Tal vegada —enteneu l’adverbi de possibilitat com un exercici superflu de prudència— la d’Antònia Vicens és una trajectòria literària sense equivalència possible en la literatura catalana. Forjada com a narradora, des que va debutar a finals de la dècada del 1960, amb fites com el Sant Jordi per una novel·la valenta i visionària sobre els efectes del turisme de masses, 39° a l’ombra, la seua producció narrativa en diferents gèneres —novel·la d’adults, literatura infantil i juvenil, relats— ja li garantia un lloc destacat en la nostra història literària. I la feia mereixedora del seguit de reconeixements com ara la Creu de Sant Jordi per la seua trajectòria concedida el 1999. Fa un quart de segle. Quan encara havia d’arribar un vessant destacadíssim de la seua producció literària.
De fet, tot el que passa des que debuta en la poesia amb el sorprenent Lovely, l’any 2009, és simplement portentós. Aquell llibre va ser un colp de puny sobre la taula, «la vida i la poesia fetes crits, fetes clam (i reclam), fetes carn i, sobretot, esperit; el plany, la ferida de l’existència convertida en lletra de sang», escrivia Xavier Serrahima en aquesta publicació a propòsit d’un modest assaig de cànon poètic català del segle XXI. Antònia Vicens en formava part per un gir de timó que podria sorprendre a alguns, tot i que com adverteix Jaume C. Pons Alorda en un article recent «en les proses ja hi havia pinyols poètics».
Lovely no va ser un estel fugaç, un fenomen aïllat. La mallorquina va persistir amb diferents poemaris, alguns de valuosos, un parell d’extraordinaris. Si hi havia algun dubte, Tots els cavalls (2017) i Pare què fem amb la mare morta (2020) configuraven una veu potentíssima, d’una poètica convulsa, contemporània en fons i forma, amb la capacitat de sacsejar el lector amb el seu aire confessional, dolgut, carregat de simbolismes, territori per regurgitar ferides generacionals però connectades amb el signe dels temps. Des de la conceptualització del dolor, de les injustícies de classe o gènere, de la mort. «(…) És l’hora / de llençar les vostres pobres fútils / morts / als contenidors / del reciclatge / Després seguiu-me» escrivia en Pare què fem amb la mare morta.
Aquell nou vessant poètic feia indiscutible el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que se li va concedir el 2022. Però aquella distinció no era l’estació d’arribada; l’any passat, retornava a la narrativa amb «una mena de destil·lat culminant de tota la seva obra», com la definia Pere Antoni Pons, la novel·la Crideu la mort errant, digueu-me on va, un llibre ple de lirisme i violència, en el qual incorpora les troballes i estilemes dels seus poemaris. I un any després, lliura un nou llibre de poemes excepcional, Agafa la teva creu, un llibre que, per la seua cruesa, per la manera en què agafa del coll els lectors i ens bufeteja a dues mans, connecta amb obres anteriors. Amb un punt més de recança, tal vegada, amb tota una terminologia i un simbolisme que remeten a l’àmbit religiós per visitar els territoris de la violència, de la por, del desig de redempció.
I Antònia agafà la seva creu
Explicava Antònia Vicens en una entrevista a Jordi Nopca que els seus poemaris naixen d’un record, d’una guspira que encén un foc i que l’escriptura, els poemes, contribueixen a apagar. En el cas d’Agafa la teva creu, el detonant és un record d’infantesa, una excursió on va veure uns homes joves amb el cap cop picant pedra. Anys després, descobriria que eren presos polítics, víctimes del règim franquista, atrapats pels botxins en un cercle de dolor i redempció. Una fotografia congelada en el temps que obre el poemari amb el fons de la silueta llunyana d’un tren.

Xavier Aliaga, El Temps (17.10.25)
https://www.eltemps.cat/article/66613/agafa-la-teva-creu-la-pregaria-descreguda-i-punyent-dantonia-vicens?&utm_source=x&utm_medium=social-media&utm_campaign=addtoany