Josep Pedrals a L’Avenç d’octubre de 2013

Josep Pedrals en combustió

Pere Antoni Pons

L’Avenç 394, octubre de 2013

A finals de novembre de l’any 2010, va celebrar-se a la ciutat de Gandia el II Encontre de Joves Escriptors. Igual que en la primera edició, celebrada l’any 2006, s’hi aplegaren una trentena d’autors provinents d’arreu dels Països Catalans. El més profitós d’aquests encontres no són les taules rodones i els debats que s’hi munten sinó les coneixences i les complicitats que es generen entre els participants. Òbviament aquestes coneixences i complicitats solen néixer i/o consolidar-se al bar del Tano Resort, l’hotel que acull les trobades, i estan ben regades de cervesa i ben especiades de literatura.

La següent escena tingué lloc durant la nit de la primera jornada, un divendres. Molts dels participants són al bar de l’hotel, bevent i fent petar la xerrada. És temporada baixa i no hi ha cap més client. Com que, entre els participants, hi abunden els poetes, aviat qui més qui menys s’enfila dalt d’una taula o d’un tamboret i es posa a recitar els seus versos. Hi ha poetes de tota espècie i pelatge –histriònics, íntims, imaginatius, tous, banals, grandiloqüents, agressius…–, i se succeeixen sense ordre ni concert. L’ambient aviat deriva en un guirigall de veus, simpàtic i descontrolat, en què les declamacions del poeta de torn es mesclen amb les imprecacions dels que l’escolten i les converses dels que l’ignoren. Fins que un poeta amb aspecte de mosqueter –pel bigoti i la barbeta de boc– i cara d’entremaliat es posa a dir els seus poemes. Conscient de l’escenari, tria les peces més humorístiques del seu repertori: una cançó sobre dictadors, un llarg poema en castellà que figura ser una carta despitada a una exnòvia i que és popularment conegut com «el poema de los quesos» perquè s’hi referencien desenes de formatges… De cop i volta, tothom ha deixat el que feia i ha focalitzat l’atenció en ell. Se li noten les taules, al mosqueter: és torrencial però no es desborda, gesticula amb intensitat burleta d’actor italià però la matisa amb fredor cerebral d’actor britànic, juga a pler amb l’entonació, els ritmes, la sintaxi, les paraules… Com més gent l’escolta i el mira, més còmode es troba. De tant en tant, s’interromp i esclafeix a riure.

El poeta es diu Josep Pedrals i Urdàniz, va néixer a Barcelona el dia 13 de gener del 1979 i, si algú fes una enquesta entre tots els que omplim el bar, segurament sortiria que ell és el més conegut i valorat de tots els participants de l’Encontre.

Amb trenta-quatre anys, en Josep Pedrals presenta una trajectòria d’una versatilitat, una productivitat i una qualitat que impressionen. Ha fet centenars de recitals en desenes de països de quatre continents. Ha publicat, entre altres, Els buits enutjosos (1999), Escola italiana (2003), El furgatori (2006) i El romanço d’Anna Tirant (2012). Ha col·laborat en premsa, ràdio i televisió. Ha impartit cursos de recitació i escenificació poètica. Des del 2002 coordina, juntament amb Ferran Garcia, els recitals poètics del bar Horiginal, que ja té un lloc assegurat en la història com el centre neuràlgic del circuit poètic català de principis del segle xxi. L’any 2005 va crear, a vuit mans amb Gerard Altaió, Eduard Escoffet i Martí Sales, «l’espectacle transdisciplinari» Wamba va!. Ha estrenat diverses obres teatrals, entre les quals destaca En comptes de la lletera (2012). Ha desenvolupat, també, una prolífica trajectòria musical, primer com a membre de la banda Explosión Bikini, després amb Guillamino (amb qui el 2007 va gravar un disc, En/doll) i, des del 2008, amb Els Nens Eutròfics, on és el cantant, compositor, lletrista i clarinetista. Durant una llarga temporada, també va fer de llibreter a la llibreria Roquer-Jardinets, de Gràcia. Així mateix, ja ha estat protagonista d’un documental: L’eutraperlista Pedrals, de Núria Maynou. De moment, la cirereta del pastís ha estat la concessió a El romanço d’Anna Tirant del Lletra d’Or 2013. El premi Lletra d’Or es dóna anualment al millor llibre en llengua catalana de l’any anterior, i en Pedrals s’ha convertit en el guardonat més jove d’un palmarès que es remunta al 1956 i inclou la plana major del cànon de la literatura catalana moderna.

