LLADRES de Joan Todó al Núvol (21.04.16)

Cinc anys després de publicar A butxacades (2011) –obra que va inaugurar la col·lecció Cicuta de LaBreu edicions–, Joan Todó torna al gènere del conte amb Lladres (LaBreu 2016), un llibre que mostra una altra cara del món en què vivim, amb situacions que posen de manifest que no només existeixen robatoris materials, sinó que també estem envoltats de lladres que roben temps, oportunitats i que ens enganyen. «Arriba un moment que ens cau la bena dels ulls. Ens adonem que l’emperador anava nu i a més era un lladre».

D’entrada Lladres crida l’atenció per la qualitat literària, la riquesa lèxica i l’originalitat del conjunt dels 13 relats que configuren el llibre (no sempre usual en tots els reculls de contes), i pel fet que neix de diferents encàrrecs per a revistes o per a llibres col·lectius. És una obra que en paraules de l’autor es va anar construint «a partir de l’atzar dels compromisos», ja que a partir d’un determinat moment, sense proposar-s’ho a priori,  l’escriptor va veure que els relats començaven a girar al voltant d’una mateixa idea: els lladres i els enganys. Tanmateix, Todó va més enllà del robatori material i dels lladres que t’estiren la bossa al mig del carrer o et roben la cartera al metro, i es planteja l’existència d’altres enganys i estafes inherents a la societat en què vivim. Si bé alguns dels lladres que apareixen són professionals, la majoria es poden trobar a qualsevol lloc.

Un tema que Todó exposa en el recull és la idea que la propietat privada no existeix. En aquest sentit, els relats que formen l’espina dorsal del llibre són «Un bitllet de 20 euros» –en què s’encadenen un seguit de desgràcies, amb un toc surrealista, que posen de manifest la facilitat amb que les coses passen d’unes mans a les altres–,  i «Les raons», en el qual un lladre s’enfronta a un empresari i li retreu la seva avarícia. I és que, en definitiva, el lladre explica que ell es veu com un empresari més; no són tan diferents l’un de l’altre.

En aquests contes Joan Todó ensenya amb contundència el revers d’una situació viscuda, una altra cara que sempre hi és però no sempre es mostra, com la dels policies infiltrats en una manifestació i la situació caòtica que es desencadena dels seus actes. Es plasma el robatori de la intimitat, o bé la pèrdua dels espais: des d’una comunitat de veïns que decideix conxorxar-se per fer fora a la que podria considerar-se com la veïna perfecta, fins al turista que d’un dia a l’altre es converteix en estranger i refugiat perquè s’ha produït un desastre nuclear a Catalunya i ja no pot tornar. En un altre cas –que personalment considero que és un dels millors contes del recull–, es dóna vida al que s’entendria com un robatori immaterial, concretament de la convivència feliç i estable en parella, i en com es tendeix a desitjar sempre allò que no es té.

Els relats «La samarreta» i «Jet lag» s’allunyen dels trets esmentats anteriorment, i curiosament també són els més llargs. No endebades, conserven en algun moment un punt d’unió amb el tema principal: «Què passaria si els lladres del futur robessin obres mestres d’art del passat quan aquestes encara fossin barates?», s’esmenta en «Jet lag», un relat sobre els viatges en el temps i que pertany al gènere ciència-ficció. En el cas de «La samarreta», Todó aposta per introduir un toc fantàstic al final –que pot recordar a alguns dels contes de Calders–, i també als temes de A butxacades en recuperar un moment de joventut.

L’últim conte del recull simula el que podria ser un malson propi d’una societat capitalista: el protagonista es passeja nu, sense res a sobre, mentre la gent el mira i no fa res. Els diners ja no existeixen i es presenta un paisatge propi d’un capitalisme descarnat, en què d’un dia a l’altre es pot arribar a perdre tot.

Finalment, a l’epíleg «Breus propòsits de destrucció», Joan Todó qüestiona la teoria segons la qual un creador funciona millor en absència de tota limitació externa. I és que en el seu cas, és tot al contrari, la feina de compromís per a llibres i revistes l’impulsa a crear i a endinsar-se a nous gèneres que potser d’entrada no hagués explorat. Si no fos així, probablement Lladres no existiria.

Núvol, Elisabet Armengol (21.04.16)