entrevista a Pau Vadell , autor d’URALITA i TERRA LLARGA a LaVeuDelsLlibres (29.11.25)

Pau Vadell i Vallbona (1984, Calonge) és poeta i editor. A part, impulsa activitats literàries i poètiques per Mallorca, com a gestor cultural. Llicenciat en Història, va fer un Màster de Literatura Catalana a la Universitat Autònoma. Va ser cofundador de la revista Pèl Capell, dedicada a la poesia, i coeditor de l’antologia Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (Documenta Balear-Pèl Capell, 2008).

Ha publicat dotze llibres de poesia; hi destaquen Traït (Tres i Quatre, 2015), que va rebre el premi Ausiàs March 2014, o Esquenes vinclades (Edicions de 1984, 2017), que va obtenir el premi Jocs Florals de Barcelona 2017. Va fundar l’editorial Adia, ubicada a Calonge, especialitzada en poesia. Ha participat en nombrosos festivals de poesia nacionals i internacionals i ha format part dels òrgans del PEN Català i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Actualment coordina les activitats de la Casa Blai Bonet de Santanyí.

De quina manera et va arribar la passió per la poesia?

Això no es tria. Com bé dius, t’arriba, t’escata i t’entra als ossos. Es veu que de petit ja anava escrivint. Va ser a l’institut però, que m’arribà el llibre pòstum de Sonets de Blai Bonet. La cosa ja només va poder anar a més, cap al cim! Tal vegada se’m va disparar la imaginació a causa d’haver de jugar molt temps sol a casa, ja que era l’únic de la meva edat al meu poble. Ara la poesia és una forma de vida amb tots els seus caires.

Com van ser els teus primers anys de formació al teu poble i a Mallorca?

No m’acabava d’agradar el que se suposava que era “normal”. En aquell moment segurament vaig agafar consciència de poble, de llengua i vaig estar involucrat en tota acció possible a favor de la cultura. Santanyí, malgrat ser un poble d’escriptors, tot es viu amb una certa parsimònia.

Vas sortir de Mallorca amb un cert bagatge, i vas residir durant uns anys a Barcelona per estudiar la carrera d’Història. Com van ser aquells anys de formació?

Vaig ser gracienc durant vuit anys. Vam muntar una xarxa de pisos de mallorquins residents a Barcelona per irradiar la nostra forma de veure el món. A la tarda estudiava història en l’especialitat de medieval i a la nit poesia a ateneus, bars, als bancs de les petites places de Gràcia. Les obsessions creixen amb el suc de la nocturnitat.

Vas entrar en contacte amb nombrosos poetes barcelonins i catalans, i estudiants generacionals dels Països Catalans. Quins records guardes?

Ens trobàvem cada setmana a l’Horiginal, el centre irradiador de poesia del Raval durant molts d’anys. Allà entràrem en contacte amb tot de bona gent i van sortir projectes meravellosos. Quina energia i quina bellesa arreu! El cap ens bullia i no podíem parar. La xarxa de recitals i amistats va créixer i el món poètic, les editorials independents van esclatar i tot es va accelerar.

Record escriure poemes en visites nocturnes a cementiris abans d’anar al mític bar Marsella –abans de ser un niu d’expats–, o la presentació performance d’El poder i la fortor, un llibre que escrivírem conjuntament amb Jaume C. Pons Alorda i Joan Tomàs Martínez. Vam acabar fets un Ecce Homo, llançant la roba que portàvem posada i ben estabornits, quasi a l’hospital.

Et vas inclinar per estudiar història i no pas per estudiar filologia?

Pensava que el plaer havia d’estar separat del món laboral. No volia avorrir el plaer per la literatura, per la lectura, amb els estudis de filologia. Vaig pensar “història per treballar, poesia com a supervivència vital”. Al final, tanmateix, les passions esclaten. Ara visc per, de, i amb la poesia.

La coedició que vas fer de l’antologia Pedra foguera ja formava part de la teva pròpia embranzida, creadora, col·lectiva? Ha esdevingut una antologia de referència.