Amb tot, la vertadera dimensió de l’èxit d’en Pedrals no es mesura a partir dels premis aconseguits ni dels elogis rebuts, sinó del convenciment gairebé unànime que mostren col·legues, crítics, lectors i espectadors a l’hora de considerar-lo un dels valors més segurs de la literatura catalana del present i del futur. Acabo d’anteposar l’adverbi gairebé perquè unànime és un adjectiu molt rotund, però la veritat és que podria treure’l perfectament. En un ambient propens al sectarisme i a la maledicència com és el gremi literari, la figura i l’obra d’en Pedrals generen un consens insòlit. Segurament hi haurà algú que no el pugui veure, o que li tingui enveja, o que no li agradi ni com a poeta ni com a rapsode, però difícilment s’atrevirà a dir-ho en veu alta. Sobretot perquè no és una estratègia gaire recomanable ficar-te amb algú que la immensa majoria considera talentós i carismàtic, que des de l’adolescència s’ha pogut guanyar la vida fent el que li agrada, i que a més porta amb humor i empatia els èxits que va recollint.

Asseguts en dues cadires de la plaça de Valentí Almirall, al barri del Clot, el seu barri de tota la vida, pregunto a en Pedrals com s’explica que la seva feina agradi a tanta gent i a més tan diversa. Somriu sense petulància, s’ho pensa i respon: «Sempre he volgut fer coses que jo voldria llegir o que a mi em vindria de gust anar a veure. I això sempre m’ha permès trobar molt de pressa el punt extern a tot el que feia. Oi que els diaris tenen una secció de Cultura i Espectacles? Doncs bé, jo sempre he tingut clar que volia sortir-hi per una cosa i l’altra: per la cultura, però també per l’espectacle.» Rumia uns segons i remata: «Com a artista, has de tenir un sentit de caritat envers el públic. Són molts els artistes, però, que només tenen un sentit de caritat envers ells mateixos».

Per a en Pedrals, ser caritatiu amb el públic no vol dir ser fàcil ni assequible sinó ser atractiu. I atractiu, en el seu cas, és sinònim de divertit i intel·ligent. O el que vindria a ser el mateix: entretingut amb gràcia i substància. La seva millor arma és, naturalment, el seu virtuosisme verbal, la capacitat per fer amb les paraules ben bé allò que li doni la real gana. No és només que tingui un lèxic riquíssim –que entrena i amplia diàriament treballant amb diccionaris–, ni que domini tots els registres de l’idioma –des de l’argot dels adolescents fins a la vivor popular dels avis, passant pels cultismes de la literatura més arcaica–, ni que demostri una facilitat inusitada per descobrir rareses rebuscades, per fer jocs de paraules inopinats, per establir associacions d’imatges i encadenaments fonètics xocants, o per posar al dia referents oblidats. És que, a més a més, sap barrejar-ho amb naturalitat i oferir-ho tot junt en un mateix recital –o en un mateix llibre, o en un mateix poema– sense que el resultat sembli desconjuntat i fent que vagi molt més enllà de la pura curiositat extravagant.

