Aquests dos llibres es van donar la mà amb alegria en una presentació recent. L’un té gust de l’altre i a l’inrevés. Va ser un acte curiosíssim a la llibreria Alibri de Barcelona, on una editora de Labreu Edicions, un de 1984 i el traductor de Bezmozgis, Ferran Ràfols, es van posar a jugar al joc de les semblances. Un joc fascinant. Sí, increïblement passen coses, hi ha llibreries, llibreters, traductors i autors que sacsegen un pati viu, malgrat que alguns volen veure’l somort, per inèrcia, per repetir, per reiterar, perquè és fàcil, perquè la catàstrofe sempre és més directa de dibuixar que la complexitat…Via mèdium editorial, Bezmozgis i Alexie dialogaven de la generació dels pares, la relació contradictòria amb l’herència cultural i el nou hàbitat, la tendència loser, la hipocresia adulta, la boxa (recoi, un altre cop la boxa), els avis, el classisme… Passen coses tan extraordinàries com que sentis parlar en Bezmozgis amb l’Alexie, i que un bon dia t’aturis i et preguntis per què estens la roba així (algunes peces mai a primera fila) repetint inconscientment una tradició subterrània. “És valentia de les editorials publicar uns autors que no són tan obvis, que ningú els espera”, recordava Ràfols. La valentia mereix valentia.
