La poesia no és de ningú
Elsa Compte llegeix ‘Rosa de Ningú’ de Paul Celan (LaBreu, traducció d’Arnau Pons) i els ‘Assaigs’ d’Óssip Mandelstam (Edicions de 1984, traducció de Jaume Creus)
Diu Jorge Luis Borges en el seu text Kafka y sus precursores que “cada escritor crea sus precursores” i no al revés, que seria la manera més hegemònica d’entendre la relació entre escriptor i la tradició precedent. Borges, en anomenar-ho d’aquesta manera, ens allibera del que Harold Bloom en deia “l’angoixa de les influències”, ja que posa de manifest que cada text o conjunt de textos modifica i aguditza les lectures que fem dels textos que els precedeixen.
Sabem, per la dedicatòria de La Rosa de Ningú, que Paul Celan, poeta jueu en llengua alemanya nascut a Romania i amb herència cultural russa, havia llegit a Óssip Mandelstam, poeta jueu en llengua russa, amb atenció; en aquest poemari, que recull el període poètic més àlgid de Celan, Mandelstam hi apareix citat i reescrit, fins i tot plagiat, com en un joc de miralls que parodia el funcionament de la poesia. Això em sembla interessant a l’hora de pensar què fa – no què diu; des de les avantguardes que la ruptura amb la representació és definitiva – la poesia de Celan des de la pròpia instància d’enunciació amb el context que l’envolta, i què fa aquest mecanisme amb els lectors d’avui dia; però i si giréssim la truita i llegíssim Óssip Mandelstam com si aquest hagués llegit Celan? Què hi trobaríem?
El pont d’unió que s’acostuma a establir entre els dos poetes parteix sempre de la seva biografia. Ambdós eren jueus en el segle XX, i per tant, perseguits i repudiats de la manera més abominable possible; ambdós van estar a punt de morir en múltiples ocasions; eren escriptors que havien declarat la guerra als seus respectius règims autoritaris o ambients intel·lectuals que els oprimien, i ho van fer fins ben al final; escrivien malgrat les condicions adverses, persistien perquè creien en el poder profètic de l’escriptura; ambdós van enfrontar-se a la censura i ambdós es van exiliar. El que s’acostuma a recalcar en aquesta història és que tant l’un com l’altre van ser acusats de plagi, i que això va suposar un punt d’inflexió en la seva carrera artística. Mandelstam, que durant cinc anys va callar i es va dedicar a fer traduccions, va ser objecte d’escarni en l’afer Gornfeld, en què se’l va acusar de plagiar una traducció de Till Eulenspiegel. Celan, d’altra banda, es va haver d’enfrontar a l’afer Goll, on Claire Goll, viuda del poeta i novel·lista Yvan Goll, el va acusar de plagiar els versos del seu marit difunt. En ambdós casos la disputa va tenir conseqüències devastadores pels poetes, que van ser marginalitzats del panorama literari dels seus respectius països.
Per un lector contemporani experimentat, la qüestió del plagi en l’escriptura no hauria de ser gens sorprenent. Tots els escriptors, des de sempre, segueixen la màxima de Beckett: “Plagiarize again. Plagiarize better.” Es tracta de reescriure-ho prou com per esborrar el referent, però de vegades ja va bé explicitar els procediments per desmitificar el geni i la idea d’originalitat. És el que fa de manera inclinada Celan en “Tot en u” de La Rosa de Ningú, on es citen dates i eslògans de l’esquerra revolucionària del segle XX, del pamflet El missatger de Hesse, i versos i recursos literaris de Mandelstam.
Aquesta idea de construir un poema mitjançant els estralls d’enunciats que remeten a referents reals és el mecanisme que articula tota la poesia de Celan. És la manera de convertir el poema en un receptacle de memòria, en tornar a construir (“la resurrecció del glaç”) des d’un món en ruïnes però sense oblidar i amb la petjada clara de tot allò que ha passat i de tots els morts que han sigut silenciats. Celan contradiu la frase cèlebre d’Adorno, “No hi pot haver poesia després d’Auschwitz” amb una poesia que no redimeix, no poetitza l’horror, no salva les distàncies en una Alemanya divida; a diferència de la seva companya Nelly Sachs, també poetessa jueva, Celan no busca les semblances entre el judaisme i el cristianisme, no utilitza la mitologia grega com a mitjà d’expressió, no és jueu com a contrapartida del cristianisme, sinó que ho és a partir del judaisme mateix, i es reafirma en la seva judeïtat i en la seva herència, que mai serà pura.
