“M’agrada no tenir límits en la poesia MENYS I TOT d’Eduard Escoffet ElPuntAvui (21.03.18)

L’ACTIVISTA I ORGANITZADOR DE FESTIVALS PUBLICA EL SEU TERCER LLIBRE, ‘MENYS I TOT’ A LABREU 
“M’agrada no tenir límits en la poesia”

Eduard Escoffet (Barcelona, 1979) ha estat un dels activistes més importants de la poesia catalana des de la seva adolescència. Organitzador d’infinitat de festivals i habitual de la poesia d’acció en cites internacionals, publica el seu tercer llibre, Menys i tot, a LaBreu.

Què significa ‘Menys i tot’ en la seva trajectòria?
Una certa evolució respecte al llibre anterior, El terra i el cel, i també el tancament d’un cercle, ja que el final de Menys i tot em fa pensar en Gaire, el primer, que no és res més que un recull de poemes fets en un interval de temps bastant llarg, mentre que els dos últims presenten una certa unitat. Podria dir que el primer és el llibre de formació; el segon, la descoberta de la felicitat, i el tercer, la constatació de la mort. En conjunt, una mirada des del voral per entendre el món i viure el present amb intensitat.

Va començar en el circuit en l’adolescència. Com ha vist l’evolució aquestes dues dècades?
Considero que he estat un afortunat, perquè vaig tenir l’oportunitat de començar en el circuit envoltat per poetes amb veu pròpia, fora dels camins fressats. Des d’Hac Mor fins a Casasses, des de Xavier Sabater fins a Accidents Polipoètics… Entre ells només tenen en comú la llibertat creativa i el qüestionament de la tradició. Diria que l’escena ha crescut i hem expandit l’espai social de la poesia, però noto també una homogeneïtzació i una renúncia a treballar en diàleg amb altres arts o amb tècniques que vagin més enllà dels formats heretats.

El llibre anterior, també a LaBreu.
LaBreu és casa i m’hi sento còmode. Per sort, no és l’única editorial de poesia que avui dia està fent coses interessants, i crec que el circuit editorial és més estimulant que mai. No fa tant, hi havia un abisme entre el que feien les grans editorials i els petits segells; ara les diferències són mínimes pel que fa a l’abast i fins i tot diria que aquests projectes petits, amarats de passió i amor pel que editen, tenen més influència en l’àmbit de la poesia que els grans grups, incapaços de mantenir el prestigi de les col·leccions clàssiques de poesia.

Sobta una mica que vostè, que ha recitat poesia sonora, publiqui un tipus de poesia de reflexió.
Totes són parts de la meva creació poètica. Em plantejo la poesia com un camp obert amb múltiples eines i formats, i en cada ocasió trio el que més m’interessa, des de la poesia més reflexiva i introspectiva fins a la poesia sonora, l’acció o els formats visuals. Hi ha temes que apareixen, com ara l’urbanisme, el decreixement, el sexe i l’arquitectura. M’agrada no tenir límits a l’hora de fer poesia i plantejar-me l’arquitectura de cada poema independentment de la resta. No em sento còmode repetint un esquema formal o definint-me només en un bàndol.

Els dos últims llibres toquen temes més personals, vitals.
Per norma general, provo de parlar de l’amor o de qüestions més personals enretirant-me del jo, sense entrar en el biografisme o l’anècdota; jo diria que aquesta idea continua ben present a Menys i tot. A partir d’aquí, en aquest llibre el centre no és tant l’amor i la plenitud com l’absència i els embats vitals.

Durant anys es va resistir a publicar en paper; el primer, el 2012.

Ha estat important demostrar que es podia bastir una obra poètica sense que el llibre fos l’element central, perquè hi ha molta poesia fora del llibre. També reivindicar que el llibre, al seu torn, serveix per a un tipus de poesia, té unes dinàmiques pròpies que exigeixen un determinat tipus d’escriptura i de relació amb el lector. Especialment en el cas d’El terra i el cel i de Menys i tot, es tracta de llibres concebuts per ser llegits en paper, no per al recital. Només he publicat llibres quan els poemes ho demanaven, no per pura inèrcia. I això és el que vull dir quan dic que no faig llibres: la poesia pot sobreviure sense la lletra impresa, i el llibre, d’altra banda, és un sistema amb característiques pròpies, com la poesia sonora continguda en un disc o el recital, que és efímer. En el meu cas, amb una escriptura polièdrica i sense límits disciplinaris, buscar l’espai adequat per a cada poema és imprescindible.

Des de Propost ha organitzat infinitat de recitals i festivals. Com veu el panorama en el temps de la hiperburocratització?
Tinc una sensació contradictòria. Hi ha més programacions i festivals que fa uns anys i en general hi ha més públic, però hem fet passos enrere, especialment pel que fa a la retribució dels poetes i les condicions materials, tant per als poetes com per al públic. Moltes programacions es limiten a repetir els noms que veuen en altres llocs o convidar aquells que estan disposats a anar on sigui sense cobrar. I sovint no hi ha ni unes mínimes condicions tècniques ni s’han fet esforços reals per omplir les sales o per generar interès. Mentre tot el sistema d’ajuts s’ha anat burocratitzant per imperatiu legal, no hi ha hagut professionalització del sector dels festivals i programacions de poesia, que han quedat al furgó de cua del sector cultural. Seria interessant aprofitar que hi ha una nodrida escena de poetes i editorials per recuperar el terreny perdut. També per fer que els festivals de poesia tinguin una mirada creativa més àmplia i internacional. Vivim un temps de bunquerització poètica, i això no ajuda.

David Castillo, ElPuntAvui (21.03.18)

Deixa un comnetari

You must be logged in to post a comment.

Subscriu-te a la nostra newsletter