És als recitals, sobretot, que pot veure’s la millor versió –la més completa– d’en Pedrals, on es mesclen les seves facetes de poeta, actor, cantant, humorista, investigador verbal i rapsode. A més de tenir moltes taules, ha treballat a fons la seva manera de fer recitals. També ha reflexionat molt sobre el tema. «Has de saber a què pots aspirar fent el que fas», diu. «En un recital poètic, no pots arribar a unes profunditats intel·lectuals brutals. Si vols una classe magistral, millor que no vagis a un recital. Ara bé, un recital et pot entretenir, et pot fer un massatge a l’ànima, et pot fer sentir coses que d’una altra manera no sentiries…» No és fàcil resumir en què consisteix la fórmula performàtica o rapsòdica d’en Pedrals, que se sent molt còmode en l’aiguabarreig i que sobretot pretén escapar de la monotonia i l’encasellament. «En un recital, alternar és bàsic: si només fas coses serioses, la gent s’avorreix i es perd; si només fas coses lleugeres i divertides, però, et diuen pallasso».

Res no l’emprenya més, a en Pedrals, que les desqualificacions dels recitals que fan alguns presumptes defensors de l’alta cultura. «De recitals, se’n fan a milers. Molts són molt dolents, és clar que sí. Però també es fan i es publiquen molts llibres dolents… El menyspreu pels recitals perquè sí em fot molt. Fa temps, en Josep Maria Fulquet va fer un article dient que no s’imaginava Rilke o Valéry fent recitals. Hòstia! Que ha llegit les cartes que enviava Rilke a les actrius que interpretaven els seus poemes, aquest bon home?! Els demanava que fessin unes coses histriòniques absolutament ridícules. I pel que fa a Valéry… Doncs que ho expliqui a l’Associació Valéry que hi ha a França, que els recitals no valen res, perquè cada any en munten uns quants…». Venint d’un paio en general bonhomiós i irònic, la invectiva resulta contundent. Em fa pensar en una nit de fa anys, quan la polèmica dels Imparables estava en plena ebullició. Érem amb més gent en un bar del barri de Gràcia i en Pedrals acabava de llegir un article d’en Xavier Bru de Sala que es burlava dels poetes humorístics experts a fer recitals. Se’l veia dolgut, però sobretot indignat: aquella indignació de quan ets menyspreat per algú que no té ni idea de qui ets o del que fas…

Segons el poeta Francesc Garriga Barata, assidu de l’Horiginal, «en Pedrals ha tingut la sort de néixer en una família on ha gaudit d’una sèrie de coses que la majoria de gent no té la sort de gaudir. Per la meva experiència docent, sé la importància d’haver crescut en una casa on hi ha llibres i on es donen bones converses». Segons Garriga, que coneix bé el panorama de la jove poesia catalana perquè, als seus vuitanta anys, és mentor, amic o conegut de moltíssims poetes joves, «el bagatge cultural que en Pedrals ha trobat a casa li ha permès construir-se més fàcilment un món creatiu personal». Garriga no vol treure-li mèrits. «Al contrari: treballa molt, i es nota que té un talent natural, que li surt molt de dintre. De res no serveix el que et trobes a casa si no tens les suficients capacitat mental i energia per apropiar-t’ho i transformar-ho».

La història de la família d’en Pedrals dóna per fer tot un llibre. Tal com explica en Josep Maria Pedrals, oncle d’en Josep, el cognom Pedrals procedeix de Bagà, poble de la comarca del Berguedà, i les notícies sobre la família es remunten fins al segle xii. Cap al 1700, els Pedrals van establir-se a la Garriga. I, al cap d’un temps, a Granollers, la ciutat on han deixat més empremta. Professionalment, la tradició familiar va centrar-se fins fa poc en la medicina: va arribar a tenir fins a set generacions ininterrompudes de metges. Amb la desamortització de Mendizábal del 1835, la família va adquirir la que seria la casa pairal durant el pròxim segle, un antic convent franciscà situat al centre de Granollers. Al poeta Pedrals, li agrada remarcar la condició burgesa, «no aristocràtica», de la nissaga.

