Paul Celan i les reixes de la llengua
Acaba de publicar-se Reixes de llengua, de Paul Celan, en la traducció i notes d’Arnau Pons a qui hem d’agrair també la traducció i notes que en el seu moment van acompanyar De llindar en llindar i Cascall i memòria, tots tres llibres de Celan editats per La Breu Edicions.
Paul Celan
Paul Celan posa cap per avall tot el que podem pensar i sentir respecte de la poesia. Els seus versos generalment curts, de paraules punyents i aparentment abstractes, estranyes, representen un desafiament fins i tot en un camp tan experimental com és el poètic. Fa respecte, d’entrada, no entendre gairebé res del que s’està llegint, llevat de la forta impressió averbal (la comprensió íntima del poema cal buscar-la en un altre nivell del llenguatge) que causen les paraules que apareixen com si fossin a trossos, o com darrere un reixat que no deixa veure la imatge mental completa. I és que potser ja és això, després d’Auschwitz. Hi falten ells, els morts del crematori o espenyats en els reixats de ferro dels camps de concentració que, no obstant això, es fiquen dins l’ànima amb els seus cossos amuntegats en anònimes fosses comunes o a l’aire en forma de fum.
És per aquest motiu que llegint Paul Celan sentim la necessitat de descalçar-nos com a l’entrada d’un temple en el qual no hi veiem cap imatge, tan sols a les palpentes copsem els qui han volgut fer invisibles a l’existència, els sacrificats a Auschwitz, paraula que lletra a lletra simbolitza una catàstrofe humanitària com va ser l’Holocaust. És en aquest context que Paul Celan va escriure aquestes paraules reixades, o en reixes de llengua, en una tela foradada per dir el que no es pot dir però que s’ha de dir no fos cas que algú s’atrevís a negar-ho, com malauradament s’ha fet.
En les il·lustratives i documentades notes d’Arnau Pons llegim que Celan va passar un temps dilatat i treballós abans de publicar la versió definitiva de Reixes de llengua (1959) perquè el poeta havia entrat en una depressió per causa dels atacs de què va ser objecte per part de Claire Goll d’ençà la publicació del seu llibre anterior, Cascall i memòria (1953). Era un home tou, Paul Celan, per deprimir-se? No pas, ans al contrari. Era un home d’ànim i tan segur d’ell mateix com de la seva poesia, però era, això sí, un home sensible, humà, que es va sentir ferit en una ferida que no era només seva sinó de tots. Paul Celan era prou sensible i prou gosat espiritualment com per escriure sobre aquells i en la veu d’aquells que ja no podien expressar-se ni llavors ni mai, i són aquestes veus les que poblen el primer poema amb què Celan inicia Reixes de llengua. Un poema que és una llarga oració de paraules entrebancades, un rés ple mots ennuegats i ple de llàgrimes que entelen els ulls. Reixes d’aigua? Celan deixa prou espai a la creativitat del lector, a la sensibilitat cordial que busca la comunió entre les ànimes dels vius i dels morts.
En el conjunt de poemes aplegats a Reixes de llengua trobem molts talls i frases que no s’acaben si no és amb un seguit de guionets llargs com per indicar un camí que no es pot fer per causa de l’absència dels ajusticiats sense judici ni causa per judicar. Això dificulta la comprensió del poema en un sentit lineal, és clar, però és que cal llegir la-vida-no-vida exposada entre línies i guionets, en els buits que resten, en els silencis que un dia van ser forçats. I és que en les vides dels milions de jueus morts també hi va haver un tall en el seu respir i en les converses inacabades que ara llegim-sentim en la veu del poeta Paul Celan, que va escriure contravenint Adorno, només faltaria, quan afirmava que no es podia escriure poesia després d’Auschwitz. Per això no hi fa res que no entenguem del tot el sentit dels poemes en un primer moment. Aquest fet ens obliga a fer atenció profunda, a llegir-los d’una altra manera, agusant els sentits i, sobretot, abraçant el misteri que és tota vida, i també tot poema.
Teresa Costa-Gramunt, Núvol (14.02.19)