Ja ho diu el text que presenta el llibre a la solapa: la creació és alhora exposició i encriptació. Tan bon punt és proferida la paraula poètica (pensada, somiada, dita i escrita), per molt diàfana que neixi, es fa present l’enigma (l’ambigu, la polisèmia, el doble o triple entendre…). D’aquí el provocador oxímoron del títol. L’experiència de llenguatge pot fer, de la mort, vida. Marc Romera, amb dots de bruixeria estilística i saber alquímic verbal, treballa amb un llibre de fetilleries d’alta gamma per transmutar límits de sentit, com a bon ampliador de registres que és, tot sobre el canemàs d’un tam-tam sil·làbic acurat. La ben triada citació de José Ángel Valente que clou el llibre és eloqüent. Justament, la metàfora es manifesta construïda al ritme del cant líquid. Lligar música i metàfora és una de les belles empreses que pot excitar un poeta. Diguem-ne, per exemple, poemetria. Maquinetes de rellotgeria −els poemes−, finament adobades, plenes de coses (del subjecte i de l’objecte), calculades erosions a la sintaxi, amb consciència conceptual altament harmònica on els mots ocupen un lloc interessat (i interessant), indiscutible.

Abandonar els camins fressats

Romera, que ha conreat tots els gèneres, i que sap acotar perfectament les seves diferents personae, es veu abocat, en un recorregut que ja comença a fer feix, a abandonar definitivament els camins fressats. Per afinitats literàries i compositives podria confessar que em costa “criticar-lo”, però alhora reconec que em satisfà “buidar el pap”. Subscric el que deia en un paratext de L’aigua (LaBreu Edicions, 2009), citant els seus referents: “El meu cànon d’entre els vius; els que aporten; els que tenen un llenguatge propi, únic, diferent; els que saben que es tracta d’anar més enllà…” Poesia per a poetes, diria algú, però qui sap… no ens convé menystenir la capacitat perceptiva del lector comú. Hom pot començar tocant escorces i acabar ensumant arrels. Té aquesta poesia, entre d’altres, la virtut de la condensació, de l’envasament al buit, que es desclou tan aviat com el lector és prou hàbil per obrir la llauna. Ja en el poema que fa d’obertura (una inquietant Paret ) hi observem aquesta precisió geomètrica (perdó, poemètrica) on en set versos s’alternen tres tetrasíl·labs amb un decasíl·lab (partit en el segon i el tercer vers), un heptasíl·lab i un trisíl·lab, en progressió descendent; les rimes assonants, ben posades, permeten que “veu” i “arrel” sonin quasi consonants. Són els efectes de calibrar els recursos i d’adonar-se que les recurrències formals de la tradició hi són per ser transgredides, dirigint-se cap a una manipulació imaginativa de la fluència verbal, jugant amb noves propostes de disposició de les formes fixades. I quant al fons, si és que és destriable, ja som en el terreny del desplaçament semàntic, on els predicats acompanyen el subjecte inesperat. El recull l’inicia, dèiem, una Paret, i es clou amb un Començar. L’espai d’una ressenya no ens permet comentar detingudament tot allò que suscita Neu negra, però sí que caldria aturar-se en el poema Compressió, on trobarem tota una poètica nova, que pretén anar més enllà del realisme (“Ni dibuixar”), de Mallarmé i epígons (“Ni símbols”), dels filosofemes (“Ni abstraccions”): “Només desfer-se al marge / on l’emoció es compacta”. I eixamplar els recursos de l’expressió en vers és, de sempre, una noble tasca. Inventar o recombinar llengua i estil amb els mots tan gastats de la tribu.