Va ser a finals del segle XIX i principis del XX quan els Pedrals van assolir una més notable rellevància. Eduard Pedrals i Marsà va ser un dels representants del Vallès Oriental en la constitució de les Bases de Manresa. I el seu germà Ricard, avi del poeta Pedrals, a més de ser l’únic metge de l’hospital de Granollers, els anys 1906 i 1907 va dirigir el diari La lucha, de tendències liberals. Per acabar de donar pedigrí a la família, el mateix Ricard Pedrals i Marsà va entroncar, per via matrimonial, amb la família de Miquel Blanxart i Estapé, alcalde de Granollers de 1903 a 1905, casant-se primer amb la seva filla Llorença i, quan aquesta va morir, amb l’altra filla, Maria Blanxart i Abril, àvia del poeta Pedrals. Els Blanxart eren una de les més prominents famílies burgeses de la comarca. Així com els Pedrals eren d’esquerra moderada, la ideologia troncal dels Blanxart era més aviat el catalanisme, en la versió de La Lliga i amb un fort component religiós.

La família Pedrals i Blanxart va patir un greu sotrac quan el 1927 Ricard Pedrals i Marsà va morir d’un accident. Maria Blanxart va quedar vídua i a càrrec de nou fills, cinc de propis i quatre fruit del matrimoni entre el marit difunt i la seva germana també difunta. Gràcies al coixí familiar, va aconseguir sortir-se’n. Fins que la guerra del 36 ho va tòrcer tot. Durant el conflicte la casa familiar va rebre de tots dos bàndols: primer fou assaltada pels anarquistes de la FAI i després fou bombardejada per l’aviació franquista. La família Pedrals i Blanxart va veure’s obligada a traslladar-se a Barcelona, on l’àvia del poeta Pedrals va instal·lar-se amb alguns fills en una casa modernista del Passeig de Sant Joan. No tornarien mai més a la capital del Vallès Oriental. Així i tot, l’empremta dels Pedrals i els Blanxart segueix sent visible a Granollers: l’antiga casa pairal és avui la biblioteca municipal, Can Pedrals, i la casa de Miquel Blanxart i Estapé és una de les joies arquitectòniques de la ciutat.

No són les figures llunyanes de la nissaga, en tot cas, les més importants per al poeta Pedrals. Aquest paper està reservat per al seu pare, en Ricard Pedrals i Blanxart, un dels impulsors de l’escoltisme a Catalunya i també una de les figures més rellevants de l’església catalana durant el franquisme, fins que es va secularitzar el 1978 per casar-se i muntar una família.

Nat a Granollers el 1920, el pare d’en Pedrals té noranta-tres anys. El seu aspecte venerable i bonhomiós no deixa entreveure la vida tan agitada que ha tingut. De jove, va participar en la guerra amb la lleva del biberó. Explica que «jo lluitava amb convicció per la República, per bé que els anarquistes ens havien assaltat la casa i que la FAI havia assassinat el sogre d’una de les meves germanes, el senyor Josep Rovira de Villar». A principis del 1939, va ser fet presoner pels revoltats i enviat a Santoña. En tornar a casa, va caure malalt de pleuresia i va haver de fer repòs dos anys. Va intentar entrar al seminari, però el rebutjaren per la seva mala salut. Aleshores va estudiar Filosofia i Lletres. Conscient que calia «refer Catalunya», va tornar a provar de fer-se capellà. «Jo hauria pogut viure la meva fe privadament», reconeix, «però la religió tenia aleshores un enorme pes social que podia ser utilitzat a favor de Catalunya». Aquesta doble convicció catalanista –feia els sermons en català– i cristiana d’arrel social va dur-lo aviat al món de l’escoltisme, de la mà de mossèn Antoni Batlle, a qui va conèixer a l’escoltisme d’en Batista i Roca. Amb els anys, en Ricard Pedrals acabaria sent una de les personalitats més vigilades pel règim de Franco a Catalunya: li tenien intervingut el telèfon, la policia el seguia… El 1966 va ser un dels líders de la famosa manifestació de capellans que es va organitzar en protesta per la detenció i tortures d’un estudiant comunista. Juntament amb altres capellans, Ricard Pedrals va ser condemnat a un any de presó, però com que la brutal repressió policial havia transcendit mediàticament a nivell internacional, la Santa Seu va intercedir a favor seu i van ser indultats.

