Jordi Nopca conversa amb Lluís Bonada, pel setmanari El Temps

Jordi Nopca (Barcelona, 1983),  redactor cultural del diari Ara, publica a LaBreu Edicions la seva  primera novel·la, El talent.

—Una jove parella roba un aparell que detecta talents literaris i  identifica el tipus d’obra que pot  fer el futur escriptor, fins i tot si  serà comercial o no. L’editorial  que han creat, Edicions del Cocodril, té la intenció de publicar  els llibres, traduïts al català. Per  què se’n van a Portugal a buscar  talents?

—Hi havia, en primer lloc, la raó  de proximitat. Els personatges havien de triar un escenari europeu  i Itàlia, Alemanya o Grècia eren  massa lluny per a passar-hi aquell  cap de setmana tan curt. I dels  països més propers vaig optar  per Portugal, perquè és un dels  bressols de la modernitat literària  de principi del segle XX, a través  de Pessoa, Sá Carneiro o Almada Negreiros, noms que em van  interessar molt en un moment determinat i que encara ara m’interessen. I que, juntament amb el futurisme a Itàlia, sobretot,  són una de les portes de l’avantguarda literària.
.

—Quan en Marco Casanova, un dels dos protagonistes, es  fa l’autobiografia, voleu que el lector pensi que és la vida  de l’autor?
—M’agrada jugar amb la idea que el lector es pugui pensar  que en Marco és l’autor. Ara bé, l’autobiografia és gairebé  tota ficció. Alguns altres fets de la seva vida, molt pocs, sí  que coincideixen amb els de l’autor. Marco té fetes unes lectures una mica estranyes que jo, a la seva edat –25 anys–, no havia fet.

.
—Suposem que la novel·la neix en el moment que us empesqueu la màquina de detectar talents, no?
—Sí. Vaig tenir un parell de somnis que em van situar en  aquesta mena de dimensió, amb una maquineta. I a partir  d’aquests somnis va començar la feina de pensar. Em sembla que una novel·la que tracta de les avantguardes, amb un  llenguatge que intenta ser avantguardista, està molt bé que  hagi nascut d’un dels ítems de l’avantguarda, els somnis, que  ja van explotar, sobretot, els surrealistes. A partir d’aquí va  caldre treballar molt, perquè el somni és una petita visió, una  punta, el dit petit, d’alguna manera.

.
—Però la trama és diguem-ne  convencional i, més en concret,  de thriller, de novel·la d’aventures. El fil argumental és una  persecució. La màquina és el  MacGuffin de Hitchcock.
—Sí. Volia que la trama fos molt  senzilla i que, pel fet d’aquesta  senzillesa, a mi mateix m’anés  parant trampes argumentals, perquè amb un argument tan poc  complicat el repte va paraula per  paraula. Si més no, tenia aquesta  sensació. Perillava molt que la  novel·la es convertís en una mena  de llibre per etapes, on a cada capítol anéssim descobrint un autor  o una situació nous. Per això combino la quotidianitat de la parella amb aquests fets estranys, que  són les visions que poden arribar  a tenir ells o les trobades inesperades amb alguns personatges de la literatura, i fins i tot escriptors,  i aquesta sobrenaturalitat de tant  en tant fa acte de presència, com  els fantasmes. Quan vaig començar el llibre no pensava pas que  n’hi hauria.

.
—La parella és molt jove, però acumulen moltes lectures,  sense cap línia literària coherent. Són uns tastaolletes.
—Sí. Totalment d’acord. Això és per a mostrar que a 25  anys hi ha molt d’entusiasme, que a aquesta edat cal tenir  una actitud molt curiosa, encara que el teu projecte literari estigui a mig fer. Ell és molt precipitat, barreja moltes coses. Vol  editar textos i tenir tractes personals amb els autors, i manté  ínfules literàries d’escriure algun dia. Vol tocar massa tecles.  Crec que és important que tingui 25 anys, que sigui tan jove i  tan esvalotat. Quan en tens 30, com en el meu cas, ja t’has  esbravat i ja no estàs tan neguitós. Però continues tenint  molta curiositat. Ara bé, no totes les lectures d’en Marco són  meves ni són les meves preferides.

.
—La situeu abans de la crisi, el 2008.
—Perquè tota aquesta eufòria fos de precrisi. La situació  anímica i econòmica que jo vaig pensar, quan el 2007 vaig començar a concebre la novel·la, que es mantindria els anys  posteriors, s’ha convertit en un passat mort, perquè ens  trobàvem, sense saber-ho, i sense saber-ho els dos protagonistes, a les portes de l’infern.
Lluís Bonada