Un grapat de joves mallorquins que anàrem a estudiar a Barcelona creàrem Pèl Capell, una revista literària i un col·lectiu per donar sortida als nostres textos i a l’esclat poètic interior. Fèiem performance i bramàvem versos arreu on volguessin escoltar-nos. Trobàrem que no ens feien cas i, amb els companys, vam decidir fer una antologia de poesia jove.

Evidentment, havia de ser dels Països Catalans, el nostre país natural. Va ser un projecte engrescador, amb Enric Casasses vivint alguns dies a casa per inspirar-se per fer el pròleg, recercant davall les pedres autors arreu del territori. En aquell moment hi va haver una eclosió de festivals de poesia i l’antologia, amb el contacte de tots els poetes, servia de catàleg per convidar poetes a recitar.

Impulsar la revista Pèl Capell també va condicionar la base per impulsar una editorial de poesia?

Va ser un primer examen, un embrió. No era una revista amb moltes pretensions, però ens ho passàrem molt bé. Sobretot les presentacions que es convertien en veritables festivals musico-poètics. Vam acabar fent divuit números monogràfics, algun de ben curiós. Inclús vam aconseguir que Miquel Barceló ens fes la coberta del número dedicat a Miquel Bauçà. Ens dibuixà un astronauta.

Quan vaig tornar a Mallorca, en un moment de canvi i anys de crisi econòmica i social, vaig pensar que era bon moment per envestir amb l’editorial: un projecte suïcida i apassionant a parts iguals.

Com va ser els primers anys de l’editorial? T’hi vas poder dedicar professionalment?

Editar poesia és una cosa molt complicada. Hi ha molts factors. Vaig començar editant dos llibres de coneguts que em feren la confiança, amb una mà davant i una darrere. A poc a poc vaig anar agafant múscul i ara vaig editant una vintena de títols cada any, però no és la meva ocupació principal. Viure de vendre poesia, com comprendràs, no és del tot fàcil.

L’editorial es va crear l’any 2013 i ja heu fet més de 10 anys. Quines valoracions podries fer?

L’eclosió d’editorials independents que van néixer quan els grans grups editorials van canviar editors per economistes i van deixar de buscar literatura, només vendes, va ser un moment preciós, de possibilitats per les editorials petites. En deu anys tot s’ha capgirat.

Alguns intentem ser coherents i continuar remant endavant tot i el tsunami de novetats que podrien fer esclatar el cap a qualsevol lector i desforestar tots els boscos de Catalunya. La valoració és positiva si pensam que s’edita més i millor, i hi ha lectors i oradors a balquena; però també es veu un col·lapse a l’horitzó. En temps de guerres la lírica també pateix.

Heu fet més de cent títols de la col·lecció “Ossos de Sol”, fàcilment reconeguda per les seves cobertes de color marró, de cartó. Un segell que ja ha esdevingut tota una referència.

Feia temps que tenia el disseny al cap. Ja havia fet proves editant unes petites plaquetes casolanes, de fulls solts, que es deien Un glop de brutor dins el ventre, com uns fanzines poètics.

Tenia una fixació amb el cartó kraft i, seguint un poc l’estela de la col·lecció Guaret, uns llibres que el poeta Damià Huguet va editar els anys vuitanta, vaig engegar aquesta col·lecció. “Ossos de sol” és un vers d’Andreu Vidal, “Ossos de sol, errant sense sepulcre”, crec que és una meravellosa definició de la poesia. Aquesta col·lecció és la més aviciada de l’editorial, l’essència, i hi tenim molta cura.

Vas començar distribuint els llibres amb els teus propis recursos, contactes i amistats, per correu postal també.

I seguesc així. Per la meva manera de treballar, m’és molt difícil ara fer el canvi, programar-me amb molta antelació el moment de llançament dels llibres al mercat, la manera de fer arribar els llibres al lloc… El meu cotxe és un magatzem ambulant i els amics són braços i tentacles. Això també és poètic, o no?

La distribució és un altres dels problemes que té la poesia?

