—D’entrada, Agafa la teva creu és una obra que remet a la guerra, la devastació, la mort. Les guerres d’Ucraïna i de Palestina us han portat a interrogar-vos sobre aquests temes, tan universals en la literatura?
—Jo diria quasi que no. Perquè si t’hi fixes podria ser un conte sobre un viatge. I en aquest sentit és més l’itinerari interior d’algú que té les seves pròpies guerres. Perquè tots hem crescut amb una educació catòlica que ens ha marcat i afectat. Personalment, jo quan era nina no sabia el nom de cap muntanya de Mallorca, no coneixia res de Mallorca, però coneixia tot el que passava a Judea fa dos mil anys. I ara encara passa el mateix que fa dos mil anys, entre Israel i Palestina. I això m’ha decebut molt, perquè crec que com a humanitat tenim molt poca força. Possiblement, qui mana és la terra. De tant en tant, surt un il·luminat com en Trump o surten unes barques a cridar l’atenció [la flotilla], i hi haurà una treva de pau, però tornarà la guerra, perquè el desastre de voler dominar la terra no l’aturen dues persones. Construiran cases noves, els oligarques de torn faran encara més diners i la guerra tornarà.
—Doncs centrem-nos en el conflicte interior.
—Jo volia que aquest poemari fos un viatge. Si t’hi fixes un poc, en el primer poema la veu s’atura i se sent el siulet d’un tren. Més endavant la veu s’atura una altra vegada perquè sent els seus pares, que ja són morts, que la criden, i de mala gana agafa la seva herència i la posa a la motxilla i segueix. En un altre moment, veiem la veu dins d’un tren de mercaderies i llança la motxilla a les vies, o sigui, es desfà de l’herència, i segueix. Fins al darrer poema que diu: agafa la teva creu, que és com dir agafa la teva motxilla. Per tant, el llibre segueix un viatge interior que conté totes les nostres guerres.
—La creu és l’herència. Però quan parleu d’herència, de què parleu?
—De deixar protegida de depredadors la memòria. Aquesta memòria que tant ens fa falta.
—Agafar la creu representa un acte de compromís?
—És un acte de compromís i de ser lleial amb la teva terra i amb la teva persona. Perquè perdem la memòria i així anam despistats i no lluitam per a res. És aquesta lluita per preservar la memòria davant dels polítics que ens renten el cervell, perquè ens volen rentar la memòria, perquè no recordem res.
—Aquest poema, que és una història, que té un fil narratiu, formalment conté un trencament agressiu –es podria dir– del vers. Aquest trencament del vers forma part de voler incomodar el lector?
—Sí. Jo voldria trasbalsar constantment el lector, per despertar-lo si dorm, obrir-li els ulls si els té clucs. És a dir, lluitar per una mica de dignitat humana, per no suportar el dolor ni les guerres ni de les injustícies petites de cada dia que es donen entre nosaltres mateixos, entre veïns. Quan un lector em diu “m’has ferit”, jo sent que he complert, amb el poema.
—Perquè la literatura ha de trasbalsar.
—Una vegada l’escriptor Christian Bobin va dir que a ell li agradava que la poesia el degollàs, el matàs i després el ressuscitàs. Ho vaig trobar tan exacte a allò que jo penso que vull que sigui la poesia! Crec que les paraules no són només per explicar un camí, una flor… La flor a vegades té espines. Hem de mirar tot el que hi ha a la vida, per despertar-nos si som adormits, si som morts vivents.
—Són poemes plens de radicalitat, una radicalitat fresca i desacomplexada, compromesa, que porta a la llibertat creativa. I sense vanitat. Aquesta manera de ser radical, la porta també l’edat?
—A l’hora d’escriure, davant el paper, m’oblid de mi mateixa sempre. Perquè les paraules em duen. Aleshores, jo no tenc edat. En la realitat, vaig cap als vuitanta-cinc, però a vegades em sembla que tinc dos mil anys, quan veig què passa a Palestina. I si escric per a nins, aleshores tenc molt poca edat. Quan escric jo desaparec completament i tinc l’edat del personatge que imagín. D’aquesta manera és com sóc lliure. Sí que hi ha la voluntat de rompre, perquè quan romp un vers és com si clavàs un cop de puny al lector. A mi m’agrada clavar cops de puny al lector, de tant que l’estim, de tant que m’importa.
—Però, amb els anys, sentiu que us heu fet més radical o aquesta radicalitat forma part del vostre ADN?
—La tenc de sempre, perquè, si no, no hauria sobreviscut a l’ambient que em va tocar viure, en el qual vaig néixer. Imagina’t, néixer als anys quaranta del segle passat! Nosaltres no sabíem que acabàvem de viure una guerra civil, i patíem tanta misèria, però això sí, sabíem totes les guerres de Judea que explicaven l’Antic Testament i el Nou Testament. Possiblement, la soledat em va fer rebel. Jo era filla única, també pobra. I per sobreviure calia voluntat i imaginació. Patíem misèria, però havíem de volar. De nina ja vaig tenir aquesta voluntat.
—Una dona de postguerra, que no va partir directament la guerra, però sí les conseqüències d’una guerra cruenta, mira aquestes guerres d’avui d’una manera diferent que els que no vam néixer en aquell moment?
