Joan Todó i “El fàstic que us cega” ressenyat al Núvol per Joan Duran
La contraposició entre l’ordre i el desordre ha despertat -insistentment i al llarg de la història de la nostra cultura- l’interès de filòsofs, de científics, de poetes. De fet, segons la física, l’univers en la seva totalitat tendeix al desordre. Ho diu la segona llei de la termodinàmica. Alhora, nosaltres, perplexos, assistim a l’espectacle dels nostres cossos: a l’ordre de la vida, a la perfecta sincronia dels engranatges de la matèria que ens conforma, com si un privilegi estrany ens desvinculés de la tendència de la realitat. Aquesta paradoxa és, però, només aparent: en nosaltres pot disminuir el desordre a condició que augmenti el del nostre paisatge. I és que odre i desordre van sempre lligats. L’univers és així: té una estructura doble. Unes partícules –les majoritàries- duen associat el desordre, mentre que unes altres –les supervivents dels primers moments de l’univers- són portadores de l’ordre i s’organitzen –irreversiblement i lluny de tot equilibri- en galàxies, en planetes, en vida. La poesia també es deu fonamentar en aquesta dialèctica: l’odre no hi és possible sense el preu del desordre, i el desordre hi és crucial per a oxigenar el dèbil ble d’un ordre final que ens salva en el poema.
El fàstic que us cega, l’esplèndid poemari de Joan Todó publicat per la necessària i -en el context de la poesia catalana contemporània- imprescindible editorial labreu, és un més que reeixit exercici lingüístic, poètic i de pensament per establir lligams, vasos comunicants, enfrontaments, conciliacions i sempre noves associacions entre les arrugues que pel front/us dibuixa el desordre i les suaus/corbes com d’una mare que es retallen/pel cel cadàver esquitxat de blaus. O, en definitiva, entre odre i desordre, entre esfondrament i salvació. I sempre transitant en la fosca cicatriu/del desordre que et dreça, i maldant amb les paraules negres/mai habitades per la claredat.
Una primera lectura del darrer poemari de Todó ens sorprèn, ja des del primer vers, per l’esforçada voluntat de no concedir ni una sol espai a la banalitat o a l’aprimament del rigor literari. I ens rapta amb una galeria de frisos, de paisatges, de natures mortes, de retrats personalíssims i pertorbadors, seductors, que precisament gaudeixen d’aquestes condicions gràcies a una doble condició de frondositat: la de la creativitat amb què han estat pensades, associades i embriagades, i la de l’ofici, la intuïció i la pulsió amb què han estat escrites. En El fàstic que us cega hi ha orfebreria lingüística, pulcritud literària i sinceritat en les paraules; i hi ha una mena de traç pictòric -o d’objectiu fotogràfic- tremend. És des d’aquestes eines que el poeta cava, esgrafia, commou amb la poètica volgudament agresta amb què passa -amb precisió i sense giragonses- la seva rella inconfusible sobre el pedregam de la nostra contemporaneïtat literària.
La pols, la cendra, l’hostilitat, el tedi… són pedres de toc en El fàstic que us cega. Fins i tot la femta, la nafra i el vòmit hi planen com imatges recurrents. Però en Todó, no hi ha gratuïtat en aquest fem, sinó una exploració dels límits de l’obscur i una ferma opció creativa de transitar pels marges negres del desig revestint la lletjor de noves belleses. Per aquest camí d’argelagues, el poeta, al meu entendre, arriba a dos termes. En primer lloc, al de la denúncia de la mentida, de la mordassa, de la mudesa, i a la voluntat de fugir-ne amb l’arma del poema. L’autor plasma un món compost de vels d’errors i fems,/un laberint de rígides mentides/que es pretenen eternes; un món on L’amor hi és tot mentida. I segueix amb aquests versos: Dins el martell del vent tot ens defuig. I no tinc casa: solament reposo/en la fugida.
En segon lloc, Todó arriba, en aquest poemari, al terme de dotar de força renovadora -o de torrentada catàrtica, necessària- la idea de l’esfondrament d’aquest món i de l’estimball d’un fingiment que ens impossibilita habitar la veritat:
Allà juga un xiquet entre enderrocs;
s’encimbella figuera amunt, percaça
les bosses moradenques, de vellut,
que suen llet, les obre i abeurant-s’hi
intueix l’estimball.
En efecte, Hi ha presons, mentida/de la carn que gemega en l’ambre fosc però hi ha, també, el poeta que les convoca –les presons-, que les escup –les mentides-, que vol habitar reductes de veritat i que il·lumina l’hostilitat o el fingiment amb la llum negra de la revolta del poema. Un autor excel·lent com Todó no pot lliurar-se a cap altra vocació que no sigui la d’emetre aquesta lluminària, i que és, en darrera instància, la d’atènyer a la finalitat darrera de l’acte creatiu: la de descobrir i fer-nos a mans algun dels reflexos de la parla sempre oculta de les coses –la matèria, el temps, els buits, la memòria, els paisatges…- de la nostra realitat. I la de poetitzar-ne, en definitiva, els seus abismes: Tens pell d’enllocs./L’agost fugia: encara tens carícies/per fer. Més bellament, no és possible de dir-ho.
