ressenya a “Peus de fang” de Marc Masdeu al Cultura d’ElPuntAvui (28.06.13)
Consolidat com un dels poetes catalans més reconeguts amb quatre llibres de poesia al sasrró, i després d’emprendre un canvi de gènere amb els relats de Les tombes buides ( premi de narrativa Món Rural), Marc Masdeu ens presenta aquesta primavera la seva primera novel·la, Peus de fang.
Sense ser una novel·la històrica,té com a rerefons la Guerra Civil, un escenari en el qual un reguitzell de personatges vertebren una història coral ambientada en una vila rural catalana, on esclaten els conflictes familiars, la passió, les perversions, el misteri i “els secrets de família i de convent”. Adam és un jove que després d’anar a parar al camp de refugiats d’Argelers s’allista a la legió estrangera i és enviat a l’Àfrica i a Indoxina. En els confins de la terra viurà la fatalitat, la devastació i la por en essència, ” que desapareix quan no queda esperança”. Masdeu barreja dos mons, la realitat –amb l’odissea d’Adam com a legionari– i la ficció –les vivències al petit poble, on Donya Emília s’aferra a la vida teixint un jersei amb l’esperança que algun dia abrigui Adam–. Amb la imatge de Donya Emília teixint i esperant com a eix principal, que destil·la reminiscències del mite de Penèlope i Ulisses, l’autor debana els fils que turmenten tots els personatges: la desesperança, el silenci, la mort, la venjança, la culpabilitat i la impossibilitat de lluitar contra el fat. Cada paraula s’esfilagarsa. Narra suggerint i suggereix narrant. Precisament, la metàfora dels “peus de fang” impregna la vida d’Adam i de Donya Emília, que s’aferren a la inèrcia del caminar d’uns peus enfangats, inconsistents i dèbils dins del llot com a única eina per tirar endavant sense deixar d’arrossegar-se.Si llegim l’obra amb cura –cal fer-ho– podrem intuir força evocacions literàries, i ben segur que n’afloren de noves rellegint-la. L’Odissea d’Homer no és l’única picada d’ullet de Masdeu a la tragèdia grega; en trobem una altra, per exemple, quan Donya Emília pren consciència que no es pot esmunyir de la fatalitat del destí. Ben significativa és també la connexió que estableix amb la Bíblia començant la història tal com va començar l’espècie humana: el primer capítol és dedicat a Adam –el protagonista pren el nom del primer home que segons el Gènesi va ser creat per Déu, precisament, amb fang–, i el segon, a Eva. Encara més, a tocar del final, Adam, repetint el seu nom tres cops en un moment crucial, ens evoca la màgia del número tres, un dels leitmotiv de Gustave Flaubert a Tres contes. Tot i que l’estructura narrativa de l’obra ens arriba en certa manera enrevessada –potser perquè l’autor no ha volgut o no ha pogut desfer-se del seu jo poeta, que parteix de l’abstracció a l’hora de crear–, Masdeu construeix amb enginy un cub de Rubik de dos colors en què cada color és un món, el de la realitat i el de la ficció, i cada peça, un personatge. Amb unes mans que deixen en la prosa l’empremta inequívoca de la poesia i que la doten d’una riquesa extraordinària i un caràcter punyent, l’autor va girant el trencaclosques pas a pas fins que resol la percepció encriptada de la història amb un últim moviment sorprenent: la revelació de l’existència d’un protagonista trampa. L’eclosió d’un mosaic perfecte.
Jordi Casas Salvador
El Punt Avui 28.06.13
