tria del traductor Toni R Juncosa del poemari NO DIGUEU QUE SOM MORTS de Danez Smith a la Revista Caràcters

tria del traductor Toni R Juncosa del poemari NO DIGUEU QUE SOM MORTS de Danez Smith a la Revista Caràcters

Toni R. Juncosa tria Danez Smith

Per entrar a l’espai, cal travessar la cortina. Del llindar en pengen llargues tires de perles de plàstic translúcid vermell. Travessar-les implica, inevitablement, tocar-les, entrar-hi en contacte físic. Les tires fan lloc a qui les creua i després tornen al seu lloc amb un rumor que s’estén i que, dringant sordament, desapareix. Creada el 1992 per l’artista i activista contra la sida Félix González Torres, Untitled (Blood) ens dona la benvinguda a un ritual de pas, a una transició, a un creuament metafòric de la sang del mateix autor. De prop, entre les tires de perles vermelles s’hi veu alguna tira de perles blanques –les cèl·lules blanques, el que queda d’un sistema immunitari debilitat, un últim alè de resistència davant l’embat del virus.

Untitled (Blood) és una experiència tant interactiva com meditativa: enfrontar-s’hi és entrar en el moment clau de la penetració del VIH dins del cos en plena crisi de la sida, anys abans que cap tractament antiretroviral efectiu fes de la síndrome una condició crònica. ¿Què se sent, ens planteja l’obra de González Torres, quan algú ens entra a la sang? Com canvia la nostra percepció de la realitat? Com era, la vida, abans? I com serà, a partir d’ara?

Tres dècades més tard, i dins del que Dion Kagan anomena “l’era postcrisi”, la poesia de Danez Smith ens fa tornar a les preguntes que ja proposava González Torres. Si bé és cert que els avenços mèdics han permès que les persones que viuen amb el virus avui dia ja no desenvolupin la sida i deixin, oficialment, de poder transmetre el virus, l’experiència del contagi està, encara avui, estretament lligada a la fatalitat i el trauma. A No digueu que som morts (LaBreu, 2025) Smith també expressa la introducció del VIH en la sang a través de la metàfora de la separació de dos espais. Als versos del poema “1 de cada 2”, per exemple, la transmissió del virus també s’expressa com el creuament d’un llindar, ara no una cortina, sinó una porta:

ell, que feia aquella dolça olor de cafè, de blau de cigarrets

va entrar en mi, que tenia prou seny com per no .

ell, que deixava una estela de tarot esquinçat,

va tirar el cap enrere i llavors va esclatar en llum a raig des de cada forat

i endins meu, la llum va anar a raure al damunt d’una porta, i endins de la porta

un jo que no coneixia i que sí que coneixia, el jo d’ara

amb sang que es recargola i s’ennegreix com el paper

vora una flama encesa. vaig anar cap a la porta

allunyant-me de la porta. quan m’hi vaig trobar

al bell mig, no va passar res de grandiós.

un rumor obrint-se pas pel meu cos. (151)

Igual que la cortina de González Torres, la porta de Smith equipara al contacte transcendent jo-virus al moviment entre dos espais físics separats. La metàfora indica l’entrada d’un cos dins d’un altre, la trobada momentània de dues realitats dins del mateix jo, la transició d’un abans a un després. Però on exactament ens duu la porta de Smith? Quins nous espais ens descobreix? A Poètica de l’espai, Gaston Bachelard es pregunta: “són el mateix ésser, aquell qui obre una porta i aquell qui la tanca?” (224). Què ens en diu, de la suposada transformació del subjecte en introduir-se el virus dins del cos? Com pot alterar la nostra percepció no només de l’espai, sinó de la subjectivitat, una porta?

El fragment citat de Smith evoca el moment exacte de la serotransmissió, en què l’amant ejacula i introdueix, així, el virus dins del cos del jo líric. La blancor del semen el converteix, metonímicament, en “llum” que flueix de l’amant cap al jo. La llum cau sobre una porta darrere de la qual s’espera “un jo que no coneixia i que sí que coneixia”. La infecció s’entén, així, no com un esdeveniment inesperat, sinó com la confirmació d’allò que ja es sabia. El virus es percep com el destí del jo líric, un futur ja intuït pel “tarot esquinçat” que l’amant deixa en estela. És així com el poema demostra la connexió devastadorament persistent entre la negritud, l’experiència LGBTI i el VIH.

