LA RECERCA DEL FLAMENC a l’AraLlegim (06.02.16)
Salvem lo Delta!
A la literatura anglosaxona hi ha el concepte sense of place, que vol dir a la vegada sensació i sentit de lloc. S’aplica a la literatura que s’arrela i brota en un paisatge o un entorn urbà molt determinats. Doncs el que ha fet l’editorial independent LaBreu amb aquest petit volum de tres contes és “provocar” una literatura amb sensació i sentit de lloc. Va col·locar durant una setmana tres autors del seu catàleg enmig d’un dels paisatges amb més personalitat del nostre territori, el delta de l’Ebre, amb l’encàrrec d’escriure un conte cadascú. El resultat és molt ric i demostra que, si bé la personalitat de cada escriptor es manté, el que crea s’empelta del lloc on ho escriu.
El primer conte, de Sebastià Portell (1992), té el narrador més sorprenent que hem llegit en molt de temps. A CONY (Cal Oblidar Nova York), és un òrgan sexual femení qui parla, en segona persona, a la seva propietària, una dona d’una cinquantena d’anys, excessiva i frustrada, maltractada per un home a qui va seguir fins a Nova York amb resultats desastrosos. Portell se’n surt molt bé amb l’ús de la segona persona, que és molt exigent i, tot i que el desenllaç del conte és un punt inversemblant, la personalitat de la protagonista té molta força.
Al segon, de Jaume C. Pons Alorda (1984), li passa el contrari: amb una estructura que podria ser la d’una rondalla mallorquina, amb ogres proteics i un petit heroi que no té por de morir, la trama avança d’una manera una mica confusa. L’autor, però, imagina un final simbòlic molt potent que és un gran colofó i li dóna un nou sentit al relat.
El tercer, de Joan Todó (1977), és el que més aprofita els elements paisatgístics del Delta. L’autor hi està més familiaritzat, i es nota. El final del món relata el pelegrinatge d’un venedor d’enciclopèdies per l’Aldea i altres llocs desolats com la urbanització Riumar. Tenim la sensació d’estar llegint les pàgines d’un western : la implacabilitat del sol, l’horitzontalitat dels camps inundats d’aigua, la pressió que exerceix un cel “més ample que a cap altra banda”, “com una mà aplanada contra un vidre”. Tot condueix cap a un final ineluctable, com també ens sembla que hem arribat al final d’alguna cosa quan caminem, com el venedor frustrat, per la platja del Trabucador i veiem miratges a la sorra.
No hi ha flamencs a La recerca del flamenc. Com totes les recerques, l’objectiu final queda més que satisfet al llarg del camí que ens hi ha de dur. Llarga vida a l’experiment de LaBreu: l’any que ve, volem tres escriptors més tancats al Mas de Bernis.
Marina Espasa, AraLlegim (06.02.16)