«El meu pare és catalanista fins a la medul·la i cristià fins al moll de l’os», diu el poeta Pedrals, que manté una relació extremadament afectuosa tant amb el seu pare com amb la seva mare, Maria Pilar Urdàniz, vint-i-cinc anys més jove que el seu marit, una immunòloga que ha treballat tota la vida com a científica de laboratori, principalment en la indústria farmacèutica, i que, abans que ens en anem del pis, omple de menjar la bossa del fill.

Li fa una certa gràcia, a en Pedrals, el fet de portar-se tants anys amb el seu pare. «El meu avi va morir l’any 27, quan el meu pare era molt petit…» I afegeix: «Sona molt estrany, eh, això que el meu avi morís l’any 27!?». Més enllà de l’anècdota cronològica, el fet de ser fill d’un excapellà carismàtic i compromès de l’any 1920 ha marcat el poeta Pedrals d’una manera decisiva. D’entrada, perquè potser li ha transmès un sentit genètic de l’escena. «El pare era un gran predicador. S’inflamava damunt la trona i inflamava els que l’escoltaven. Això diuen. I m’ho crec perquè, de petit, quan anàvem a actes públics, el meu pare era qui feia els discursos. A moments parlava fort i a moments callava per generar expectació: tot això són tècniques útils per recitar». Deu haver-hi diferències, pregunto, entre predicar el missatge de Crist damunt la trona i recitar poesia dalt d’un escenari. «Doncs potser no n’hi ha tantes…», riu. «A més, pensa que, de petit, jo jugava a dir misses». No fotis!? «Sí, sí. És que sempre m’ha agradat molt fer el sermó!».

Sigui com sigui, molt més determinant que la suposada herència de l’habilitat oratòria i del sentit genètic de l’escena, és que en Pedrals ha viscut a casa i des de petit diverses expressions culturals que per a la immensa majoria de la seva generació són totalment desconegudes o marcianes. Això fa que, quan per als seus llibres o espectacles utilitza referents o formes agafats, per exemple, de la sarsuela, del teatre pitarresc, de la tradició del rector de Vallfogona o del noucentisme, no facin la impressió de ser el resultat d’un interès arqueològic o llibresc, sinó el fruit natural d’una interiorització que ve de lluny. Si un dels trets de la postmodernitat és la convivència en una mateixa obra d’estils i referències molt allunyades entre si, es pot dir que en Josep Pedrals, fill del seu temps i també d’un temps remot, és un postmodern orgànic, no deliberat, biològicament clàssic.

És molt fàcil prendre’s la figura, l’obra i la carrera d’en Pedrals com les d’un paio que, a còpia de talent natural i de simpatia, va recollint èxits gairebé per casualitat, sense més ambició que la d’anar fent –fent molt bé– allò que li agrada. No és que no hi hagi una part de veritat, en tot això, entenguem-nos. Fent un cop d’ull als seus anys d’infantesa i d’adolescència, aquells que l’han tractat o vist dalt d’un escenari poden reconèixer-lo sense problemes en el nen que anava xerrant sol pel carrer o per casa i que cada cop que es topava amb algú aclaria: «és que estic jugant». Aquesta imatge d’un Pedrals juganer i despreocupat per la part més competitiva i obsessiva de la literatura també encaixa amb quan, també de nen, era poc esportista i s’entretenia escrivint obres de teatre i «novel·les que mai no acabava». O quan, ja adolescent, era un estudiant tan llest com indisciplinat i es passava d’espavilat i feia exàmens en vers per veure si colava. «Els professors reien molt», recorda, «però sempre em suspenien: per això vaig repetir el COU tres vegades.»