Més enllà d’aquest vincle, “1 de cada 2” explora la percepció subjectiva de la conversió de l’estatus negatiu al positiu, una transició carregada amb les implicacions de la seva materialització metafòrica en una porta, en un element de separació arquitectònica. Tal com explica Beatriz Colomina a “Interior”, “l’arquitectura no és només una plataforma que acomodi el subjecte. És un mecanisme que produeix el subjecte. El precedeix i l’emmarca” (255). I és que els elements arquitectònics no només tenen un impacte en aquells qui els habiten, transiten o naveguen, sinó que també “produeixen” la seva subjectivitat. És en línia amb Colomina que proposo entendre la porta a “1 de cada 2” com a element crucial en la construcció del subjecte, abans i després del contacte amb el VIH. La porta no és, aquí, un objecte passiu, sinó un agent en el canvi que té lloc al poema.

Encara dins de la reflexió sobre l’espai, però centrant-se concretament en la porta, Georg Simmel defensa, a “El pont i la porta”, que aquest element “demostra que els dos actes de separar i unir no són més que les dues cares d’un mateix acte” (409). Les portes són elements radicalment ambivalents en tant que només poden separar si també uneixen. Si tanquen és perquè també obren. Les portes són la materialització del límit, el llindar físic entre mons suposadament separats i que, malgrat tot, continuen ineludiblement connectats. Des d’aquest punt de vista, Simmel argumenta que la porta “cancel·la la separació de l’interior i l’exterior perquè constitueix un vincle entre l’espai dels humans i tot el que en queda a fora”.

Als versos de Smith, els dos espais són llocs separats, però són també dues versions del mateix jo líric: el seronegatiu i el seropositiu. Són l’espai de l’humà aïllat i l’espai de l’humà acompanyat pel virus. La transmissió del virus és, així, una trobada de tots dos en temps i espai. El jo inicial s’enfronta a un “jo d’ara” que apareix retrospectivament com a versió futura de si mateix. I és en l’espai del jo futur on trobem la diferència radical respecte al jo passat: el nou és un espai marcat per la destrucció, la descomposició que s’atribueix al cos seropositiu. Concretament, a l’espai-temps del VIH, la sang del jo líric “s’ennegreix” –altra vegada el vincle entre racialització i estatus sanguini– i es recargola “com el paper / vora una flama encesa”. El jo seropositiu es consumeix per dins, fent allò que s’espera d’un cos fet ostatge per un sistema immunitari que ja no en pot defensar la integritat. La transició encarnada per la porta al poema és la d’un cos que passa d’un espai de salut a un espai d’amenaça. La subjectivitat que l’espera rere la porta està inevitablement marcada per la mort.

I, així i tot, la porta que apareix a “1 de cada 2” no compleix del tot la seva promesa de destrucció. Malgrat les expectatives que es generen al voltant del moment del contagi, quan el jo seronegatiu es troba amb el seu jo futur, no passa “res de grandiós”. Efectivament, un cop fet, el creuament es revela com a experiència sorprenentment tranquil·la. Contra l’espectacularitat que s’esperava del contagi, el moment passa sense incidents. L’únic resultat de la penetració del virus al cos és “un rumor obrint-se pas pel meu cos”. La conseqüència de la serotransmissió no és, així doncs, ni dolor, ni malaltia, ni mort, sinó “un rumor”. La nova realitat no és més que una realitat perceptiva. Rumors, xiuxiuejos, culpa i vergonya. Estigma. Amb aquests versos, Smith mostra com l’experiència actual del VIH continua íntimament lligada a la de la sida, però que gràcies als tractaments antiretrovirals actuals, l’efecte més important del contagi no és individual sinó social. Tal com explica Eli Clare a Brilliant Imperfection, un diagnòstic “allibera forces polítiques i culturals”, ja que “no només descriu quins de nosaltres som defectuosos, deficients, malalts d’un milió de maneres diferents, sinó que a més determina com ens tracta el món” (42). I és aquesta idea la que recullen els versos de Smith.

Això no vol dir, evidentment, que el VIH no tingui cap impacte físic. Si no es tracta, el virus encara té efectes debilitants sobre el sistema immunitari, que al cap dels anys acaba desenvolupant la sida. En l’era farmacològica dels antiretrovirals, però, la possibilitat de mantenir el virus sota control té implicacions enormes. I, malgrat tot, fins i tot quan el virus no té efectes sobre la salut, sovint afecta l’experiència social amb l’estigma.

En una època de retallades als ajuts internacionals per al tractament del VIH, de qüestionament neoliberal del dret a la salut universal i de pujada de l’extrema dreta en general, els versos de Smith, carregant contra una cultura racista, LGTBI-fòbica i serofòbica ens recorden que, avui més que mai, la poesia ens fa falta. Llegim.