La distribució és el problema de tots els gèneres, no només de la poesia. Fins i tot diria que a la poesia l’afecta menys. Els lectors de poesia són molt fidels i concrets. Un caramel enmig d’un desert. Ja saben on anar a cercar els llibres. Sobretot a llibreries que també cuiden la poesia.

En aquest món hi ha pocs compradors volanders i, si tens els llibres a llocs estratègics, ja arriba a qui ha d’arribar. Aquí també hi entra el problema que he comentat de la sobreproducció, on les novetats cada vegada duren menys als aparadors i circulen ingents quantitats de llibres amunt i avall, pel poc negoci que generen realment.

Quins recursos podeu donar a la promoció d’un llibre?

Nosaltres hi donam la passió. No podem pagar anuncis i grans campanyes. Hi posam passió, acompanyament a l’autor. També intentam que l’autor gaudeixi de moure el llibre, que no sigui una feina ni una obligació, sinó una manera de fer salvatge la vida.

Amb les xarxes socials, un moment donat, es va democratitzar més i arribàvem igual que les grans marques, però les xarxes ara també estan saturades i la gent veu coses i no mira coses, i no es fixen en la informació. Així que encara el millor són els recitals i injectar versos en vena.

Hi ha certes queixes sobre la manca de lectors de poesia, però cada cop van sorgint més editorials.

Hi ha pocs lectors i molta gent que vol escriure poesia. El fet de l’aparició de l’edició digital ha fet abaratir els costos i que molta gent es pugui imprimir el seu propi llibre, però un mateix no es pot posar els filtres d’un editor. Així que les autoedicions cada vegada són més i cada vegada són més menystingudes també.

Es llegeix més poesia que mai i s’exerceix més poesia que mai. En molts formats i formes. Només que no en som conscients.

Què creus que s’hauria de fer per crear més lectors?

Deixar d’explicar-la a l’escola.

Consideres que els festivals i lectures de poesia generen nous lectors? O simplement espectadors circumstancials?

Hi ha més poesia que mai arreu. Potser hi ha més espectadors no lectors, però almenys ja no els és una cosa aliena, que els faci por. S’hi poden anar atracant i acabant essent bons lectors. Almenys deu ser el que volem esperar de la humanitat… Tot i que amb els temps que corren, pots acabar fent la poesia davant les bombes. Potser caldrà fer poesia populista per incidir més en la societat?

Des de l’editorial, també doneu suport als premis literaris que tenen finançament d’institucions i ajuntaments.

Quan va tancar l’Editorial Moll, vam agafar el premi Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí. Per mi era un honor poder publicar el premi amb què em vaig estrenar al món literari el 2005. També perquè era “el de casa”.

Després vaig proposar a Felanitx crear el premi Miquel Bauçà, per poder difondre la figura del poeta i recercar noves veus poètiques. Aquesta motivació també ens va fer crear, amb altres companys editors de Buc Edicions, La Breu i Cafè Central, el premi Francesc Garriga per a autors inèdits.

Parlar de premis és parlar de tòpics, d’influències, de contactes, d’opacitats de tota categoria?

Alguns premis grans i lligats a grans editorials tal vegada sí que acaben tenint algun d’aquests mals que enumeres, però jo soc jurat de molts premis petits i no és el cas. Tot és molt natural, conversa, discussió i molts cops acaben guanyant autors desconeguts o novells, cosa que demostra que no hi ha influències externes.

Vas publicar un llibre inèdit, gairebé perdut, de Miquel Bauçà? Com va anar exactament la troballa?

La carn i el goig és un llibre que Miquel Bauçà va escriure a disset anys. Ho hem sabut perquè després de trobar-lo vam fer recerca d’informació i vam veure que s’havia presentat al premi Ciutat de Palma de 1958.

M’arribà a les mans gràcies a un amic de carrera d’història, que el trobà dins un llibre de la biblioteca de Pere Oliver Domenge, alcalde republicà de Felanitx quan esclatà la Guerra Civil. Quan va tornar de l’exili fou bon amic de Miquel Bauçà. Segurament va lliurar-li el mecanoscrit perquè el llegís i mai el retornà.

Quins projectes tens prevists per l’editorial a mitjà termini?