—Com t’he dit abans, no sabíem que hi havia hagut una guerra, vivíem aquella misèria corporal i econòmica creient que era el més normal d’aquest món. Al poble no arribava la premsa, no hi havia televisió. Per tant, allò era només l’Església Catòlica i un silenci total, perquè la gent que havia guanyat la guerra i la que l’havia perduda vivien al mateix carrer. Record que quan jo era molt nina hi havia homes a la carretera que picaven amb pics i pales i després vaig saber que tots aquells homes eren presos polítics.
—La idea de la mort en el llibre també té moltes formes.
—La mort es troba en totes les circumstàncies de la nostra vida. La mort hi és sempre, ens acompanya. Fins i tot a voltes pot ser protectora.
—Tot i que dieu que quan escriviu no teniu edat, amb els anys la mort es fa més present. Vós ho viviu així?
—Jo pensava més en la mort quan era nina, perquè vivíem tant la religió, que deia que cada pensament et podia dur a una mort terrible, a un càstig terrible. I també que si et mories eres un esperit lliure que rodaves pel cel. Per tant, jo vivia molt la idea de la mort de nina. De gran la mir amb serenitat, la mort. Sé que m’he de morir qualque dia. Però, mira…, ahir me la imaginava. Com deu ser morir-se?
—Vós sou creient?
—Jo vaig ser molt mística de nina. No tenia res més. Quan vaig descobrir les autores místiques, jo veia que no podia fer res i elles amb aquella potència espiritual caminaven damunt la mar, volaven, ressuscitaven… Jo anava boja per fer aquesta mena de miracles. Ho vivia intensament. Fins i tot anava a visitar d’amagat de ma mare les Tereses descalces.
—I quan la vau perdre, aquesta mística?
—La vaig anar perdent, perquè al poble els capellans ens deien que els pensaments eren pecat i que segons quines coses no es podien pensar. I aquí em va començar a grinyolar tot. Perquè pensava: si no puc pensar el que vull, què em queda de mi mateixa? Això va ser el primer que em va allunyar de l’Església, perquè a mi els pensaments no me’ls toquis.
—En aquest viatge interior que feu en el vostre darrer llibre, Agafa la teva creu, també sembla que hi ha una voluntat d’ensenyar aquesta opressió que vau patir del catolicisme.
—Segur. Fa anys que no he entrat dins una església. Ara no les puc ni veure, no hi puc entrar.
—Comenceu i acabeu el llibre amb una cita del mateix llibre, Caín de Byron.
—Vaig rellegir Caín, aquesta obra de Lord Byron, i vaig trobar que el poema “La terra sense paradís” m’anava molt bé. I vaig pensar que els poemes anirien com dins un parèntesi.
—El final és contundent. Us hi mostreu, hi poseu el vostre nom.
—Em va costar de posar-hi el nom, era tímida en aquest sentit. Però vaig pensar que l’havia de posar, que d’aquesta manera el llibre es convertia en una autobiografia. També vaig pensar que si posava el nom en minúscula aquest nom es tornava comú i qualsevol lector el podria suplantar.
—Els títols dels vostres llibres de poemes, si més no l’anterior, Pare què fem amb la mare morta, i aquest, són trasbalsadors. Heu pensat que això pot ser un fre per a alguns possibles lectors?
—Sí. Però mira, escriure per a mi és l’única cosa que tenc totalment lliure i, tot i que t’agrada arribar al màxim de lectors, si són més pocs, aquests pocs seran més estimats.
—[Ester Andorrà, l’editora] Amb el llibre Pare què fem amb la mare morta m’he trobat que algun lector m’ha dit que sentia que no estava preparat per a llegir-lo, però sense ni haver-lo obert.
—Bé, si diuen que no estan preparats és que viuen un creixement interior, que també està bé, això.
—Per acabar. En vista d’aquest auge de l’extrema dreta al món, creieu que com a resposta i per la llei del pèndol, portarà cap a un moment en què els valors siguin uns altres i el pacifisme marqui el camí?
—El pacifisme és un camí que de moment no ha arribat enlloc. Precisament, pels anys que tinc, vaig viure els anys setanta del segle XX i més esperança que en aquells anys…! De la lluita pacifista, la pitjor part va ser que ens vam creure que era possible. En el meu cas, esperança no n’hi ha, perquè vaig viure una lluita molt forta a favor del pacifisme, contra el franquisme, a favor de la llengua. Ara la llengua està molt malament, però aleshores el català a les escoles no s’ensenyava, era prohibida. Es va començar a ensenyar l’any 1985 o una cosa així. I ara la llengua torna a recular.
—I us sap greu haver cregut en aquell moment que tot allò era possible?
—No, però és la constatació que la humanitat ha fallat. Jo crec més en Déu que en la humanitat, tot i que no sé ben bé què és Déu. Hi ha un univers, hi ha un misteri que ens sobrepassa. I la humanitat som unes pobres cuques que ens arrosseguem.
—Us noto un to de pessimisme, però alhora no deixeu de combatre, sobretot en l’àmbit de la literatura.
—Sí, allà on hi ha combat jo hi vaig, però em fa falta la fe. I amb relació al món, una vareta màgica no la tinc, però la tesi seria que cadascú ha de construir la seva pau.
