Biel Mesquida: “Vaig damunt la corda fluixa del llenguatge”
EL LLIBRE DEL DIA: L’escriptor mallorquí parla del seu darrer llibre, ‘Encarnacions’ (LaBreu)
Biel Mesquida, fa uns dies en un hotel de Barcelona Fotografia de César Rangel
Només un any després dels poemes de Carpe momentum (Cafè Central), Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) torna a les narracions amb Encarnacions (LaBreu), un llibre construït en dos plans intercalats amb una multiplicitat de veus que diuen i narren i juguen amb la llengua, alhora que una altra veu recús el volum com si fossin epístoles a un tal Dàior, i dels quals amb prou feines en sabem res. En parlem amb l’autor, entrant-hi des de fora, des de la imatge externa…
Del llibre salta a la vista ja d’entrada la coberta.
La coberta, les lletres i el retrat de la solapa són del meu amic Miquel Barceló. És una meravella. Em va demanar el llibre, el va llegir i em va fer una sèrie de propostes, i vam escollir. La vaig veure molt críptica, molt enigmàtica, molt poètica, molt atmosfèrica, molt marina… La vaig veure com és en Miquel, imatges on explota la poesia, i crec que el llibre vol ser això, com explosions de poesia.
Defineix el llibre, són relats concrets sense una història única al darrere…
És això, hi surten històries, personatges, ambients, topònims, noms, i aquesta imatge els ajunta. I el retrat que hi ha a la solapa és un dels set que me va fer, i trob que és com un retrat de vida, i em sembla que el llibre també és com moltes vides, es podria dir Vides, seguint un poc el meu amic i mestre Pierre Michon, autor de Vides minúscules. Jo crec que tota la vida he fet vides petites, oblidades, qualssevol, que no surten als llibres d’histori, vides vulgars…
Hi ha petites explosions i escenes, però sense comunicar-se entre elles, com un argument sense argument, d’alguna manera, i alhora es mouen.
Sí, i no hi ha res petrificat, tot batega, tot se mou, tot tremola. Jo crec que agaf un poc d’un altre llibre, de Trèmolo, i segueisc amb aquest tremolor. És com si anés damunt la corda fluixa, tremolant. Vaig damunt la corda fluixa del llenguatge, i llavors faig el que han de fer els bons funàmbuls, tenir molt clar un tros i no caure, fer aquell tros. Els novel·listes no poden ser bons funàmbuls, perquè no pots fer 250 pàgines damunt la corda fluixa i que allò tingui l’emoció continguda del tremolor, perquè si ho fas caus per avall. Aquí és un si cau no cau, a cada relat, a cada contarella, l’escriptor està si cau no cau, funàmbul de paisatges, d’emocions, de sentiments, de catàstrofes íntimes, d’esdeveniments predits o atzarosos, sempre amb aquest batec.
El funàmbul no es pot posar a córrer.
No, hi ha el risc, l’equilibri, la tensió, l’emoció, i a més del principi al final. El recorregut damunt l’abisme. Aquest llibre està fet en cinc anys, és escrit cap al 2017, 2018, 2019, i això seria el material escrit i un poc reescrit, però sempre té la disciplina i la urgenci del mitjà. Tinc el material allà i me dedic a mirar-lo tot i faig un primer filtre: ara són unes 400 pàgines, i n’eren unes 750-800. Les primeres 200 se’n van ràpidament, que són caigudes, que no s’aguanta. I poc a poc en els que deix ja començo a fer un treball de reescriptura, que va lligat també a la construcció del llibre. El llibre és un tríptic, perquè m’agraden molt els retaules, i també me varen impressionar molt els pintors dels països baixos, els Brueghels, m’he passat dies, hores, mirant El jardí de les delícies, i això és el meu jardí de les delícies, perquè tens els tríptics que he anat construint amb aquest material, d’extensions diferents, i hi ha aquell a qui li surt una flor del cul, aquells dos que estan dins com d’una bolla que se mou, aquell que duu un ganivet clavat, unes monedetes per allà… Vaig construint i reescrivint i llavors tinc dues o tres persones que ho llegeixen quan està mig fet, i me va molt bé perquè sovint perd el focus. M’ajuden a filtrar. Alguns relats els he llençat i d’altres els he reescrit. Després passa a les editores, cadascuna amb el seu criteri, i valoro la seva lectura fins que n’ha quedat el text definitiu. Aquest llibre al final va començar el 2017 i ha acabat el 2022, que encara hi vaig treballar fins al febrer.
