La terra té molt més poder.
En un món com el nostre, podem creure encara en la poesia?
Possiblement la poesia sigui un refugi que ens acompanyi i ens aixoplugui sempre. Quan tens un moment de soledat terrible, o fins i tot de dolor, agafes un poema que t’arribi, que et sacsegi, i et fa sentir viva.
Tu comences escrivint narrativa, i al cap d’uns anys et poses a escriure poesia. Com la vius, aquesta transició?
Al cap d’uns anys no, al cap de més de quaranta anys! Això ho he contat moltes vegades: la poesia em va caure a sobre. Un tres d’agost de 1996 em va caure a sobre. Vaig començar a veure imatges que em passaven, i vaig dir: «Això és la meva vida que em cau a trossos!». L’havia d’agafar amb versos perquè amb la prosa era impossible. Jo tenia ja prop de setanta anys, i vaig quedar atrapada per la poesia.
Sigui prosa o poesia, escrius sempre per una necessitat que et surt de dins, o t’ho prens també com un ofici?
No, ofici mai. Per ofici no escriuria. Més que de dins, em ve de fora. Són com aparicions: ho veig i després m’ho fic a dins, i convisc amb les veus i amb els personatges. No tenc ni taula d’escriure. Escric a qualsevol banda: damunt els genolls, davall el taronger, dins la cuina… Com que vaig fer molts anys feina de secretària, si tengués una taula em semblaria que estic fent feina d’oficina. Necessit sentir una llibertat total a l’hora d’escriure. I quan un vers em ve, em pos a escriure allà on sigui. De vegades després l’he de refer i no serveix, però ja tinc la idea. Rebutjaria totalment escriure com una feina. És més una bogeria, si de cas: hi ha un moment que em torn boja, i és en aquest moment que escric poesia.
Tens algun llibre que t’hagi fet de referent?
Sé que possiblement això no ho faig bé, perquè tothom cerca una referència, però jo intent fugir del que he llegit, perquè pens que s’han escrit tantes coses bones que, si parteixes d’algú que t’agrada molt, deixes de ser tu. Crec que si pots aportar res, és la teva veu, tot i que és impossible que sigui una veu pura, perquè està contaminada de les lectures i de mil coses. Quan escric poesia, si trob un llibre que m’agrada molt, no el llegiré. Primer perquè em llevarà les ganes d’escriure, perquè pensaré que jo mai podré arribar a això que m’agrada tant. I segon perquè tendria por que se’m ficàs a dins i em fes seguir el seu ritme o qualsevol cosa.
Però sí que ets molt lectora.
Sí, però quan escric no puc llegir un llibre que m’agradi, que em sacsegi. Per exemple el Byron no el vaig rellegir tot. No em preocupen els referents. La poesia és visual, em ve. Llavonses l’interioritz i per desgràcia patesc el que pateixen els personatges, perquè m’hi fic a dedins.
En el cas d’Agafa la teva creu, per què aquestes imatges han pres forma de versos, i no de prosa?
Perquè la prosa requeriria un llibre d’almenys cent o cent vint pàgines. Jo ara estic per estalviar-ho tot, per estalviar les paraules. En aquest moment m’interessa molt més la poesia, anar elaborant-la i dir només l’imprescindible. I donar un impacte, si és possible. Buscant l’essència de la poesia cerques l’essència de la vida, també. Aquesta és la bogeria: la vida són moltes coses alhora, i amb la poesia agafes un glopet de vida.
Aquest llibre, l’escrius sabent que serà un recull?
Sí. Això em deu venir del vici de narradora: per escriure poesia, sempre he de tenir un tema.
A l’últim poema, una veu col·lectiva et parla a tu mateixa: «No ens abandonis / a les ratxes / de la sang al·lucinada / camí de / ferro calvari / antònia agafa la teva creu».
Pos «antònia» en minúscules perquè ara tu si ho llegeixes puguis posar «sofia». Perquè es converteixi en un nom comú, en un nom de tots. D’aquesta manera, només amb un vers faig que el llibre sigui com una autobiografia.
Una autobiografia que és teva i de tothom.
Sí.
Atès que no segueixes una mètrica tradicional, et guies d’alguna manera per donar ritme als teus poemes?
No. El vers em suggereix una música, una musicalitat. I per ser fidel a aquesta musicalitat, deix de posar articles, trosseig la sintaxi, faig el que sigui. Intent crear una música que vagi del primer vers al darrer, que empari el llibre. També mir molt el disseny. De vegades sacrific elements lingüístics per donar-li la forma que vull al poema. Moltes vegades el primer vers és més ample perquè faci de porxo als altres, igual que de vegades el de baix fa de peu. Al mateix temps faig música i dibuix, mentres escric. Treball moltíssim la forma, moltíssim.
Les llegeixes en veu alta, les teves poesies?
Sí, les llegesc a jo, o les llegesc al meu gos, que ja està sempre amb les orelles altes.
Parlem de premis. Segons la Viquipèdia, vas rebre el primer reconeixement l’any 65 per Banc de fusta, a Cantonigròs. Em fa gràcia, perquè la meva família és del poble del costat.
Ah, carai! Crec que va ser el meu primer viatge a Barcelona! Diria que era l’any 64, però. Era l’any que en Pere Calders havia tornat de l’exili, i va venir. També hi eren en Miquel Martí i Pol, en Joan Triadú… En Triadú era del jurat, i va cridar el guanyador: «Antoni Vicens!». I quan vaig sortir va dir: «Però si és una noia, amb aquesta prosa tan vigorosa!». I jo sempre li vaig retreure.
Eres molt jove. Havies estudiat literatura?
Només vaig anar a escola a les monges del poble, perquè no hi havia res més, fins als catorze anys. I quan vaig sortir em varen regalar un llibret. Sempre m’he recordat del poema que hi havia. Deia: «Pura y madura es María. Es virgen, es madre. Y la virgen es la pura y la madre es la madura» [riu]. No m’havien ensenyat res, més que a obeir. Havies d’obeir a tot. Per això jo crec que em vaig tornar un poc rebel.
El de Cantoni va ser el primer premi, però després n’han vingut de molt grans: la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Cultura, el Premi Nacional de Poesia, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes… Com és, ser una autora tan reconeguda?
Quan em telefonen i em diuen: «T’hem donat aquesta medalla, aquesta altra…» jo sempre dic: «Estau segurs?». Perquè jo crec que aquestes coses s’han de donar a gent que fa coses pel món. I jo soc molt egoista! Escric perquè m’agrada. Per mi és tan natural com prendre’m un cafè. Des de petita que escrivia de pensament. Sempre escrivia. No sé fer res més, em ve de quan vaig néixer: tenia una habitació fosca, sense finestra, i en canvi veia que amb les paraules podia dibuixar-ne una. Quan em donen premis pens: «Com és possible, si jo només faig el que vull?». I no tinc pas bones intencions envers el lector; al contrari, voldria sacsejar-lo. El meu premi és tenir una editora com l’Ester [Andorrà] i que em publiquin llibres. I que els lectors els acullin bé.
https://www.nuvol.com/llibres/antonia-vicens-hi-ha-un-moment-que-em-torn-boja-i-es-en-aquest-moment-que-escric-poesia-456005