Ara surt publicada la poesia completa de Gaspar Jaén, un poeta valencià d’Elx. Una col·lecció per reunir tota la poesia dels grans poetes en català. La idea és poder treure en uns mesos dos volums també reunint tota la poesia de Bartomeu Fiol. Ja la tenim llesta.

Per altra banda, potenciarem l’assaig literari, amb textos sobre Blai Bonet o de Víctor Sunyol, per exemple. La veritat és que no s’acaba mai la feina i els projectes interessants es van acumulant i els anys van passant.

A veure si no ens entrebanquem abans de poder acabar totes aquestes coses meravelloses que preparem amb molta il·lusió.

Parlem del teu darrer llibre, Uralita. Són poemes reflexius, amb un prisma col·lectiu que vol interpel·lar els altres.

En poesia, sempre ha d’interpel·lar. La poesia ha de provocar alguna cosa, en positiu o en negatiu, però provocar algun sentiment, alguna sensació. A Uralita la crítica social hi és molt explícita. Parla sobretot de la massificació turística i de la pèrdua d’identitat col·lectiva, però aquesta pèrdua i aquesta massificació no és possible sense els aborígens. No només podem culpar els turistes i els hotelers.

Creus que la vida es una desventura?

No! La vida és meravellosa, però hi ha corbes i sotracs que s’han d’anar adobant. Soc un optimista vestit de llop, de malsofrit que descriu les desventures i l’arribada de la fi de la humanitat.

Els teus poemes poden semblar categòrics, contundents. És la teva forma d’escriure. T’hi veus reflectit, així?

Sí, directe i contundent, amb un punt de sorna i molta ironia. En aquest llibre concret, humor negre inclòs. En temps de guerra, d’immediatesa, de titulars, la disfressa de la lírica fa que molta gent s’allunyi de la literatura.

Parles de la destrucció del paisatge, del “dia que destruïren el safareig de casa per fer-hi una rotonda”.

Mallorca ha sofert molts canvis en poc temps. Jo, que soc relativament jove, en dues dècades he vist una transformació radical. No vull imaginar què han vist morir i destruir els meus pares i padrins. Hauríem de pensar que el progrés és sempre per bé, però malauradament el capital desmesurat ho trasbalsa i mercantilitza tot i, la veritat, malmet la qualitat de vida, l’essència principal de viure.

El llibre comença amb la destrucció del safareig de casa dels padrins –a Mallorca el safareig és la bassa d’aigua per ús agrícola, no només per rentar la roba– per fer-hi una rotonda d’una urbanització. És un dels records que m’ha quedat més presents de la infància. A part de la destrucció del safareig, això va de la destrucció de la pagesia, de la construcció sense fre, de la falta d’aigua… I tantíssimes coses més.

Critiques el turisme, la invasió que pateix Mallorca i les Illes Balears. El turisme es una plaga, una malaltia?

El turisme ho arrasa tot i és present arreu. No només Mallorca pateix aquesta invasió, però si miram les proporcions amb altres illes semblants, podem rebre fins a vint vegades més de turistes, això es comptabilitza per milions mensuals. No només és una erosió psicològica, sinó que s’acaben els recursos naturals, materials, sanitaris; i genera problemàtiques ambientals molt greus, generació de residus, etc. Ja veus, la poesia serveix per parlar de moltes coses, no ho trobes?

Com podries explicar el teu poema “Desestacionaltizació”: “No vius, et suquen. No mors, t’esclaten”.

Hi ha moments, a l’estiu, en què et sents un serf a mercè dels guiris. Que et suquen tota l’ànima. Això dona molta energia per escriure. Això ve de la gran mentida que va ser la desestacionalització. Hi va haver uns anys que ens digueren que, per no tenir tants turistes els mesos de juliol i agost, feien promoció dels mesos d’abril, maig, setembre i octubre per repartir-los en el temps. La realitat és que han acabat emplenant tots els mesos fins que hem rebentat. I encara hi ha més i nous mals per arribar! Són molt inventius els especuladors i els mafiosos.

Deixes anar capsules evidents, dures, paradoxals. “Estem farts de la llibertat”.

