al setmanari El Temps entrevista a la poeta Anna Gual (04.08.15)
SARA DÍAZ ENTREVISTA A ANNA GUAL AL SETMANARI EL TEMPS
A Símbol 47 la seva poesia és més suggeridora i evocadora que descriptiva. També té un sentit enigmàtic que depèn de la complicitat i la interpretació del lector.
– La veritat és que sí i, respecte als anteriors poemarsi, això és més evident. I en aquest llibre, quan el vaig anar escrivint, sí que em va agradar la idea d’anar construint capes i que els poemes tinguessin múltiples lectures. Es tractava de construir el poema d’una altra manera del que que havia fet anteriorment. He anat a un punt més críptic. A més del lector, per a mi també és un divertiment, m’ho passo millor ara escrivint poesia que abans, perquè entenc més quina és la seva essència. Sento més les ganes de crear, la sensació que no saps on et portarà el poema.
– És evident també que la seva poesia pertorba, sembla que sempre estiga al límit com els versos de “Sota la cascada”; “S’esmolen les ungles cap a un destí radiant/ M’hi deixaré la pell/ i em vetllaran les vísceres”.
– Doncs, sí. Al principi del llibre hi ha una cita d’André Breton que diu “la bellesa serà convulsiva o no serà”. I un poc es tracta d’aquesta idea. La bellesa ens han dit que és una cosa, però pot ser moltes altres coses, la bellesa en l’art em refereixo. I la bellesa, per a mi, és alguna cosa que sacsegi, que et faci qüestionar-te a tu mateix ” què t’estan dient?”, ja sigui amb paraules, amb un quadre o amb música. Doncs, per a mi, la poesia és el mateix, ha de ser bella, però també ha de fer reflexionar i t’ha de sacsejar. Quan escric el que vull és que la poesia pugui commoure tant com ho fan alters arts que consumeixo. L’objectiu és que els poemes tinguin trellat, que el lector no passi ràpid. M’han dit que hi ha moltes coses que no s’entenen ni a la primera ni a la segona, però m’agrada aquest punt ocult. Aquesta commoció és el que busco.
-Temes com el dubte, la incertesa o la pèrdua, també la revolta, hi són molt presents. I, evidentment, l’amor.
-És cert que no parlo únicament d’un tema, sinó que tinc la sensació personal de parlar de la vida, que implica l’amor, la mort, la incertesa. La vida és erràtica, i quan s’assumeix això es viu més tranquil. I, justament, intento en la mesura del possible plantejar les anades i les tornades de les emocionsi les sensacions de fets viscuts, que, de vegades, semblen una cosa i després són una altra. És veritat que escric en moments determinats. Crec sincerament que el moment d’escriptura és un moment de reflexió. Del que m’agrada escriure és d’allò més tenebrós o misteriós, que no ho vius en el dia a dia.
-Els versos estan teixits amb molta habilitat. Sol tornar moltes vegades als poemes?
-Sí, sóc una mica obsessiva, meticulosa. Hi dono moltes voltes, i m’agrada. Em diverteix i, d’alguna manera, el poema també ho demana. Aleshores, vaig retallant o ampliant, fins que arriba un punt que ja no puc avançar més. Els poemes sempre són vius i publicar-los comporta acceptar que podien haver tingut moltes altres vides.
-Els recitals són una part fonamental de la seva faceta com a poeta. Costa arribar al públic?
-Per la meva experiència, no. Permet apropar-los al llenguatge que potwser no escollirien en una llibreria. Molta gent a través de l’oralitat pot accedir a la poesia d’una manera més directa. Els recitals són fantàstics. Sí que és veritat que els poemes s’han de llegir, no sols s’han de quedar en la part oral, les lectures entren millor. Però, com una introducció són importants. A més, per l’entonació i la tonalitat, els poemes poden arribar i fer sentir coses diferents. Al principi em feia respecte recitar. Però, ara, em dóna molt de gust trobar aquest espai on la gent va a escoltar poesia, és molt bonica l’atmosfera que es crea.
El Temps (04.081.5)
