“L’Entrepà” de Salvador Giralt al Culturas
La col·lecció Cicuta és una de les aportacions més interessants del darrer any i mig en el camp de la narrativa catalana. Sorgeix en un segell literari, LaBreu, dedicat a la poesia, i està concebuda amb l’ambició literària i la modèstia empresarial dels projectes d’abans de la bombolla editorial. Treu pocs llibres, amb tiratges curts, i si cal – que de moment ha calgut sempre – reedita. Amb la sort o l’encert que el primer títol que va publicar l’any 2011 – A butxacades, de Joan Todó- és un els millors reculls de narrativa que ha sortit en català en els darrers cinc o sis anys, i Todó una de les grans revelacions dels darrers temps: acaba de publicar un llibre de poemes, El fàstic que us cega, i una sèrie d’articles a L’Avenç de memòria del seu poble, La Sénia, Lo melic del món. LaBreu també ha publicat la primera novel·la dels periodista cultural Jordi Nopca i un experiment de Max Besora, amb l’exigència de qualitat i amb la vocació d’anar a contracorrent que es palesa des del títol mateix de la col·lecció.
Quina és la literatura de qualitat que proposa Cicuta? Joan Todó és tallant com un estilet, reflecteix situacions humanes vivíssimes: un viatge en tren d’una colla del Montsià que baixen a estudiar a Barcelona; el matí a la riera, després d’una nit de copes i discoteques; i el millor de tot: el xoc entre l’amic que ha estudiat i te una vida intel·lectual i el que s’ha quedat al poble.
Els llibres de Besora i Nopca són jocs metaliteraris. Irònica i crítica amb l’statu quo editorial, la novel·la de Nopca, satíric i enraviat el llibre de Besora. Mentre que L’Entrepà, que representa el debut com a narrador de Salvador Giralt (Barcelona, 1954), forma part d’una tendència que no és nova, una manera d’entendre el relat com una màquina que gira en el buit, un explicar per explicar, en una teranyina de fets mancat, que ja coneixem dels llibres de Martí Rosselló, Pasqual Farràs i Ramon Erra.
El narrador de L’Entrepà és una veu que parla de les il·lusions perdudes. Primera il·lusió: Elionor, una dona tan perfecta que costa trobar-li humanitat. Amb ella els narrador va viure dies feliços d’una rutina perfecta. La dona el va deixar per fer cinema. Ara que té seixanta anys, el protagonista recorda els dies feliços i com Elionor va marxar darrere les promeses d’un que la portava amunt i avall en descapotable. A la segona part la il·lusió és un bar d’entrepans a Manresa: els millors entrepans del món. Per poder-los preparar el protagonista viatja per tot Europa en busca dels ingredients adequats. L’èxit li dura ben poc: al bar hi entra a treballar una noia que es diu Daisy, que trenca l’equilibri entre els cambrers, els clients i el local.
La novel·la de Salvador Giralt és més un ambient que no pas uns fets, una disposició d’esperit més que no pas una trama argumental. Allò que hi passa pot arribar a ser molt insignificant: el protagonista compra un parxís i els dependents juguen entre ells, amb Daisy i un poeta que es passa el dia al bar. O servir per recuperar un món de sensacions perdudes, que és quan és millor. Quan parla dels rituals del cafè, el gest d’ataconar els grans molrats a la cassoleta, escalfar la llet amb el vapor o fer rajar l’aigua per fer una infusió. O revestir-se d’un dramatisme farsesc: unes pistoles antigues que el narrador tenia amagades en un relleix, desapareixen i tot indica que els dos cambrers, Evarist i Marià, s’han batut en duel per la noia.
Van passant coses i més coses i la veu del narrador les fa lligar. Què ha succeït, en realitat? Res. La novel·la crema com si fos pólvora, amb un xiulet sord, sense foc, com un experiment de fireta. El nom de Melville i el seu Bartleby apareixen a la darrera pàgina, reivindicant la tradició en la qual s’inscriu el llibre. Pel mateix preu hauríem pogut parlar Samuel Beckett. Hi a un humor trist i soterrat, i una desesperança que ho amara tot. Potser ajudarà a entendre l’abís mental del protagonista sabe que escriu la seva història amb la ploma estilogràfica que li van regalar quan va fer la Primera Comunió.
Un dia caldrà tornar a llegir totes aquestes novel·les solitàries, totes aquestes històries de gent atrafegada en activitats quimèriques, que s’acaben ensorrant en la passivitat i el renunciament, i mirar de treure’n alguna conclusió de conjunt, entendre quin món retraten i quin lligam tenen els tràfecs inútils dels protagonistes amb la pèrdua d’un projecte col·lectiu per a la cultura del país i per al país.
Julià Guillamon
Culturas de La Vanguàrdia (16.01.13)
