Anna Pantinat entrevistada per Jaume C.Pons Alorda al Núvol (07.06.15)

El seu primer volum, Construcció de la nit (Fonoll, 2013), va obtenir el Premi Joan Duch de Juneda l’any 2012. I durant la cerimònia del darrer lliurament del Premi Jocs Florals, fou una de les autores seleccionades per recitar els seus versos, considerats dels millors de l’anyada poètica del 2014, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. I és que el seu llibre,De sobte, un estiu (LaBreu, 2014), no ha fet cap altra cosa que donar-li moltes alegries però, sobretot, situar-la de forma incontestable en l’actual panorama literari. Des de Núvol parlem amb ella per descobrir una de les veus més entranyables i divertides i il·luminades de l’actualitat.

J.C.P.A.: A Construcció de la nit descobries altres perspectives possibles al voltant de l’hora més foscant, i com viure-la amb una nova mirada. O sigui, refeies la nit a través de la poesia i li insuflaves saba nova, aconseguint sorprendre el lector en tot moment. El procés és molt semblant al que duus a terme a De sobte, un estiu, on fas una creació, recreació i metacreació d’una supercreació com Cadaqués. Com varen néixer ambdós processos d’escriptura? Com vares arribar a aquesta estratègia?

A.P.: Vaig començar a escriure De sobte, un estiu, amb la idea peregrina de parlar sobre la il·luminació. Sobre la sensació de sentir-se il·luminat, i que aquesta sensació és possible fora de monestirs, temples budistes i classes de ioga. L’acció se situa a Cadaqués i la protagonista és una dependenta sense habitació pròpia. I tanmateix, s’il·lumina. Em va semblar que ficar-me en aquest merder podia ser una aventura interessant. Volia donar-li una volta “terrenal” a l’assumpte. Passar dels abstractes als concrets.

En el cas de Construcció de la nit va passar una cosa semblant. La meva intenció era donar una visió del món de la nit que fugís de la perspectiva beatnik i de la típica del sexe, drogues i rock and roll. En ambdós casos, me n’adono que busco “forats”. Si trobo algun tema del que en tinguem una visió estandarditzada, allà que m’hi llenço a ficar-hi el nas, el cap i la salut.

En els dos casos, com veus, parteixo del que vull dir més que del com ho diré. Això ve més tard, el com. Quan començo un poemari, doncs, em fixo un objectiu que amb el temps potser canvia, però que m’ajuda a mantenir la disciplina. Imagino que l’estratègia és aquesta: enfocar-me cap a alguna cosa que no sé o no sé fer. Aprendre és el que m’estimula.

J.C.P.A.: I què has après darrerament, per exemple?

A.P.: A nivell literari estic aprenent a narrar des de la poesia, o sigui a contar fets, a intentar crear una certa trama i que tot plegat tingui un to i una volada poètica. Aquesta és la meva ambició i el meu últim repte. Pateixo de valent. M’assalten milions de dubtes. I fa temps que hi estic enrampada, en aquesta obra. No sé com acabarà tot plegat. La idea és inventar-se un món del no-res perquè el que vull dir no encaixaria en el món en què vivim.

J.C.P.A.: Creus que la poesia, i la literatura en general, serveixen per reinventar el món, doncs?

A.P.: Posats a reinventar-lo, és clar que sí. La poesia se serveix constantment de les metàfores, i les metàfores acompanyen a l’ésser humà des del principi dels temps en què, com a mínim, pintàvem animals a les cavernes. Aquella silueta plana pràcticament monocromàtica ens feia reviure la bèstia. Igual que avui en dia ens servim del llenguatge poètic per a vendre cotxes o utilitzem emoticones per entendre’ns. Necessitem el llenguatge metafòric, o sigui, la poesia, per a poder viure. És el llenguatge que ens permet conduir-nos de l’inconscient a la consciència, d’allò que és ocult i misteriós a la llum d’allò que és col·lectiu. Qualsevol ideologia o religió s’ha servit dels símbols. Per a canviar el món (o reinventar-lo) però, necessitem reinventar aquests símbols. Món nou, metàfora nova.

J.C.P.A.: Però no creus, a vegades, que les metàfores ens poden allunyar, precisament, de la innocència i del món? O és com deia Joan Miró, que havia hagut d’estudiar anys per dibuixar com un nen?

A.P.: No crec que innocència i llenguatge metafòric hagin de contradir-se. Els nens el fan servir. Per conèixer hem de recrear; sense metàfora, com interpretem el món, el que sentim, el que vivim? De fet, el llenguatge és pròpiament una metàfora.

L’altra dia, la meva amiga Mar Merino em deia que la poesia és el llenguatge de la veritat. I potser té raó, la veritable poesia, la que val la pena s’escriu des de l’honestedat, des de la innocència, si vols.

Entenc que el llenguatge poètic té molta força i de vegades se’ns endú cap a entelèquies d’on no sabem tornar. Hi ha paradoxes que poden arribar a embogir. Suposo que et refereixes a això, a quan la bellesa i l’animalitat del llenguatge se t’emporten cap a mons massa abstractes o infernalment lluny de la realitat. No sé si tinc resposta, vull dir. Tampoc estic segura que haguem de reinventar el món des de la innocència.

J.C.P.A.: Els teus orígens rauen en la música, per això formes part de diferents grups des d’on intentes revitalitzar els conceptes de concert, performance i recital. D’on neix la teva necessitat de treballar la poesia? Quan va començar tot?