També té pròleg i epíleg…
Estic molt content també del pròleg de Nicolau Dols, molt centrat. I l’epíleg de Sebastià Perelló pens que fa el que ha de fer un postfaci: que te digui coses que no has vist i poder-hi anar. Perquè a jo, com a lector, el mateix postfaci me va descobrir coses que ni sabia. Ha de convidar a la relectura, amb el seu estil i la seva complexitat. I Dols també m’ha servit com d’arranjador lingüístic, que necessito, com els músics. Com que jo intent crear la meva llengua i això no és gens fàcil ni tan sols per a mi. Està feta de tota la llengua catalana amb una focalització cap a Mallorca, però no vull fer ni un llenguatge dialectal, ni costumista, ni carrincló, ni ranci… sé molt bé el que no vull fer. Vull fer un llenguatge viu, i això me crea molts de dubtes i vacil·lacions i problemes, i per sort hi ha una persona sàvia com Nicolau Dols, que després d’aquesta feina ara és president de la Secció Filològica de l’IEC, és una persona extraordinària que m’orienta.
Construeix una llengua pròpia, amb una exuberància continguda que no és el mallorquí deixat anar.
I tampoc no és aquesta cosa que certs crítics catalans diuen, que si “Biel Mesquida fa aquesta llengua bellíssima, una de les més belles de la generació dels setanta”… Per començar no faig la llengua més bella de la generació dels setanta i no crec en les generacions, jo som una generació, punt i final! No, no, no va per aquí. No hi ha farbalans, hi ha un ritme, uns arguments, això és un quadern de música, no de farbalans.
Perquè vostè ve del textualisme i ha passat per la poesia sense haver decidit ser un novel·lista a l’ús. Això descol·loca, com aquest interès en la llengua com a fenomen, aquest caminar per la corda fluixa.
Però això amb el temps que duc picant pedra ja m’ho haurien d’haver fitat bé. No és el meu primer llibre, ja són cinquanta anys.
I sobretot els últims amb una continuïtat…
Jo crec que sí. Aquest intent que la llengua catalana quan passa per mi jo la canviï, la transformi o en faci una altra llengua.
Perquè com que ve de Mallorca des de Barcelona ha de ser exòtic?
Sí, és una colonització. Moltes vegades me sent el negret de Mallorca. Ai, Biel, que maco, quan dius que la flor del llumeneret blau pujava dins el bosc… Cagondeu, què diu? No veus que això va lligat amb allò i que ha de ser així… M’està destrossant! Me sent reduït, jivaritzat, convertit el meu cap gros en una coseta petitona, m’han convertit en el negret de Mallorca…
Ja n’hi havia un, i com cantava!
El negret de Guinea, el meu estimat Guillem d’Efak, jo som el padrí jove de la seva segona filla, la Guillema, me l’estimava molt. Negret de Guinea, li deien. Ni negret de Guinea ni negret de Mallorca, ell era gran escriptor i un gran poeta i jo som un aprenent treballador.
I al llibre, d’on surt, en Dàior, aquest objecte de la interpel·lació del narrador?
Ja hi vaig pensar des del principi. La construcció dels relats ja va anar sempre amb aquest patriarca que té un deixeble, en Dàior. No tens, del patriarca, cap informació, només el que li diu, i de’n Dàior no en sabem quasi res. És una cosa que no me ve d’ara, amb altres llibres ja ho faig d’una altra manera, sempre soc molt epigràfic, m’agrada molt l’exordi… Al llibre Carpe momentum hi ha un bosc d’epígrafs! Aquí ve a ser com un epígraf on jo li vaig donant informació al lector sobre la meva manera d’escriure, sobre com ho entenc, les coses que veig importants de la vida… Entre la teoria de la literatura i el manual d’autoajuda, he, he, he!
I si els traguéssim tots i els poséssim tots seguits potser en faríem un llibret nou, oi?
Sí. Ahir li vaig dir a una amiga que segur que algú ho proposaria, justament. Una cosa que tenen els meus llibres, que fet sempre quasi sense voler, és que s’hi pot entrar per on sigui, per la teulada, pel jardí, per aquella cala d’allà baix o pel desert del Sàhara, no oblig el lector a passar per un començament, un nus i un desenllaç.
