Deu anys enrere Ester Andorrà, Marc Romera i Miquel Adam van posar en marxa un projecte important: naixia LaBreu edicions amb una de les col·leccions de poesia més eclèctiques i acolorides: Alabatre. Més endavant es va incorporar a l’equip editorial Ignasi Pàmies, quan Miquel Adam va haver d’abandonar la singladura labreuenca. L’Alabatre, la col·lecció poètica amb què va iniciar-se l’editorial celebra 10 anys d’encerts. Dimecres, l’Horiginal va acollir una celebració amb emocions a vessar, alguns poetes de les files labreuenques i un brindis -amb vi del Centre Quim Soler, que també celebra el desè aniversari- desitjant que la poesia es continuïi propagant amb la bona feina que fan editorials com LaBreu.

Una doble fotografia, en blanc i negre, del poeta desaparegut Francesc Garriga presidia la sala vermella de l’Horiginal. Ester Andorrà i Marc Romera eren dalt la tarima de granit, agraint a lectors, poetes, amics, llibreters i escriptors les aventures viscudes, la teràpia lletraferida, les nits poc dormides. Deu anys i 70 títols alabatrencs de poesia trencadora i abissal n’han estat el resultat fins avui, i que duri per molts anys. “Hem publicat amics i desconeguts, hem intentat no gastar-nos les herències que se’ns atribueixen”, remarcava Ester Andorrà amb humor, mentre recordava que el primer paquet de llibres de LaBreu va ser per a la llibreria Laie del CCCB i el va rebre el llibreter Damià Gallardo, present entre el públic. “Quan en Xavier Vidal es va esperar per parlar amb nosaltres després de la presentació d’un llibre, per explicar-nos el seu projecte, lallibreria No Llegiu, ens vam sentir menys sols i vam pensar, un altre boig de lletra, com nosaltres!”. Marc Romera va recordar “tres persones importants per al projecte de LaBreu: en primer lloc, el poeta Francesc Garriga“, mestre de lletra i de vida. “I després,  en Ferran Garcia i la Nuri Isanda”, comandants del cicle poètic de l’Horiginal, culpables de que cada dimecres a quarts de nou del vespre hi hagi festa de versos al Raval i “que van fer possible que tres editors ens poguéssim reunir a l’Horiginal i nasqués la idea de fundar l’editorial”. “Les millors coses són les que comencen en broma”, reblava Andorrà. “No sé si sabeu que els insectes que surten a les portades d’Alabatre són verinosos. Esperem que ens continuïn transportant cap als terrenys dels verins poètics, tot formant una escala de color i de versos que esperem que ens acostin a l’abisme sense caure-hi, fent-nos més savis”.

A l’Horiginal no s’hi cabia. La corrua de poetes, lectors, escriptors que han passat per les files labreuenques i ens han obsequiat amb obres memorables era llarguíssima. Alguns sortien a fumar, al pati del darrere i a beure’s la cervesa freda que en Ferran o la Nuri els atansava. Lletraferits a peu dret, recolzant l’esquena contra la paret, lletraferits asseguts a les taules i cadires de fusta del local. Escriptors anant i venint, en un tragí de converses, bon auguris, posades al dia. El local era una festa i els brindis i els versos no deixaven de ser corejats. Sovint les vesprades de l’Horiginal tenen alguna cosa de joc, de comunitat anònima màgica, d’individus -amb noms i cognoms- que s’apinyen i comparteixen una cosa plegats: lletra, poesia. Dimecres passat l’activitat d’homenatge cap a la dècada labreuenca va consistir en un bingo literari construït a partir d’alguns versos seleccionats per Ester Andorrà, de la gran família de poetes que conformen la col·lecció alabatre. Josep Pedrals va ser l’encarregat de llegir-los. Pedrals recitava els versos d’un dels poetes alabatrencs i algú del públic endevinava qui era, després els afortunats que tenien el nom d’aquell poeta al cartronet el marcaven i així fins a cantar la línia i el bingo. Tres persones van cantar línia i hi va haver tres premis: cadascun dels guanyadors podria triar un títol de la col·lecció alabatre que rebria com a obsequi. Un dels afortunats va ser el poetaCarles Morell. “Encara he de pensar quin poemari triaré, em costarà decidir-me!”, li comentava a la poeta Aina Torres, que tenia just al costat. Van arribar, per entre la multitud poètica, David Caño i Meritxell Gené, que venien del Museu d’Història de Catalunya, de recitar i cantar Paraules d’Amor. Lluís Calvo conversava amb Susanna Rafart, Jaume C. Pons Alorda i Anna Gual eren prop de la barra, Antoni Clapés i Dolors Udina saludaven Nú Miret. Anna Ballbonaconversava amb Joan Todó i Martí Sales, que va ser qui va cantar bingoooo i rebrà com a premi els llibres de la col·lecció alabatre durant un any.

La nit s’anava escolant pel local, mentre Joan Vigó practicava una alquímica alabàtrica, recitant un poema -amb la seva veu greu i rebomborejadora- compost a partir del desè vers dels 70 alabatres publicats.  Eduard Carmona anava disparant fotografies a tord i a dret i va immortalitzar la conversa entre en Pedrals, Blanca Llum Vidal, Tomàs Arias, Andr Batonchik i David Ymbernon, al pati.

Per l’escenari, anaven desfilant alguns poetes labreuencs que homenatjaven versos publicats en la col·lecció alabàtrica. Joan Todó, per exemple, va recitar Paul Celan. Anna Gual va llegir uns versos de Lluís Calvo  i Anna Ballbona va invocar la veu de Francesc Garriga. Carles M. Sanuyva obsequiar-nos amb un poema seu inèdit, que veurà la llum a la col·leció Alabatre properament. L’Anna Pantinat va recitar el seu “Rossa de pot” i un poema de Daniel Busquets.Més tard, Blanca Llum Vidal va fer un conjur amb versos de Novalis, Tomàs Arias i Rafael Nogueras Oller. Van cloure la vetllada en Jaume C. Pons Alorda, que va reivindicar alguns poemes de Susanna Rafart, i en Martí Sales que va recitar Kavafis. Abans d’acabar, Andreu Subirats, Marcel Riera i Víctor Obiols van sortir a l’escenari a fer ressonar més versos inspiradors. I el Centre Quim Soler, que treballa maridant literatura i vi amb Roser Vernet al comandament, va permetre fer un brindis final exquisit i va compartir la seva dècada de passió literària i vinícola amb LaBreu.

Que els insectes poètics d’Alabatre segueixin inoculant-nos l’amor pels misteris, els interrogants, les endivinalles, els jocs, els càntics, les reflexions filosòfiques, el repàs d’experiències turbulentes. Que s’escampin els verins poètics i per molts anys d’alabatres, d’ales acolorides, de zumzeigs lletraferits.