ARRELS D’AIRE de Ricard Martínez Pinyol a Sonograma (28.07.21)
A la ja molt meritòria llista d’autors que formen la col·lecció de poesia «Alabatre» de La Breu Edicions, s’hi afegeix ara Ricard Martínez Pinyol amb Arrels d’aire, recull de la seva obra poètica compresa entre els anys 1996 i 2020.
Des de l’inicial Interval -una plaquette on ja es pot intuir la temàtica que desenvoluparà a la resta dels seus llibres-, passant per Les aigües secretes, el poeta ens ha anat oferint una poesia basada en el contacte amb la natura, la contemplació, amb un lèxic riquíssim i viu, que aconsegueix imbuir-nos en els paisatges interpel·lant directament als nostres sentits. Després d’Abelles i oblit, vindrien dos dels puntals de la seva trajectòria: La verdor i l’absent i La inspiració i el cadàver. Ambdós assoleixen un nivell qualitatiu força alt, gràcies a les imatges evocadores d’un passat irrecuperable, com ens mostra aquest poema breu, proper al haiku, del llibre La verdor i l’absent: «Guardo entre les mans / la sargantana gelada / de quan érem menuts».
La inspiració i el cadàver, amb predomini de la prosa poètica, és un llibre ja de plena maduresa amb composicions tan destacades com, per citar-ne només algunes, «Arbres», «Terra ignota», «Camí constel·lat» o «Espill negre», que reproduïm a continuació: «Cerques, indolent, l’expressió del buit: vesses /una gota de tinta xinesa sobre un full de paper / blanc; la gota esdevé una illa petita, un espill / negre on pots veure’t reflectida la pròpia imatge / abans que la visió s’allunyi cap a les fondàries».
Anyil ens proposa un viatge més conceptual, profund i despullat, que dona pas al darrer llibre, inèdit, Érem tan fràgils, que recupera unes paraules d’un poema d’Anyil dedicat al poeta Andreu Vidal, i ens ofereix un poemari ple de coherència, fidel a la seva temàtica, plena d’encant, com bé il·lustren aquests versos del poema «Serafins i arbres»: «A l’escorça de nogueres, oms o pins creixen obscurs regruixos / en forma d’ulls. Nusos de fusta que guarden el / secret boscà d’una mirada».
Recomanables i esclaridors són el pròleg «Escriure sobre l’aigua», de Joan Todó, i l’epíleg «Com un àngel a les mans d’un barber», d’Albert Roig.
Hem de celebrar aquesta edició, ja que la de Martínez Pinyol és, potser, una de les apostes més interessants dins el panorama poètic català actual.
Antoni Xumet a Sonograma (28.07.21)
