TOTS ELS CAVALLS
Antònia Vicens modula un cant que persegueix la llum de la Paraula
Més que passar el temps, qui va passant som nosaltres, espectadors actius o passius d’aquesta gran tragicomèdia que és la vida. Des del primer plor, se’ns proporciona l’opció de viure, aquest anar passant anys i panys empesos pels fats de la dissort o la fortuna. El món, però, és d’aquells que van a la recerca del seu propi destí més que d’aquells altres que invoquen factors externs com a responsables de les pròpies peripècies existencials. No cercar culpables és una gran lliçó de vida. Antònia Vicens (Santanyí, 1941) ha sabut des de sempre quin era el seu destí. I l’ha cercat fins a trobar-lo. “Mir passar la vida”, ens diu com a arrencada del seu nou poemari: Tots els cavalls (LaBreu, 2017). I a partir d’aquí es van encadenant alguns dels episodis cabdals per a la conformació de la personalitat. N’hi ha que ens condueixen a un passat remot, molt llunyà en el temps, que encara perviuen gràcies al prodigi de la memòria selectiva: anar a robar prunes amb una amiga, partir cap a l’escola, entendre que “El cel pot cabre dins un bassal / l’infern pot ser / un llit amb els llençols / de seda”. Ens impacta puntualment la imatge dels cavalls al galop, els cavalls lliures, fugissers i fonedissos, a l’encalç de la llibertat absoluta, d’una pau salvatge i pura que els poemes reclamen amb una forta càrrega de tensió i d’expiació. El Diable porta una màscara que el converteix en presència invisible però tothora present, amenaçant, que es passeja entremig del viure talment el protagonista que ens parla de la solitud i el temor, de l’excés i l’absència. Antònia Vicens va una passa més enllà de l’evidència i situa el lector lluny de la placidesa i el conformisme. La poeta avança segura entre uns versos d’alt contingut emotiu, carregats d’intuïció lírica, que remouen les entranyes per situar-nos cara a cara amb la vida, enfront de l’abisme.
Pere Joan Martorell (juliol 17)