En una ocasió, cap a finals de la dècada dels 60, Pere Quart va rebre al seu domicili una publicació de Joan Brossa, no recordo si eren els poemes mínims d’ Em va fer Joan Brossa, i va etzibar: “Què és això? De mi ningú se’n fot!” Probablement és la mateixa reacció que hauria tingut davant dels poemes de Salamun. És una qüestió, com dirien els teòrics, “d’horitzó d’expectatives”. L’art conceptual, i Salamun en va ser l’introductor a la cultura eslovena, pretén fer taula rasa amb l’art anterior, amb la pràctica de l’art tal com s’havia entès fins al moment; amb els valors que han sustentat la cultura artística durant tots aquests segles de civilització que van acabar convertint l’art en mercaderia i l’artista en funcionari del poder. La subversió de Tomaz Salamun, que l’acosta, generacionalment i estèticament, més aviat a un poeta com Carles Hac Mor, és radical, total i absoluta. I, amb tot, aquest esdeveniment editorial (el primer cop que es tradueix al català el poeta eslovè) no podria apreciar-se, ni tindria, probablement, cap ressò (això si en té cap, esclar…) si no fos perquè qui l’ha anostrat és Simona Skrabec, que goso titllar d’ambaixadora de la cultura eslovena a Catalunya, tot un privilegi. No sempre és possible de comptar amb un mitjancer de qualitat, un hermeneuta, en el sentit més literal, que no només traslladi els signes lingüístics, sinó que ens agomboli amb una interpretació objectiva, exhaustiva i intel·ligent d’allò que ens ha posat al davant.

La lectura d’aquesta Balada de Salamun, al meu entendre, quedaria coixa, o incompleta, si no fos gràcies a l’esplèndid epíleg que l’acompanya, que ens forneix, a part d’abundoses dades essencials sobre el context històric i sociocultural del poeta, d’una sèrie de claus interpretatives que permeten llegir-lo amb un biaix il·luminador. Més que un mer epíleg, és un assaig que elabora amb profunditat, sensibilitat i distinció intel·lectual un report imprescindible per entendre el com d’una obra d’aquestes característiques, i àdhuc tota una filosofia de l’art de l’home contemporani. Salamun poua, en un principi, en el futurisme rus, el surrealisme francès, els poetes americans post- beat, l’ arte povera, però acaba per depassar qualsevol marc on el vulguem capturar. No deixa de ser curiós que un poeta que escriu en una llengua que té a penes dos milions de parlants hagi influït tant en les lletres americanes, potser perquè en les seves estades als EUA va saber connectar amb un estat d’ànim, el del “nou món”. Diu Skrabec (citant Tomaz Brejc): “Salamun va netejar la llengua eslovena d’aquell «aparell malhumorat, malaltís, ideològic, clerical, ploramiques i solemne»”. Va esbandir les rampoines que s’hi havien acumulat.

La responsabilitat de la poesia

Al poeta se li atribueixen des de temps immemorials poders profètics. Doncs bé, fa esgarrifar de veure com Salamun va predir poèticament el desastre del conflicte de l’ex-Iugoslàvia. El poeta, diu Salamun, és l’alquimista que pot convertir qualsevol matèria en or, el rodamón per excel·lència, que té la lucidesa del qui posa el dit a la nafra. I homenatja Paul Celan, sabent que la poesia mai més no podrà ser una confessió personal sinó un testimoni que sacsegi. Continua Skrabec: “La responsabilitat de la poesia en aquest procés de persuasió a l’oblit, d’incitació a la desmemòria, tots ho sabem, no és pas petita. És per això que la poesia després del segle XX ha de girar de rumb, ja no pot cantar la glòria a tot preu”. Salamun en català, una gran notícia.

Víctor Obiols, AraLlegim (08.10.16)