ressenya a ElPuntAvui d’EL TERRA I EL CEL d’Eduard Escoffet (25.10.13)
Estudis sobre l’horitzó
El terra i el cel, d’Eduard Escoffet. Labreu edicions. Barcelona, 2013.
Jordi Llavina
No sóc l’autor del bell títol d’aquí sobre, que he manllevat a un poema d’aquest llibre tan recomanable d’Eduard Escoffet. En canvi, no m’agrada tant el títol que ell ha donat a l’obra, tot i que entenc molt bé —i l’aplaudeixo— el joc gairebé subversiu que amaga: un capgirament d’un concepte coordinat —el cel i la terra— de fondes reminiscències religioses. Terra, el substantiu, té, en català, dos gèneres i també dos significats.
En aquest sentit, hi ha una peça programàtica del llibre —la que li dóna títol, precisament— que no em sé estar de transcriure sencera (sense majúscules, car el poeta opta per no fer-ne servir): “dibuixa dues línies horitzontals, paral·leles, / comença per la de sota. // deixa-hi, a l’entremig, / prou espai per respirar, per morir-hi. // desvesteix l’ull. / arrisca’t a no dir-hi la teva”. Es tracta d’un poema brevíssim i, tanmateix, molt substanciós. En altres versos de l’obra, Escoffet reflexiona sobre l’espai. Tant és així que, en la taula de continguts final, l’autor dóna la remissió a la pàgina per a cada poema, sense el títol de cada un però agrupats, tot ells, per temes. I dos d’aquests temes, justament, tenen a veure amb el paisatge i l’arquitectura —amb l’espai, en definitiva.
Torno al poema citat. L’experiència del viure com a espai limitat (¿recordeu el cèlebre poema Joc, de Vinyoli?). Escoffet ha col·locat aquest poema entre els que tracten el paisatge. Però, tant com això, és una poètica: “desvesteix l’ull. / arrisca’t a no dir-hi la teva”. Descripció, no pas opinió. L’ull nu, sense filtres, sense tels. Prest per acollir, per reproduir, per transcriure aquella poesia que és “cada nova naixença, / totes i cadascuna: món. / esgrafiar, resseguir, corregir”.
Hi ha un altre poema estremidor, d’on vénen les muntanyes?, que comença: “hem anat enterrant / els morts camí del cel”. Tornem a la línia de sota, la del terra, la del néixer: “els vius no deixem de colgar la vida, / per fer més curt el camí cap al cel”. El terra i el cel és un llibre d’accents diversos, però molt ben harmonitzats, una obra que té en compte el matís. El poeta es pregunta sobre els límits de la democràcia i sobre els límits del poema. Quantes coses ens poden dir dos fulls blancs grapats. Quantes ens en suggereix un obstinat paradís estatal que “han construït tan lluny / que fins el marbre arriba massa vell”. Alguns dels poemes, per la seva formulació, recorden Brossa (primera història d’un dia, per exemple, o línia de punts). És una poesia de la intel·ligència, però també de la sensibilitat; de la idea tant com de la imatge. Metaliterària, perquè la poesia sempre acaba reflexionant sobre l’art d’escriure i sobre el temps: “vivim en noms / coberts de molta roba / i farcits amb poca carn”. És aquí que l’ull desvestit burxa amb l’eina de la mirada, en aquest món de noms carregats de faramalla. Despulla la realitat. A la recerca del nervi expressiu, de l’esquelet de la paraula. La divisió temàtica final és una argúcia interessant, però es revela incompleta. Acaba no fent servei. Molts dels poemes adscrits a un tema tenen tanta o més entitat aplicats a un altre tema. Escriu Eduard Escoffet: “els homes, palplantats, encara llegeixen. si no llegeixen, fabriquen objectes i els venen”. I, de vegades, en trobes algun que escriu. Poesia, per exemple. Fa versos de la consciència.
Jordi Llavina CULTURA d’ElPuntAvui (25.10.13)