La poesia de Celan, despulles de llenguatge per l’ús absolutament pervers que se’n va fer durant el Tercer Reich, és generalment qualificada d’obscura. La creació de neologismes a tort i a dret, la polisèmia (Mandelstam diu, en el seu article Notes sobre la poesia que “La flotant arrel polisèmica dona vida al discurs poètic”), la repetició, el quequeig de “wannwann wann”, el poema que s’arreplega sobre si mateix à la Mallarmé; tot això fa que molts lectors, fins i tot els més experimentats en la tradició poètica occidental i jueva, se sentin orfes davant dels seus versos, i, per copsar-ne el sentit “original”, recorrin als comentaris de text al final del llibre. Jo també peco d’aquesta manera de llegir – però nogensmenys reivindico també una lectura nua, que no busqui traçar tots els solcs de memòria, sinó que es pregunti per què fa aquesta poesia”? Aquesta lectura exigeix una atenció més aguda, però ens pot dur a altres contrades que no hauriem imaginat. La poesia de Celan, en esborrar – o potser “amputar” seria una paraula més adient – els referents d’una manera tan radical, realitza l’absència de les paraules. Celan no diu l’absència, la fa. Potser seria doncs interessant llegir l’absència tal com ens és expressada, en comptes d’intentar omplir els buits mitjançant lectures subjectives o al revés, considerades més legítimes per la rigorositat filològica que denoten. Al capdavall, com diu Breton, “S’il avait voulu dire ça, monsieur, il l’aurait dit.” És la guerra contra la lectura que considera el text com un document d’una altra cosa, d’un altre text o d’un altre context, i no com un artefacte en si mateix.
L’edició de La Rosa de Ningú que acaba de publicar LaBreu Edicions, amb traducció i comentaris d’Arnau Pons, ofereix un comentari detallat i filològicament brillant de tots i cadascun dels poemes.
Arnau Pons és sens dubte un gran traductor i un bon filòleg; probablement és la persona més indicada a Catalunya per fer aquesta feina, ja que per comentar Celan de manera mínimament entenedora s’ha de fer des de la filologia. Però els comentaris de vegades enganyen, tot perfilant una manera correcta de llegir Celan. No hi ha manera correcta de llegir Celan, més aviat hi ha “maneres correctes” de llegir-lo. I aquestes depenen, com ens diu Mandelstam mateix en el seu assaig “De l’interlocutor”, “de la Psique de l’oient.” I és que no s’ha d’escriure mai per a un oient concret; en canvi, sí que s’ha d’escriure per a un Lector, un oient que no és caracteritzat sinó que simplement ocupa aquella posició – és pur significant. “La metafísica aquí no hi té res a veure,” puntualitza Mandelstam en el mateix assaig, i si parla en aquests termes, hem d’entendre que no hi ha un origen en el discurs, no hi ha un missatge velat que subjau en el text. Per tant, som lliures de llegir La rosa de ningú atentament des del nostre con-text actual, parant atenció a la musicalitat de les paraules, i amb un màxim de respecte pel poema, que és un objecte-en-si, que d’entrada no remet a una altra cosa. A nosaltres de llegir-lo i rellegir-lo i anar a la lletra petita per distingir què fa el poema. Però amb compte – perquè si no hi ha manera correcta de llegir-lo, si que hi ha maneres incorrectes que distorsionen el discurs fins a tornar-lo irreconeixible. I això ho sabien tant Celan com Mandelstam, i això ho sabem molt bé nosaltres.
Elsa Compte Herbolzheimer, Núvol (11.07.25)
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/la-poesia-no-es-de-ningu-441614