És l’escriptor explicant-se, també.
En aquest llibre hi veig unes característiques que he tingut sempre, bé que tampoc no són res de l’altre món: hi ha molta de veritat, molta de sinceritat, molta de música i molta de llibertat. Sempre he estat un llibertí, en l’escriptura, però ara encara més que mai. Fins i tot amagat darrera aquesta construcció hi ha molt de llibertinatge que són com càrregues de profunditat que es tallen quan menys t’ho esperes, allò explota i au! què putes passa, aquí?! I això m’alegra molt. Jo el llibre el definiria com l’antic festival de Benidorm, que eren cançons que deien “yo canto a la vida y canto al amor”, doncs jo també, canto a la vida i a l’amor. I és un cant a la fugacitat i amb molta reflexió sobre el fet que tenim el temps comptat. Vull viure el carpe momentum.
I queda clar que el narrador és un personatge.
Exacte, i això ja històricament és la feina de Flaubert, que ja ho comença a fer. Per jo és un dels meus grans mestres, ara n’estic llegint la correspondenci, que és fantàstica, la recoman. Flaubert és el gran mestre, i crea la figura del narrador com a personatge. En aquestes contarelles hi ha molt el que els francesos en diuen mise en abyme, el relat dins el relat, i després surt un personatge… És una de les seduccions que crec que pot tenir el llibre, aquesta espècie de lectura infinita. I el pots llegir com un llibre de poemes, hi ha la condensació del llenguatge, la desaparició del greix retòric, hi ha tota una música. I al llibre hi ha un codi QR amb una mostra del llibre llegit per mi en veu alta. Per mi és un gran plaer llegir un llibre que m’agrada, i també pens en els cecs.
El títol, d’Encarnacions remet a la carn feta verb de la Bíblia…
Sí, però sobretot en present. “I el verb es va fer carn”, acostumen a traduir les bíblies, jo no, jo dic, “i el verb es fa carn”, i aquest es fa esdevé essencial i íntim, això és Encarnacions.
En el moment que escriu i que és llegit, també.
Sí, perquè el lector es fa carn, també.
Si el va començar el 2017, la pandèmia el va ajudar a concretar?
No, el moment fort de la pandèmia me va petrificar i immobilitzar, no me va donar marxa. Me va fer pensar més, i la part més llarga del Carpe momentum, està feta llavors, i també vaig fer feina de construcció i reescriptura amb Encarnacions, i encara ho vaig fer més lentament que ho faig. M’anava bé tenir diversos telers en què treballar, perquè necessit una certa disciplina, sinó només me dedicaria a llegir. Jo crec que l’escriptor ha de llegir, llegir, llegir. La gent llegeix molt poc i també els escriptors. M’estim més llegir que no escriure.
I ara en quins telers treballa?
Ara tenc un teler que és C de Carnatge, la beca Octavi Pellissa que vaig guanyar fa vint-i-quatre anys, i que encara no he acabat, i seran unes 300 pàgines i en tenc unes 170. L’he d’acabar d’escriure i l’he de muntar, i serà difícil perquè són materials diversos i el llibre té tres trunyelles.
No s’atura.
De vegades penso que hauria d’estar un any sense escriure, perquè jo no som un escriptor que no pot viure sense escriure: podria viure beníssim sense fer-ho! Però me trob amb editors que m’empenyen. Però ara he d’acabar això, perquè m’ho vull treure.
La seva escriptura evoluciona sense deixar d’experimentar, ja des del textualisme dels setanta, i sense dissoldre’s en la convenció.
És el meu tarannà. Però alhora no n’estic mai segur. Entre la idea inicial d’Encarnacions i el que ha sortit publicat hi ha molta diferència, la meta era molt lluny i he arribat fins on he pogut, però m’hi he acostat bastant. Me solc posar uns horitzons llunyans, perquè vull anar enfora i si no cauré dins la convenció més tòpica. Me dedic a destopificarme jo mateix, a deslloccomunitzar-me, fugir del meu autoplagi, cremar les meves naus.
I alhora seguir sent un mateix…
Sí, perquè és l’única manera de ser jo si faig això. Si no, seria una merda!
Francesc Bombí, LaVanguardia (28.03.22)