A.P.: Tot va començar arran de veure la pel·lícula el Club de los Poetas Muertos, he de confessar-ho. Es va estrenar l’any 89, o sigui quan tenia 12 anys i em va impactar tant, que vaig començar a dedicar poemes a tot allò que estimava: al meu gat, a la meva iaia, a les meves amigues…

Hi vaig tornar quan feia Literatura Catalana i Espanyola a COU. No sé exactament per què, la professora de Lite Catalana decantava la classe cap als textos narratius i en canvi, la de Castellà es passava la vida fent-nos analitzar poemes de Lorca i Miguel Hernández. M’encantava. Escrivia poemes lorquians (en català). Amb Neruda m’enamorava de l’amor. Amb Miguel Hernández m’enamorava de l’autenticitat. Em semblaven espectaculars. Cada vegada que llegia un poeta nou passava a ser el meu poeta preferit. Va ser una febre.

Durant aquells anys jo volia ser pianista però la disciplina que m’exigien patia certes contradiccions amb el meu cul inquiet. Tocava el piano i escrivia poemes. En vaig publicar algun en algun fanzine. Ja llavors feia performances tocant el piano i recitant, sovint amb música meva. Després vaig passar per la fase teatral. I aquí ja m’he aturat. Crec que de les Arts, les que més em tiren són les escèniques. I per això necessito escriure, per a poder defensar-me’n.

J.C.P.A.: I què tal l’experiència última de protagonitzar aquest videoclip fantàstic per a l’última campanya de Sant Jordi amb algunes editorials independents com LaBreu, Males Herbes i 1984? Crec que vares dir que va ser la filmació més efectiva en la que havies estat mai: mitja hora va bastar per parir una obra mestra!

A.P.: Hahahaha, moltes gràcies! Però l’obra mestra va parir-la l’Ester Andorrà, l’Aleix Molet i l’Arnau Figuerola. Nosaltres només vam fer una mica el burro. I la cançó!

J.C.P.A.: Per què t’ajuda portar la poesia als escenaris?

A.P.: No sé si m’ajuda, però em diverteix. Construcció de la Nit no és un llibre gens oral, per exemple. Jo crec que cal llegir-lo amb calma i en la intimitat. Tanmateix escriure-l’hi una música m’ha servit per transmetre’l millor quan el recito, per exemple. Porto la poesia als escenaris perquè adoro els escenaris. Tota l’adrenalina, l’atenció, la sensació de viure instants d’intensitat quadruplicada.

J.C.P.A.: Com ja has comentat abans, quan escrivies versos lorquians en català, els teus poemes sempre dialoguen activament amb l’obra d’altres autors (des de Fonollosa fins a Peri Rossi passant per Carner o Dalí). Però com va sorgir la idea d’aquest hiperlink que incrustes davant cada poema del teu De sobte, un estiu?

A.P.: Va començar una mica de broma, una mica amb la malícia de riure’m de la mania d’encapçalar poemes i poemaris, que tot sovint em sembla absurda. Però mica en mica vaig veure que el joc em servia per seguir escrivint. I ja no vaig poder parar de llegir sobre Cadaqués i de trobar textos que m’estimulaven i em guiaven, i al final rendir-me a l’evidència que no podia escriure amb l’escenari hiperpoblat del Cadaqués estiuenc sense hiperpoblar el poemari d’altres textos.

J.C.P.A.: I tornaries a Cadaqués per reviure el procés o per viure’n un altre? Tornar a l’escenari del crim no sempre és fàcil, sobretot quan vius experiències de tan alta intensitat…

A.P.: No puc parar de tornar-hi. Hi tinc amics i n’estic enamorada. Cadaqués significa moltes coses per a mi. I no sóc l’única! Precisament per això, les condicions no sempre ho permeten. També m’hi he avorrit, que consti, aquesta és part de la gràcia. Malgrat tot, vaig anar-hi per cap d’any i va ser meravellós.

J.C.P.A.: Pel que sembla, ets de les que penses que la poesia ha de ser necessàriament multidisciplinar.

A.P.: No, no, el que passa és que jo sóc bastant així, tasta-olletes, per això suposo que la meva poesia també ho és. Diguéssim que és culpa meva, no crec que la poesia hagi d’utilitzar més llenguatges per ser més rica. No vol dir que utilitzar estratègies i estructures d’altres llenguatges pugui enriquir-la. Crec que ho fa. Sense repetició rítmica no hi ha mètrica; la poesia, com diu en Casasses, fa frontera amb la música. Però que a la poesia no li cal res més que ella mateixa per ser meravellosa. D’això n’estic convençuda.

J.C.P.A.: Vares ser estudiant de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès en els cursos de poesia, amb Laura López i Andreu Subirats com a professors, a qui dediques poemes del teu De sobte, un estiu, a manera d’homenatge secret. Què destacaries d’aquells cursos de poesia? Com va anar l’experiència?

A.P.: L’experiència va ser fonamental. Anar a l’Escola d’Escriptura em va ajudar a aprendre l’ofici, com diuen, i a prendre-m’ho més seriosament. A reescriure i a llegir diferent. I és que vaig tenir els millors mestres del món, la Laura López i l’Andreu Subirats, que són savis i poetes i estan enamorats de la poesia. He dit que són els millors mestres del món?

J.C.P.A.: En què treballes ara? Quins projectes tens entre mans?

A.P.: Doncs porto un temps escrivint una cosa raríssima que és una epopeia postapocal tica de ciència-ficció. En alexandrins amb cesura. Ja ho sé que és molt freak, d’estar com un llum. Ja ho sé que és molt freak, d’estar com un llum. Però és que no volia tornar a fer un llibre líric, partir de l’autobiografia. Volia fer un llibre de ficció. Crec que hem de revitalitzar l’èpica, que està en l’origen de la novel·la. I també de parlar dels mons que s’acaben, de com construir mons nous. Abans deies que la poesia serveix per a reinventar el món, no? Doncs som-hi! No perdem més temps!

Jaume C.Pons Alorda al Núvol (07.06.15)