“CATALUNYA: EL TOT SOLITARI” ressenya a EL TOT SOLITARI de Joan de la Vega, LlavorCultural (26.03.20)
CATALUNYA: EL TOT SOLITARI
El poeta Jordi Valls llegeix l’obra ‘El tot solitari’ de Joan de la Vega, que ha editat LaBreu Edicions.
El tot solitari és un cant líric a la muntanya, com un espai de retrobament amb un món per molts, pintoresc i anecdòtic. Per Joan de la Vega, no ho és. L’autor viu la muntanya amb tota intensitat, així quan més feréstega i dura, aquesta, mostra al poeta reminiscències de distància i profunditat emocional.
La primera part del llibre “La muntanya, l’home, el riu” no descriu un espai concret, descriu l’atmosfera que regna l’ambient de la gran muntanya, les sensacions i emocions que inciten el pensament del poeta. De fet, tota muntanya és un moviment aturat en una fotografia del temps, el dinamisme quiet de la muntanya s’alça en un interrogant sobre l’existència. En contraposició el riu és un riu de paraules, les paraules brollen per comunicar la magnificència de la muntanya, la solitud de l’home, de les àguiles, l’ espessor de la neu, els còdols, els arbres, el paisatge crepuscular, les aus lliures que des del cel miren. En aquest afany per comprendre la magnitud de la muntanya el poeta medita i ofrena la seva particular oració “al boscam de la nit,/ muntanya i home/ el mateix riu”
Hi ha un retorn, entenc que voluntari, a un imaginari romàntic que remet a Jacint Verdaguer. Si Mossèn Cinto necessita banyar-se en la terbolesa del Pirineu per retrobar en la llengua l’apèndix anul·lat per les convencions d’un imaginari de cartró-pedra, en Joan de la Vega, al seu temps, necessita esmolar el sentit d’allò que vol dir en tota la seva plenitud. D’altra banda, la lectura atenta de Laia Noguera, Lluís Calvo i Antoni Clapés, Salvador Espriu, han servit per depurar la llengua i pautar les pauses amb mestratge. A “Decàleg a peu de fita” dilata el lèxic fins a aconseguir la paraula justa “Dir només, a peu de fita, el camí.”
El paisatge pren nom i s’ancora a la memòria del poeta i permet al poeta reflexions d’aspecte tangencial, d’alt calat líric. Així a “Contra l’olor, contra el color, contra el voltor” dosifica al màxim els recursos descriptius, i mena el lector a la reflexió existencialista. L’excel·lent prosa “Pas de Montrebei” encapçalat per una cita d’Eugénio d’Andrade “Volver, volver a empezar, ¿con que palabras?” on trobem una de les peces més belles que he llegit darrerament, us en deixo un fragment impressionant: “A empentes i rodolons, esgrafiem la queixelada de la Colomera. Reconec, doncs, la mare, els plecs rocosos que em vetllaran el pensament i defecte tota la vida. Reconec també la germana, menuda com una formiga blanca, un ciri bru que somriu encès. Tots quatre, aliens a la barbàrie de fora, confitem el pols de la pols, el vi i els queviures d’homes i dones seculars (ara molsa, ara detritus i esperits de les feres), ganivets de sílex dentat, fragment de sigilatta i ceràmica cardial, casquets de la Guerra Civil, llaunes oxidades i sextercis que es cobren els tributs de l’aigua vessada emparentant-se al silici i la pau.”
A “Via ferrada” és la part més llarga del llibre i també la més muntanyenca. L’autor emprén una dansa personal, en un clar homenatge, sense parió, als cims més estimats. En aquesta part és l’experiència individual i personal la que marca els sentits homenatges, dels espais més propers, alguns gairebé a tocar de casa “torrent de les bruixes”, “creu de montigalà”, “turó del pollo”, “serra de mosques d’ase”, “serra d’en mena” en clar homenatge a la tradició més propera: Josep Maria de Sagarra, Josep Sol, Màrius Sampere. Però també un escampall de riu i natura sempre esquerpa “mogent”, “puigventós”, “canigó” on deixa clar un punt de partida àcrata “Aquesta pàtria que brodeu/ no és pas la meva/ no sóc d’aquí/ sóc d’enlloc/ i si m’assec/ camino pels marges/ sense embuts/ ni amagatalls”. És així que Joan de la Vega, natural de Santa Coloma de Gramenet, a diferència de molts que han tractat també la muntanya, no té un mas al qual pugui tornar i al que pugui anomenar llar. I tot i així, Joan de la Vega ens mostra amb generositat i tendresa el territori que anomenem Catalunya. Guanya l’amor al ressentiment. Una mirada que no prové ni de Barcelona, ni de les comarques, sinó de la conurbació metropolitana, massa cops considerada com un abric o com un greix sobrant inclassificable però que en els versos de Joan de la Vega va definint i definint-se com a part intrinseca de les realitats que no s’ajusten a programa. Així doncs, El tot solitari és el cant espiritual i desmitificat que regala un colomenc a Catalunya. Un llibre excel·lent.
Jordi Valls, Llavor Cultural (26.03.20)
