Biel Mesquida llegeix el poemari D’UN JUNY DUR de Víctor Obiols al Núvol (12.05.15)

Pere Pujalt: si tu proves

de fer cançons de picat

moriràs més engrunat

que un gra de jull o de blat

passat pel mig de ses moles.

He començat aquest deliri sobre el llibre de l’amic i poeta Víctor Obiols, D’un juny dur (Editorial Labreu, col·lecció Alabatre), amb aquesta cançó popular mallorquina on hi ha la paraula juny o jull perquè crec que, si no, es pot passar de puntetes sobre el títol de qualsevol llibre de poemes, en aquest cas convé llegir-lo pels mil i un cantons, perquè amaga, darrere la seva paranyosa senzillesa la clau major que ens ajudarà a saber on ens aficam quan entram al primer dels trenta i busques poemes del llibre. Coneixeu la Lolium temulentum? Aquesta gramínia que abunda dins els camps de cereals, que els pagesos de Pradell anomenen juny, jull o jui, té la propietat d’embriagar els qui en mengen. Puc assegurar que els poemes de D’un juny dur s’han de beure a poc a poc i amb bones perquè tenen també les propietats dionisíaques de la gramínia i et poden engatar una cosa de no dir. Juny a Xàtiva és un jou de bous i també juny és la primera persona del verb júnyer, per la qual cosa no em costa gaire sentir que el poeta és un junyidor, el que ajunta bous en el jou, i amb aquesta llum puc veure-hi més clar dins la selva obscura d’uns versos tan aviat hermètics, closos, arreveixinats, retorçats, opacs o abissals (per donar alguns dels primers qualificatius que em vénen a la punta de la llengua), i tan aviat ignis, arrauxats, lluminosos, sarcàstics, crus, de gosar poder i de faiçons ben artistitzants (per dir també amb mots fugaços algunes de les espires que s’han arremolinat davant els meus ulls curiosos i apassionats de lector). El juny també m’ha fet anar a Juno, l’esposa de Júpiter en la mitologia romana. Deessa que prové de la dea etrusca Uni i el seu nom romà, que tant pot ser una corrupció de l’etrusc com d’arrel indoeuropea, vol dir “joventut”. També pens en Juno Inferna , que és Prosèrpina o Persèfone, filla de Zeus i Demèter en la mitologia grega. Fou segrestada per Hades, que la va dur a l’inframón per fer-la la seva esposa. El canvi d’estacions i el cicle del creixement i la decadència van lligats amb aquesta dea i són matèria de D’un juny dur. Crec que al llibre D’un juny dur hi ha una energia literària d’una joventut verbal desbordant que es desboca, explota i peta en diverses direccions.

MOTS DE PAS DEL POETA. En Víctor, quan li vaig demanar alguns dels seus mots de pas per poder penetrar en les zones més tenebriònides de certs poemes, em va ajudar amb aquestes frases indicatives. Escoltau el deus ex machina, en Víctor Obiols: «una juntura és també un aiguabarreig, com el que es produeix en l’esclat dels llenguatges d’alguns poemes i l’«l’haveria» d’un poema són les bèsties de càrrega que comparteixen jou. Perquè era tan estranya la matèria que es feia necessària una metrització, un cert rigor formal per no embafar amb l’informalisme. Però és un fals informalisme. Les gosadies, calculades. Però també perbocades…, el doll s’ha escolat per tot arreu, s’han hagut d’anar posant brides allí on s’ha pogut. Deu ser que l’irracional fa còctel amb intents de poesia moral? Fou un procés mig inconscient, va rajar, i després va caldre anar afaiçonant, tot i que l’ordenació solar, els dies, tota la idea de cicle regeneratiu, els símbols i temes (foc, resurrecció, retorn, baixada i pujada, les harmonies, etc.) hi eren de manera natural. I hi havia el problema de situar moralment el personatge que, decididament, s’ha esquitllat per tot arreu i ha petat per totes bandes. Cada poema ha de ser vençut per la seva pròpia lògica. Si no, és un fracàs de la intuïció.» Fi de citació d’Obiols. Segur que has vist, amable llegidor de la cantarella, en aquest neó polifònic victorobiòlic, algunes de les fites que donen clau a les complexes i exactes maquinàries de cada poema per fer del llenguatge un pler, una festa, una fireria de significacions gustoses, saboroses, i amanides de la música de les «esteles». D’un juny dur és el dietari d’un mes que xifra un mode de constitució d’un home lúcid del segle XXI. Sí, és un dietari extremadament del nostre temps, perquè s’hi pot sentir el fragor d’uns versos que assagen moltes de veus per caçar al vol estols de notes tan silents com volcàniques, que teixeixen el pas del temps i diuen la ferida lluent i negra del poeta. La ferida és oberta, plena de tot allò que és matèria de cos —l’amor, l’abundor, la malaltia, el dolor, la por de la mort, el coratge, el fervor, l’odi, la desesperació, etc. La ferida és tot aquest etcètera personal i intransferible que en Víctor Obiols canta fent, bastint, inventant, ressuscitant els vells mots de la tribu perquè siguin nous de trinca, creats per l’alè d’allò que no hi ha callera que hi valgui. Que només l’escriguera sense regnes, entre el vòmit i la brodadura, pot escenificar. Ferrater o Brossa, per esmentar els primers que em vénen al cap, l’han ajudat a inventar. En Víctor Obiols, un ensinistrador dels mots, un poeta, un músic, un cantador, un traductor, un llicenciat en clàssiques, un veremador, un recitador, un jazzman, un seductor de la literatura, ens ha donat, amb D’un juny dur, un dietari inacabable, un dietari colpidor, un dietari que fa serena i inquietant companyia.

Biel Mesquida, Núvoo (12.05.15)