Uns versos de Blai Bonet diuen: “Jo soc tot llibertat. Els altres també en tenen / per trencar-me la boca dels peus, i la mirada / fins a l’ansa del coll.” Doncs això. Ara la llibertat està en qüestió perquè alguns poderosos l’han buidada de contingut i diuen “llibertat” com poden dir “guerra” o “sabata” i això fa molt de mal a la matèria de les paraules. Estar farts de ser lliures sense ser-ho i ser conscient del fet, retorna un poc la paraula a lloc.

El poema “Veïnatge” també és revelador sobre la teva decepció d’un poble, d’una comunitat.

Ja fa quasi una dècada que vaig tornar al poble on vaig néixer, Calonge, al costat d’una zona turística. Realment t’hi trobes escenes dantesques, d’aquestes que pensaves no veure mai si no és en una pel·lícula d’Antonioni o Rossellini.

T’hi acostumes, amb mandra. I això és extrapolable a la pèrdua d’identitat col·lectiva que comentava anteriorment. Això crea rebuig, empatia i decepció. He après a conviure amb moltes coses. Sort que duc l’entusiasme i la passió en vena.

Dius que no hem de plorar.

No serveix de res plorar. Cal ser més intel·ligents i bel·ligerants. Amb el temps s’acaben les manies i ho acabes dient tot més obertament i directe. T’importen molt menys les crítiques i les opinions oposades. Cal viure amb passió i intensament. Per què vivim si no?

“Reconec l’esclau, perquè en soc”.

Així és la realitat que vivim. No sé si cal comentar res més. Vivim les raneres finals d’una llengua i d’una manera de viure. Probablement, l’última generació que haurem pogut viure “plenament” –amb matisos– en català. Tot és cendra i hem d’estar preparats. Qualsevol que sigui mestre o professor ja n’és conscient. Ara cal fer-ho avinent a la resta de la societat perquè no es trobin amb l’esquela d’una cultura sense haver vist la realitat abans.

En alguns moments, deixes anar alguns punts d’humor, amb una certa ironia. T’agrada la ironia?

És una manera arriscada d’arribar al moll de l’os de la gent, però acaba sent efectiva i, en el meu cas, m’ho he passat beníssim escrivint aquest llibre. M’he trobat en molts moments rient fort tot sol davant la llibreta o l’ordinador. També he de dir que si no m’ho passés bé, no escriuria. Quin sentit tindria?

Un dels teus poetes referents és Blai Bonet. Què has pogut extreure de la seva obra?

Blai Bonet, el geni, l’artista, el místic. És un compendi humanista. Tothom qui ha llegit Blai Bonet l’ha intentat imitar en algun moment de la seva vida. Després t’has d’allunyar per poder fer la teva pròpia obra. Sempre hi ha aquell pòsit que deixa. Les imatges sorprenents, tendres, desencaixades… Tal vegada no hauria escrit sense haver llegit Blai Bonet.

Vas mantenir una gran relació amb Francesc Garriga. El vas conèixer a Barcelona i vas mantenir el contacte i l’amistat al llarg dels anys que ell va viure.

El gran mestre! Francesc Garriga és d’aquests poetes que passen desapercebuts quasi tota la vida i, quan ja no hi són, comences a reconèixer el mestratge i el pòsit que deixa en la teva obra. Potser la seva ironia àcida i la seva sinceritat, a més del seu activisme poètic diari, van fer que l’amistat perdurés. És d’aquests autors que t’atrapen i et deixen un pòsit incalculable sense pensar-ho.

Per acabar. Quins llibres estàs llegint?

Aquest moment de l’any és el millor moment per llegir. Ara estic llegint el Breviari mediterrani de Predrag Matvejevic, el nou poemari de Sebastià Alzamora Sala Augusta seguit de Llengua Materna. I volia posar-me a reellegir les novel·les de Jaume Vidal Alcover. La muntanya de llibres per llegir no s’acaba mai!

Santi Borrell, LaVeuDelsLlibres (30.11.25)

https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/104057/amb-pau-vadell-poeta-i-editor-a-adia