Tres autors es reuneixen una setmana al Mas de Bernis, una casa envoltada de natura a l’Aldea (Baix Ebre). L’objectiu d’aquesta trobada de primavera és escriure un relat cadascun que després publicarà l’editorial LaBreu en un volum. Tenen carta blanca, poden parlar del que vulguin en els seus escrits. Entre ells hi ha amistat, bon rotllo, però són conscients que la lletra impresa no és com la memòria, que amb el temps s’esborra. Que el que tindran quan acabin aquesta aventura literària i turística a tocar del Delta de l’Ebre no serà només un àlbum de fotografies retocades amb Photoshop o Instagram que si no t’acaben d’agradar les pots eliminar, sinó que serà un llibre que el podran llegir aquí i allà, que serà analitzat, mirat amb lupa. Aquests tres homenots tenen via lliure per anar a la platja, divertir-se, beure i atipar-se, però s’ha de ser molt valent per acceptar una proposta com aquesta, escriure un relat i arriscar-se a què, ves per on, el que ha escrit el teu col·lega sigui millor que el teu. Uf!
Ells són Joan Todó (La Sénia, El Montsià, 1977), Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) i Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992). El títol del llibre és La recerca del flamenc, publicat amb una cridanera coberta rosa (alguna cosa em diu que no podia de ser de cap altre color). El primer d’aquests tres flamencs dibuixats a la portada ens explica la història d’un venedor d’enciclopèdies, d’aquells que saben que tenen una feina complicada, però volen veure només la part positiva: la llibertat que li dóna escollir la seva ruta comercial, establir els seus horaris, fer plans amb les comissions de les vendes i somiar amb tenir el seu propi equip de venedors. Però la realitat d’un dia xafogós d’estiu deixa en evidència alguns estats d’ànims que tenia ben amagats: vestit amb americana, suant, va trucant casa per casa, carrer per carrer, però cap porta s’obre. Dina en el cotxe, se li taca la roba, sua encara més, la gent sembla haver-se evaporat. Decideix anar a un xiringuito abans de seguir la feina, però la seva davallada existencial només acaba de començar.
Aquest és El final del món de Joan Todó, un relat protagonitzat per un home que vol aferrar-se al seu orgull per mirar de tirar endavant sigui com sigui, però que si és cert allò que diuen de què hi ha qui neix amb estrella i hi ha qui neix estrellat, aquest, clarament, seria del segon grup. Aquest comercial d’enciclopèdies (en plena era digital) fa bona la llei de Murphy: si una sèrie de successos pot sortir malament, sortirà malament en la pitjor seqüència possible. I així és com Todó porta el seu personatge a l’absurd, al despropòsit més absolut, envoltat d’una atmosfera inquietant, amb un aire gairebé surrealista, oníric. El final del món és un text sòlid protagonitzat per un home desballestat que ha de carregar amb la creu del seu destí.
Amb més dignitat afronta el seu futur el personatge del relat de Jaume C. Pons Alorda, Les escales de l’Aldea. En un ambient de Guerra Civil, en Delta sap que l’executaran, però no perd l’entusiasme perquè sap que quan arribi el moment, partirà amb els comptes resolts. Ell és un escriptor de l’Aldea, que treballa en el diari La veu de l’Arrossar. No sembla tenir cap maldecap més enllà d’escriure els seus contes, però tot canvia quan el director del diari, Vistadàgila, una mena de Polifem descomunal, li fa un requeriment que a Delta no li agrada gens. La seva reacció, plena de ràbia, marca també el seu destí. La seva obsessió, però, fa que vulgui guanyar el màxim temps possible: enllestir el conte definitiu que culminarà el seu darrer llibre. L’absurd i les situacions grotesques –divines en alguns casos- també hi són presents en aquest relat. Les obsessions ens porten a actuar de manera estranya, però qui no voldria arribar al darrer dia de les nostres vides havent viscut unes quantes obsessions i haver-les pogut satisfer totes?
També amb dignitat, o almenys amb un intent de dignitat, arriba a l’Aldea la protagonista de CONY (Cal Oblidar Nova York), el relat de Sebastià Portell, un personatge trencat que mira d’oblidar la història d’amor que l’ha deixat desfeta. Enrere queda l’home que va preferir una feina a Nova York abans que continuar una vida amb ella. Aquest és segurament el relat més irreverent, més agosarat, dels tres, encara que només sigui perquè qui parla, el narrador, és el cony de la protagonista. És ell qui parla de tu a tu a la dona, qui li recorda les experiències viscudes, els homes que ha tingut entre les seves cames, és el cony l’origine du monde, del món d’una dona que ja n’ha tingut prou. CONY és una explosió de feminitat, un crit en la obscuritat, un gest d’autoafirmació. La literatura de Sebastià Portell necessitava un cony que parlés per la protagonista d’aquest relat, però també per les dones dels seus anteriors llibres. El destí de la dona de La mort de na Margalida (Lleonard Muntaner, 2012) hagués estat un altre amb aquest cony, també els destins de les dones d’Un torrent que era la mar (Pont del Petroli, 2013). I tot i que a Maracaibo (AdiA Edicions, 2014) algunes de les dones que hi apareixien tenien prou empenta (carai que si en tenien!), la protagonista d’aquest relat sembla establir-hi un punt d’inflexió. Caldrà veure en el futur si d’aquest CONY ha nascut un altre Sebastià Portell.
I aquests són, a grans trets, els tres flamencs que ens presenta el volum rosa de LaBreu, el vol dels quals ha arribat ja a la segona edició. Són tres històries sorgides d’una orgia literària organitzada en un mas en un racó del Baix Ebre. No sabem exactament què va passar allà, ni quina metodologia de treball es va seguir, tampoc sabem si els flamencs i els cargols poma del Delta de l’Ebre han donat de si per futurs escrits. No intenteu rellegir el pròleg d’Andreu Subirats, perquè més que respostes, trobareu més preguntes. No us preneu gaire seriosament aquesta recerca del flamenc, que només és literatura. No?
Mael Haro Llegir en cas d’incendi 16/12/2015
