En un principi, tot transcorre pels camins dels hàbits establerts: la Neus, la protagonista d’Una dona meravellosa, la tercera novel·la de Joan Jordi Miralles (Osca, 1977), descobreix als 26 anys que la vida és el que passa quan es van fent plans per a una altra cosa, i que no cal esforçar-se gaire per comprovar de quina manera els propòsits de futur concebuts i projectats amb il·lusió primer trontollen una mica i després s’ensorren sense cap mena d’estrèpit: de cop i volta, és conscient que està casada, que és mare de l’Estefania, que treballa d’infermera a l’Hospital de Bellvitge i que no ha anat a França sinó que de la planta baixa a Castelldefels ha passat a viure en un pis a la vora del centre de Gavà i, després, en un altre a la vora de la platja. Són les conseqüències de deixar-se endur per l’instint del confort sense saber que el tedi es pot convertir en una angoixa d’inseguretat. Quan s’atreveix a lluitar contra el seu destí, la Neus se separa del marit perquè imagina que cau malalt i se sent incapaç de cuidar-lo, perquè se sent sola, perquè està disposada a orientar de nou la seva vida, o per totes tres raons alhora i perquè, a més, el marit ronca. Anys abans, quan va néixer la filla, ja havia pensat que “si tingués coratge, la llençaria al camió de les escombraries o fingiria un accident deixant-la caure des d’un setè pis”.

Després d’unes pàgines inicials vertiginoses, perquè el pas monòton del temps sempre és vertiginós, Miralles canvia de ritme —però la prosa continua sent ràpida i accelerada— i es demora glacialment en la descripció distant i sense afectació d’un dels inferns morals més atroços que s’han pogut llegir últimament: una vegada la protagonista d’Una dona meravellosa permet que esclatin les seves pulsions reprimides, una vegada deixa enrere el benestar on ha habitat fins llavors i s’instal·la en el sinistre quotidià, una vegada actuï i, a través del sexe, s’endinsi en la recerca d’alguna cosa abismal que intueix que hi ha rere l’horitzó, la novel·la esdevé una minuciosa exploració de com pot ser el buit vital d’un personatge normal i corrent d’ara i aquí quan, en comptes de trobar el que ingènuament espera, arreu localitza sordidesa i més sordidesa —fins i tot una d’oceànica que ignorava que era ben arrelada dins seu: sense saber com ni per què, té por d’ella mateixa. El lector d’Una dona meravellosa pot recordar que Cioran ja avisava que qui no hagi vist mai un bordell cap a les cinc de la matinada no pot imaginar-se com pot ser la podridura del món.

Més enllà de les peripècies quotidianes, Miralles dibuixa amb exactitud l’abast del naufragi interior que va desequilibrant dia a dia la protagonista, talment com si l’entorn natural on s’ha vist llançada fos l’espai de càstig pels seus actes: la seva vida són els contratemps de l’anar sense rumb i de conviure amb la insatisfacció i la histèria; els fets més senzills la mortifiquen i l’aclaparen; la consternació és la seva ombra i la vulnerabilitat és una constant; contempla perplexa que tot li sembla estrany, hipnòtic i misteriós, veu senyals que no sap interpretar i, a la fi, la decepció i la ràbia i l’aproximació a l’abisme són unes bones raons per encaminar-se cap a les temptatives de suïcidi. D’una manera molt més clarivident, un altre personatge detecta el que la protagonista no se sap formular: “Hem tingut la sort o la desgràcia de viure en una època vertiginosa en la qual és més fàcil contractar algú perquè et mengi en carn viva que rebre una carícia”.

A més a més, com en els bons melodrames, Una dona meravellosa té un sobrant de vitalitat i energia narrativa que fa que, quan un pensa que la protagonista ja s’ha enfonsat en totes les calamitats amb què l’atzar la pot desfavorir, condensi encara un altre tros de trama i de ficció fins i tot encara més complexa que tot el que ha llegit anteriorment. Explicar en què consisteix seria una qüestió de mal gust, però es pot avançar que, en aquesta ocasió sí, el recurs al manuscrit trobat és d’un rigor rellevant, i que constitueix una lliçó de vida per a la protagonista, i que fa que, al capdavall, visqui alguna cosa semblant a la redempció i almenys pugui dir, al cap d’una mala fi de desventures, que ha après a aprendre.

Ponç Puigdevall, Quadern d’ElPaís (05.06.14)