Ara bé: darrere d’aquest Pedrals brillant però aparentment lleuger, desorganitzat i improvisador, n’hi ha un altre que no tan sols es pren molt seriosament la seva feina sinó que, a més, sap perfectament què ha de fer perquè la seva obra circuli i perquè les expressions del seu talent es projectin públicament i siguin apreciades. Amb això vull dir que en Pedrals és un gran estrateg d’ell mateix –un estrateg instintiu, almenys– i té una ambició considerable. L’ambició està mal vista perquè sol associar-se a l’afany per figurar i a la necessitat d’assaciar una vanitat patològica. En el cas d’en Pedrals, però, l’ambició és una altra cosa: mescla insaciable de curiositat i de voluntat de ser cada cop millor. Sap que donar-se importància a ell mateix és molt perillós. Però també sap que si no dónes importància a allò que fas, mai no faràs res d’important.

El poeta i rapsode Eduard Escoffet, amic d’en Pedrals des de l’adolescència, diu que parlar d’ambició no és del tot exacte. «Jo parlaria d’un compromís radical amb allò que fa», afirma. «El Pep encara té un punt de naïf, com si no es pogués creure tot el que li passa. En el fons, és un malalt de l’escriptura poètica, incapaç d’imaginar-se o pensar-se fent una cosa diferent a la que fa». Escoffet el coneix molt bé, a en Pedrals. I ha estat decisiu en la seva trajectòria. Tenien divuit anys quan es van conèixer, a l’institut. Feia temps, aleshores, que l’Escoffet ja estava ficat dins el món de la poesia, i en descobrir el talent d’en Pedrals va presentar-lo al David Castillo i l’Enric Casasses. El primer havia muntat la Setmana de la Poesia de Barcelona, era el director del suplement de llibres de l’AVUI i feia de pont entre la literatura més underground i la cultura oficial. El segon acabava de treure l’Uh, publicat per l’Associació Cultural Container, de Victor Nik, i en un lustre havia deixat de ser un poeta marginal per convertir-se en un dels referents de la poesia catalana moderna. Tant Castillo com Casasses van veure el potencial creatiu de l’adolescent Pedrals, i li van donar joc. Escoffet recorda la gira de presentació de l’Uh en què van participar durant l’estiu del 97. «Van ser una dotzena de recitals en deu dies, i anàrem amunt i avall de Catalunya en cotxes carregats de marihuana. El Pep i jo érem els més joves, i hi havia, a part de l’Enric i del Víctor, la Dolors Miquel, el Pau Riba… Tot plegat va ser una descoberta, perquè vam adonar-nos que podia existir un circuit per als recitals de poesia més enllà dels que muntàvem en bars on només venien els quatre de sempre».

Poc abans d’aquella gira que els acabaria marcant decisivament, l’Escoffet i en Pedrals van tenir la seva primera conversa seriosa sobre poesia. Havien coincidit en la festa de divuit anys d’una companya d’institut i, com que vivien més o menys a prop, van tornar caminant junts cap a casa. Pujaven pel passeig de Gràcia quan, de cop, es va posar a ploure a bots i barrals. Per esperar que amainés, es refugiaren sota la façana de la Pedrera. «I aleshores», recorda l’Escoffet, «ell va començar a recitar-me els últims poemes que havia escrit. De seguida vaig adonar-me que era un poeta en majúscules, estèticament molt poc sectari, obert a tot i a tothom, i que vivia entregat a la literatura». Uns quants poemes més tard, va deixar de ploure i els dos amics seguiren caminant. Si aquella nit li haguessin dit a en Josep Pedrals que, al cap de setze anys, seria considerat un dels grans de la poesia catalana actual, és segur que no s’ho hauria cregut. I fins i tot és possible que ni tan sols ara s’ho cregui. O sí que s’ho creu. Però, en el fons, sap que, més enllà d’escriure i de recitar (i de muntar espectacles, i de cantar…) tota la resta tant se val.